De sobte es desperta. Està cobert de suor i té els ulls humits. Ha plorat un altre cop. S’aixeca i va al lavabo a rentar-se la cara, a veure si se li aclareix la ment. Últimament té aquest somni molt sovint, massa sovint. I això l’emprenya. Per què no pot oblidar allò d’una vegada? No és que vulgui oblidar al pare, és clar que no! Però no soporta veure’l d’aquesta manera i no poder fer-hi res.

Torna a estirar-se al llit. Almenys això li ha fet oblidar aquella noia… No! Ja hi torna a pensar! Intenta deixar la ment en blanc amb l’objectiu d’adormir-se, però no funciona. Ja no té son.

Suspira i mira al sostre. Normalment quan no s’adorm va al llit de la mare, però avui l’ha vista molt cansada i no la vol molestar. No passa res. Es passarà la nit despert. No seria el primer cop.

—------------------------------------------------

Al matí es desperta amb l’alarma. Al final resulta que va dormir una mica. La mare ja ha marxat a treballar. Va a la cuina i agafa el primer que troba. Normalment no esmorza molt. Ni dina molt, ni tampoc sopa molt.

Sona el telèfon.

-Hola? - contesta.

- Bon dia, truco des de la consulta per confirmar l’hora d’aquesta tarda a les cinc.

No diu res durant uns segons. Podria cancelar l’hora, com fa sempre. Així no hauria d’anar a perdre el temps amb preguntes estúpides.

Però quan va a contestar, la recorda. La noia. Si hi va potser la torna a veure. Però perquè la voldria tornar a veure? La vol oblidar!

- Si. - diu finalment.

- Perfecte. Moltes gràcies. - contesta la veu del telèfon.

El sentiment de culpa ha pogut amb ell. L’ha de veure. Li ha de demanar disculpes, encara que no entén el perquè. Ell és així amb tothom, desagradable. No li agrada la gent. Com més lluny estiguin, millor. Llavors, perquè ha dit que sí?

—---------------------------------------------------

A les quatre i mitja surt de casa. La consulta no està molt lluny, però com hi ha d’anar caminant prefereix sortir amb temps per si sorgeix algun imprevist.

Els núvols comencen a acumular-se al cel clar del matí. “Potser plou després” pensa, “i no he agafat paraigües”.

Aquest cop, quan arriba a la consulta, no s’està esperant cinc minuts a fora. Entra a dintre. No sap ben bé com es sent, una barreja entre nervis i determinació potser. Perquè té clar el que ha de fer, però, que passarà després? Si la veu, sabrà què fer? Ella l’evitarà? O molt pitjor?

Seu en una cadira, esperant no pacientment a veure si arriba. Realment, no sap si vindrà. Qui ve a la consulta cada dia? Ah, si. Ell. Potser només estava esperant algú ahir. O potser no vol tornar mai més per culpa seva… “Que dius!” pensa, “no ets el melic del món! Segurament ni se’n recorda d’allò”.

Mira el rellotge. Queden cinc minuts perquè sigui la mateixa hora que l’altre cop.

De sobte, la porta s’obre.

És ella.

Ve acompanyada d’un home. Aquest fa cara de cansat. No deu tenir més de 35 anys, però per la seva mirada sembla que hagi viscut massa.

Al seu costat ella escaneja l’habitació i el veu. Però no fa res, es limita a asseure’s.

Quan l’home se’n va ell aprofita per apropar-s’hi. Ara és el moment.

– No sé si te’n recordes de l’altre dia, però et volia demanar perdó per com em vaig comportar. No he pogut deixar de pensar-hi i necessito que em perdonis.

Ella se’l mira divertida i li contesta:

– Sé que hi ha persones que responen com tu. Que amaguen les seves inseguretats darrere d'una cara d'odi. És clar que recordo l'altre dia. Però he après a conviure-hi. Et perdono, saps? Perquè així et quedaràs tranquil. Però que sàpigues que, tot i que pots pensar que no pots anar a pitjor, sempre hi haurà algú patint més que tú. No tens dret a fer sentir malament algú només perquè tu et sents igual per dintre.

Calla uns segons i abans de que ell pugui respondre diu:

- Tot això m'ho ha ensenyat aquella senyora que deus odiar tant - senyala la porta de la consulta - Hauries d'escoltar-la de tant en tant.

I se'n va amb l'home amb qui havia arribat cap a la consulta.

Ell es queda pensant. L' ha perdonat. L’ha perdonat? Això ha dit, però no li ha semblat que ho digués de veritat. Ha dit que ell amaga alguna cosa darrere la seva cara d’odi? Des de quan té una cara d’odi?

De sobte un cop sord el treu dels seus pensaments. Ve de la consulta on ella havia entrat feia uns minuts.