Carles es va alçar del llit amb una expressió diferent; ja no tenia la mateixa por. Els consells de la Dolors li van donar una confiança de la qual Carles no havia gaudit en anys.

Com sempre, Carles es va dirigir cap a casa d’Enric sense auriculars, perquè ja no necessitava la música per escapar-se i distraure’s dels pensaments que l’atormentaven diàriament.

Enric va veure Carles amb un somriure que no veia des de feia temps, i li va alegrar veure el seu amic de la infància d’aquella manera. Una vegada a l’institut, van fer a primera hora història amb la Sílvia, a segona hora anglès, a tercera matemàtiques i finalment el pati.

Com ja era costum, Carles i Enric es van asseure al seu arbre preferit a gaudir del seu entrepà. Encara que tenía al pensament que l’Àngel s’apropara per robar-li l’entrepà i humiliar-lo no havia desaparegut, ja no era tan constant com abans. Finalment, Carles va menjar el seu entrepà sense cap problema i amb tota la calma del món.

Van tornar a classe a fer les últimes tres classes: castellà amb la Mariló, llatí i educació física. Carles va eixir de classe l’últim i es disposà a tornar a casa amb el pensament que tot el sofriment pel qual havia passat en els últims cinc anys havia cedit per sempre.

En arribar a casa, Carles va dinar i es va disposar a fer els deures per al cap de setmana. Una vegada va acabar, Carles va anar al psicòleg, com estava previst. Quan ja era amb la Dolors, Carles li va contar que l’Àngel no s’hi havia apropat en cap moment durant els últims dies. Dolors va rebre la notícia amb felicitat, però li va advertir que el bullying no desapareix d’un dia per a un altre; és un procés lent i, per eixa raó, Carles no havia de baixar la guàrdia.

La consulta va transcórrer amb normalitat fins que va arribar l’hora d’anar-se’n. Dolors li va donar la pròxima cita per al dilluns següent. Carles va arribar a casa amb una tranquil·litat que no havia tingut en anys; definitivament, la Dolors l’estava ajudant a superar el seu trauma.

Eren les 19:02 quan va arribar a casa i, amb la confiança que havia guanyat, va perdre la por als carrers i es va disposar a telefonar a Enric per eixir a donar una volta pel poble abans de l’hora de sopar.

Carles va eixir de casa camí de casa d’Enric. El trajecte va ser tranquil, però amb una sensació d’inseguretat que no el deixava estar completament en pau. Tot i això, es va esforçar tant com va poder per no pensar de manera pessimista. Després de set minuts de camí va arribar a ca l’Enric i es van disposar a donar una volta pel poble parlant de qualsevol cosa que els passara pel cap.

La quedada va transcórrer amb normalitat. En un moment donat, a Enric li va entrar fam, així que es van acostar al supermercat per comprar-se un snack. Després d’uns cinc minuts que Enric es va passar decidint el seu maleït snack —que a Carles se li van fer eterns— finalment es va decantar per unes pipes convencionals.

En eixir del supermercat, Enric i Carles es van dirigir a un parc que hi havia prop per seure en qualsevol banc i menjar-se les seues pipes. Una vegada asseguts, van escoltar un crit llunyà que els resultava familiar, que provenia d’un grup de tres persones a l’altra punta del parc:

“Eh, tu! Què fas ací?”

En escoltar la veu, a Carles li va entrar un calfred. Es va quedar paralitzat en veure que Àngel i els seus dos esclaus —que es feien dir amics— s’estaven apropant lentament al banc on estaven.

Pel xoc, Carles no va moure ni un múscul. Ni tan sols va intentar córrer, encara que tampoc hauria resultat útil, ja que tots aquests anys d’estar tancat a casa sense voler fer res li havien passat factura físicament.

El minut que Àngel va tardar a apropar-se es va fer etern. Quan ja estava a cinc metres d’ells, no va tardar gens a començar a burlar-se de Carles físicament amb tots els malnoms i insults que se li van ocórrer en aquell moment.

Carles no va fer més que baixar el cap, com sempre feia, quan de sobte tots els consells que li havia donat la Dolors en les seues múltiples cites li van inundar el pensament.

Aquesta vegada va ser diferent. Per primera vegada en cinc anys, la por ja no tenia el control sobre la seua vida.

Carles no volia que tota la confiança i autoestima que havia guanyat en els últims dies es per perdera en una sola vesprada.

Carles va alçar el cap, dirigint la mirada cap a l’Àngel. Es va alçar del banc per plantar-li cara i li va dir que ja havia tingut suficient, que no volia que tots aquells anys de sofriment continuaren ni un instant més.

Va ser en eixe moment quan Carles es va alçar que Enric es va adonar de la situació i no va dubtar ni un instant a posar-se al costat del seu amic per encarar-se amb l’Àngel.

Els “amics” d’Àngel, que estaven apartats de l’escena, van murmurar entre ells i van decidir anar-se’n. Aquells dos que Àngel pensava que eren els seus millors amics l’havien abandonat. Només estaven amb ell per conveniència, per la seua popularitat. En veure que Àngel necessitava ajuda en una situació que ell mateix s’havia guanyat amb el bullying, no van acudir en la seua ajuda i se’n van anar com si la cosa no anara amb ells.

Àngel estava un contra dos. Els seus l’havien abandonat i la seua víctima “fàcil” li havia plantat cara.

Estava completament sol i, com el covard que era, va fugir corrent amb un sprint sense afrontar les conseqüències.

Enric i Carles es van tornar a asseure al banc i es van quedar en silenci, cadascú refugiat en els seus pensaments.

Carles va ser el primer a trencar el gel:

—Perdó per no haver-t’ho dit abans.

Enric li va respondre:

—No, jo ho sent per no haver-me’n adonat abans. Tants anys amb tu i mai m’havia passat pel cap que açò estava passant.

Carles i Enric, entre llàgrimes, es van donar una forta abraçada que va reforçar la seua amistat per sempre i va marcar el començament d’una nova etapa per a Carles.

El cap de setmana va transcórrer amb normalitat i el dilluns, a classe, l’Àngel no volia ni mirar Carles a la cara. S’havia quedat sense amics i sense la popularitat que tant li agradava.

Per la vesprada, Carles va anar a la cita amb la Dolors que tenia prevista, on li va contar tot el que havia passat aquell divendres. Va concloure amb una frase que li canviaria la vida:

“Encara tinc por del que puga passar, però ara sé que no he de lluitar a soles.”