En Carles tornà a travessar la porta que va canviar, per primera vegada en molt de temps, la seua visió atemorida de la realitat per una més lliure i feliç. Gairebé sense pensar, ja s’havia assegut a la cadira on va parlar amb la Dolors, la seua psicòloga, el passat dilluns.


Carles no en va mostrar una mica de dubte en dir-li res a la Dolors avui. Va endinsar tot el que va poder en el seu problema i li contà com, encara que no es sent molt segur a l’institut, va poder menjar-se l’entrepà còmodament i no va tindre cap interrupció negativa en el seu dia.


La Dolors es va voler concentrar en la seua inseguretat per la menció que va fer Carles de sentir-se en perill constant. Carles, confidencialment, va per fi nombrar al xic que li feia bullying. Aquell que va tornar la seua vida un absolut infern sense possibilitat d’eixida aparent. L’Àngel.


Ell sempre havia sigut «el xic popular», aquell a qui cap persona replicava i tot el món seguia cegament. Mai no havia sigut popular aquell xic per res bo i Carles pensava que tampoc no ho seria.
Si l’Àngel deia una cosa, anava a misa. Si l’Àngel feia una cosa tot el món la feia també, com si fossi una espècie de culte, o així ho veia Carles. Els adults sovint pensaven: «les rareses de l’adolescència, supose» o «és normal a la seva edat». Però a Carles no li ho ficava res fàcil.


Pot ser que alguns no participaven directament però el silenci els feia igual de pecadors, encara que Carles els entenia, en el fons sempre va desitjar que algú que l’hagi vist l’ajude, encara que no mai va demanar ajuda a ningú directament. L’Enric, que era la seua única companyia fora de la família (a la que tampoc va notificar del seu problema), no es va arribar a adonar mai, a pesar de que de vegades sospitava que hi havia alguna cosa. Carles tampoc es va atrevir a dir-li res en cap moment, però potser això podia canviar.


L’Àngel ja no hi pressionava tant com de costum i fins i tot la Dolors, en un intent de tranquil·litzar a Carles, va dir-li que tal vegada estava madurant i ja no veia cap interés en ficar-se amb ningú però, per desgracia, el temor de Carles no era injustificat. Carles ho pressentia, l’Àngel estava preparant alguna cosa gran i no anava a pensar-s’ho dues vegades abans de intentar res amb ell.


Ja havie passat una hora des de que va seure a parlar amb la Dolors i ningú dels dos s’havia adonat.


Carles va eixir del psicòleg reprimint les seues preocupacions però encara així es trobava millor que quan va entrar. No li havia donat temps a parlar-li a la psicòloga de de tot el que volia dir sobre l’Àngel.

Abans d’adonar-se del temps que havia passat, ja s’havia despedit de la psicòloga amb la normalitat esperada: «Fins el divendres», li va dir la psicòloga a Carles sense saber que abans del dia de la seua reunió, Carles tindria un problema que ell ja anticipava.


Arribà a casa i finalment es va sentir tranquil una altra vegada, en contrast amb la intranquil·litat que els carrers li proporcionaven. Es va asseure al llit i va pensar seriosament en una part específica de la seua conversa amb la Dolors: «Mai penses que ets menys que qualsevol altre i mai no baixes el cap per ningú que no tingues que fer-ho» li va dir la psicòloga. «La confiança i la tossudesa és el que tens que guanyar per que no torne a passar». Carles volia ser confiat i tossut com li havien recomanat, però no trobava la força per ser-ho.


Es va despertar d’un bot al escoltar l’alarma i es va preparar, com de costum, per anar a l’institut.
Va eixir de casa caminant dubtós pels carrers fins que va arribar a casa d’Enric. Avui no portava els auriculars.


Enric no va tardar molt en eixir i tots dos es dirigiren cap a l’institut, aquesta vegada tranquil·lament. Van arribar a classe amb més temps de marge que la darrera vegada i, després de passar per anglés, castellà i matemàtiques, arribà sense problemes el pati.


Carles, com sempre, va anar amb Enric al seu lloc de reunió al pati. No arribava a llevar-se les preocupacions i els mals pressentiments, però va decidir ser fort i no deixar que uns simples pressentiments li llevaren el descans del pati. Tots dos es van menjar amb paciència l’entrepà i Enric s’adonà dels suors freds del Carles quan estaven anant cap a classe una altra vegada, però va decidir no dir-li res, pensant que no hi havia cap problema.

Així, van passar les hores degudes: educació física, economia i llatí, i el Carles, com ja acostumava a fer, es va esperar a que tothom haguera eixit de l’aula per anar-se’n a casa. Enric, pel que s'havia adonat abans, va començar a sospitar de les seues habituals tardances que duraven més o menys fins que tot el món se’n havia anat de l’institut, però va decidir pensar que segurament Carles soles era molt lent i, com sempre, el va esperar.

Al moment d’arribar a casa, Carles ho va fer amb un somriure al rostre, al contrari que en époques anteriors. Va passar la tarda del Dijous fent deures, sense abandonar els horribles pressentiments que tenia sobre el següent dia, el divendres. El van cridar per sopar i en un tres i no res, es va anar al llit.