Al principi, pensava que seria qüestió de minuts; que l’Aida tornaria rient, que tot seria una broma pesada, una brometa de mal gust. Però no va ser així: els minuts es van convertir en hores, i les hores en un silenci que feia por.

Vaig cridar fins que la gola em va començar a cremar i ja no tenia veu. Vaig donar cops a la porta fins que em van fer mal els punys i també les mans. Ningú em responia. A través de la petita finestra rodona de les golfes, el cel va anar canviant de color. Taronja. Gris. Fosc. Ja era de nit, una nit fosca com la gola del llop.

Quan vaig entendre que ja era de nit, el pànic va créixer de veritat. Estava realment horroritzada

I tenia un problema greu, molt greu: no tenia el mòbil; l’havia deixat a l’escriptori de l’habitació de l’Aida. A les golfes feia fred. Em vaig asseure a terra, envoltada de capses velles i roba plena de pols. Cada soroll de la casa em feia saltar el cor: cruixits de fusta, canonades, el vent contra les teules. Em semblava sentir veus llunyanes però no n’estava del tot segura.

Intentava convèncer-me que tot tenia una explicació però no la trobava.

Aleshores vaig pensar en els meus pares. Segurament ja devia ser tard i potser pensaven que estava estudiant. Segurament havien enviat algun missatge al meu mòbil. La idea que no sabessin on era em feia sentir encara més petita i pitjor. Em sentia culpable.

Aquella nit va ser interminable. Vaig intentar dormir recolzada contra una capsa, però cada cop que tancava els ulls imaginava que algú obria la porta lentament i em venia a fer mal. O que l’Aida entrava sense dir res. O que no entrava ningú mai més i em moriria allà de gana i de set.

En algun moment de la nit vaig plorar en silenci, no tant per la por, sinó per la traïció. Perquè jo havia confiat en ella. Li havia explicat coses que no havia explicat a ningú més. I ella m’havia deixat allà com si jo no importés, com si no fos ningú, com si fos una rata.

Quan, finalment, es va fer de dia, ja no em quedaven forces per cridar. Estava molt desesperada i tenia la moral francament baixa.

Va ser el soroll d’una porta que s’obria amb força el que em va despertar del mig son. Veus a la planta baixa. Crits. Passos ràpids.

—Irene! —vaig sentir, lluny, però clar.

Era la veu del meu pare.

No sé com, però vaig reunir l’última energia que em quedava i vaig colpejar la porta amb el peu.

—Aquí! Soc aquí!

Els passos van pujar corrents per les escales. Algú va provar d’obrir la porta però estava tancada. Després, un cop fort. I un altre. Fins que la porta es va obrir.

Aleshores, la llum del matí em va enlluernar. El meu pare em va abraçar immediatament. La meva mare tenia els ulls vermells de plorar. Darrere d’ells hi havia la mare de l’Aida, completament pàl·lida i avergonyida.

Resulta que aquella nit els meus pares havien anat a buscar-me a casa seva quan no responia als missatges. L’Aida havia dit que jo havia marxat abans d’hora. Però alguna cosa no els va quadrar i no s’ho van creure. I al matí havien decidit registrar la casa.

L’Aida estava al passadís, mirant-nos. No semblava espantada. Només distant. Com si tot allò no anés amb ella, com si no em coneixes de res.

L’institut va activar el protocol immediatament. Aquesta vegada no hi va haver dubtes ni mitges veritats. Hi havia fets. I hi havia una nit sencera que jo havia passat tancada.

A casa, els meus pares no van intentar restar importància a res.

—T’hauríem d’haver escoltat abans —va dir la meva mare, amb la veu trencada i avergonyida.

Jo no vaig respondre. Encara tremolava i estava massa espantada.

No sé si algun dia tornaré a confiar en algú tan fàcilment. Però sé una cosa: aquella nit a les golfes em va canviar. I també va canviar els meus pares.

Per primera vegada, no vaig haver de demostrar que deia la veritat. Per primera vegada, em van creure, van confiar en mi i no van dubtar que tot el que deia era veritat i no era cap exageració.

L’Aida m’havia volgut eliminar, m’havia volgut fer mal però el que va aconseguir va ser just el contrari: vaig sortir d’aquella història més forta, més segura i més feliç.