Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està, ho ha fet. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Era una freda tarda de hivern quan el Carles decideix, d’una vegada, anar-hi a plantar cara al seu temor. Alguns ja sabran el que vaig a dir, uns altres encara ho dubtaran. El temor del Carles és uns dels que, per desgracia, està molt normalitzat. El bullying.



El Carles porta dies pensant en anar-hi al psicòleg per dos raons que van de la mà: el primer, el fet de que es patidor del bullying des dels 9 anys (té 14 anys); el segon, que encara no s'ha atrevit a contar-li a ningú el seu problema per falta de confiança.



És el torn del Carles, ja l’han cridat, però el seu cos no el deixa alçar-se de la cadira, té por. Per un moment, el cos cedeix. Per fi s’alça. Carles entra a la sala on es troba la psicòloga, es senta i li comença a fer preguntes: Quin problema tens? Des de quan? A qui ho has contat? I amb aquestes preguntes i respostes van estar conversant a lo llarg de la consulta. Des de el primer moment en el que s'ho conta, el Carles sent com si el nuc que tenia en la gola es desfera amb magia, i sentint-se lliure de contar els seus problemes per primera vegada.



Eren les 18:30, ja portàven una hora de conversa fins que la psicòloga li diu que ja té clar el que fer. Li va recomanar un primer mes acudint a la consulta dos o tres vegades a la semana i, depenent de com vaja la evolució del problema, deuria seguir o no.



Es van despedir amb el comentari de: ‘Fins el dimecres’, que era d’açí dos díes, donant-li una señal per confirmar que tornaría a vindre al psicòleg. Ella no ho sap, però acaba de ajudar a algú en el moment que més ho necessitava.



Carles és a casa seva. Es troba al seu dormitori, tombat a la cama, esperant a que el criden per a sopar un dia més, però hui és diferent, hui ha baixat amb una sonrisa que no es veía de feia temps. Per desgràcia, una alegría que no duraría molt.



Al dia següent, Carles anava cap a classe amb els auriculars a les orelles per escoltar la seua playlist. Es para, com tots els matins, a la porta de la casa del Enric. El Carles i l’Enric començàren a ser amics als 6 anys, quan el Carles encara no patía de bullying i era feliç. L’Enric era l’únic que, pese a no saber res encara, sospitava que podía pasar algo. S’obri la porta del edifici, és l’Enric amb el desdejuni a la mà. No li ha donat temps. Els dos van anar a un ritme més accelerat, ja que no volíen un retard, que a casa no agrada molt.



Ja són les 8:15, el timbre ja ha sonat i han arribat a temps. Els dos entren a clase i veuen a la Sílvia entrar a la porta, ja que li’s toca historia. La Sílvia ha sigut la tutora del Carles des del primer curs de l’ESO, però mai s’ha imposat als seus pensaments per anar a contar-hi la seua desgràcia. Ara és l’hora de Valencià i, després de anglés, per fi, el pati.



Al pati, el Carles i l’Enric sempre queden al mateix lloc, que, per a sorpresa de ningún, és a l’arbre més allunyat del camps de fútbol i de basket. Açí arriba el moment del dia que més odia. Al pati, des de ja fa temps, com ja sabreu, una part del bullying sempre ha sigut la de robar-li el bocata a aquesta persona, i el nostre amic sempre ho pateix. Encara que ara ja no hi pasa tant com altres anys, ell prefereix anar-hi lluny per asegurar-se que no se’l furten. Al final, no ho ha passat tan mal como ho pensava.



Ha acabat el pati. Ha sebreviscut a l’infern un dia més i, damunt, ha disfrutat el bocata com ja feia anys, per la confiança de que algú ja hi sabía del seu problema. Ara era el torn de la de castellà, la Mariló. Aquesta professora era de les seves favorites pel suport que li ha donat sempre. A l’hora dels exàmens, o per ajudar-li amb els deures; inclús es preocupa per si té o ha tingut algún problema amb el seu entorn, però, com ja tots saben, el Carles no li ha contat el seu secret. Tornen de classe, només queden tres classes més i s’acaba l’infern. Passen les hores de tutoría, castellà i educació física i, al sonar el timbre, tots eixiren de l’aula com si fòrem a la pressó. El Carles, com sempre, s’espera a que tots se’n vagen per eixir; té que asegurar-se de que no li esperen fora de classe. Per altra banda, l’Enric está al carrer de davant l’institut, un dia més, esperant al Carles.



Ja estàn els dos tornant. Els dos es despedeixen i el Carles segueix caminant fins arribar a sa casa. Quan arriba, llança la motxilla, que cau a la cama, i se’n torna a anar, encara que, esta vegada se’n va amb una sonrisa a la cara. Hui és dimecres i ja sap el que toca. El Carles se’n va al psicòleg.