El primer dia sempre fa por, però aquest encara més. M’estava mirant al mirall del bany mentre em cordava la jaqueta i tenia aquella sensació estranya a l’estómac, com si alguna cosa anés malament abans fins i tot de començar. Els meus pares deien que exagerava, que aquest institut seria diferent, però jo ja havia sentit això abans. Que no passava res, que tot aniria bé. Que no calia preocupar-se... tanmateix, jo no estava tranquil·la i ja havia passat mala nit.



Quan vam arribar davant de l’edifici, el pati de l'institut ja era ple de gent. Hi havia grups formats, rialles fortes, mirades que jutgen sense dir res. No m'agradava gens ni mica el que veia. Jo baixava del cotxe amb la motxilla penjada a l’espatlla i la sensació que tothom em mirava, encara que probablement no fos veritat. El meu pare em va dir que tingués un bon dia i la meva mare em va somriure, però cap dels dos va notar com em tremolaven una mica les mans de tan nerviosa i preocupada com estava.



Aleshores, vaig entrar a l’institut i el soroll em va envoltar de cop. Passadissos llargs, parets plenes de cartells i cares desconegudes per tot arreu. Ningú em mirava directament, però tampoc ningú em somreia ni em feia bona cara. Em vaig decidir i vaig anar cap a secretaria per preguntar a quina classe havia d'anar. Realment estava perduda. La dona que em va atendre em va dir el número de l'aula, la 6, sense aixecar gaire la vista, com si jo fos una més, o potser com si no importés, com si no fos ningú.



Quan vaig arribar a la 6, vaig seure a una taula buida del fons. Va ser aleshores quan alguns alumnes em van mirar de reüll i després van riure entre ells. No vaig entendre què deien però, evidentment, tampoc calia. Efectivament, aquella sensació em resultava massa familiar i massa coneguda. El professor va entrar, va començar a parlar i en cap moment va preguntar si hi havia algun alumne nou. Em vaig sentir invisible, com si fos un fantasma, algú al que realment ningú veu.



A l’hora del pati, vaig sortir sola. Em vaig asseure en un banc i vaig fingir que mirava el mòbil. A prop meu, un grup de noies em miraven descaradament. Una d’elles va xiuxiuejar alguna cosa i totes van riure. Un noi va passar pel meu costat i va deixar anar un comentari que no vaig sentir del tot, però el to era prou clar. Vaig notar com la cara se’m posava vermella.



Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar com havia anat. Vaig dubtar. Volia dir la veritat, explicar-los que tot semblava igual que abans, que aquell lloc feia por. Però, quan vaig començar a parlar, les paraules em van sonar exagerades fins i tot a mi.



—Només és el primer dia —va dir la meva mare—. Dona’ls temps.



I, com sempre, el meu pare li va donar la raó i va afegir que sempre m’avançava als problemes, que era una exagerada i que aquest cop tot aniria bé. Ells ja havien anat a l'institut El Xiprer i ho havien trobat tot correcte. El Xiprer tenia bona fama i contava molt d'entrar-hi. El director, el Sr. Mestres, era amable i encantador i els professors simpàtics i professionals. No m'havia de preocupar per res, van dir tots dos, pare i mare. Em vaig quedar callada. No tenia forces per discutir. Vaig pujar a la meva habitació amb una sensació de derrota enganxada al cos. Per què jo ho veia tan diferent? Per què ningú m'havia parlat? Per què vaig passar per l'institut sense pena ni glòria?



Aquella nit, estirada al llit, vaig pensar en totes les vegades que havia sentit que exagerava, que tot estava al meu cap. Però jo sabia que no. Hi havia alguna cosa estranya en aquell institut, alguna cosa que no es veia però que es notava. I només era el primer dia.