I van anar passant els mesos, sense que gairebé me n’adonés. Quan vaig mirar enrere, em va sorprendre de comprovar que ja havíem deixat enrere el Nadal, una de les meves èpoques preferides, i que els passadissos d’El Xiprer començaven a omplir-se de cartells de Carnestoltes i la gent organitzava els balls i les disfresses. Contra tot pronòstic i contra tot el que jo imaginava, les coses havien millorat a la meva vida. No perquè l’institut fos més amable, sinó perquè ja no estava sola. Per fi, ja no estava sola!

L’Aida havia aparegut a la meva vida com una mena de refugi inesperat, un regal sobtat quan menys m’ho esperava. Ens vam conèixer un dia qualsevol, compartint taula a classe de català, i des d’aquell moment ens vam convertir en inseparables i vam començar a entendre’ns sense esforç, de manera absolutament natural. Pel que vaig veure, ella tampoc encaixava amb la resta i, estic segura que va ser per això ens vam unir tan ràpid i de manera tan forta. Amb ella em sentia jo mateixa, sentia una mena de llibertat que no havia viscut mai abans. Amb ella no em sentia jutjada, podia dir el que pensava i, curiosament, em comprenia i gairebé sempre pensava igual que jo. Amb ella podia respirar.



Per descomptat, vam passar el Nadal juntes. Primer un dinar a casa meva, després un sopar a la seva. Les nostres famílies es van conèixer i semblava que tot encaixava d’una manera estranyament perfecta. Els meus pares estaven tranquils per primer cop des que m’havia canviat d’institut. Em veien feliç, amb bones notes, parlant amb il·lusió d’algú. Ja no preguntaven tant. L’Aida els transmetia seguretat i confiança i sempre em parlaven bé d’ella. Jo n’estava del tot orgullosa.



Al gener vam anar a esquiar a La Molina, a la casa que la seva família té des de feia dues generacions. Recordo perfectament el fred a la cara, els peus congelats, els guanys gelats, les rialles al telecadira i aquella sensació de normalitat que feia tant temps que no sentia. L’Aida sempre estava al meu costat, com si fos una part més de mi. Si algú ens mirava malament a l’institut, ella feia veure que no passava res. I jo la creia perquè tenia una fe cega en ella i, el més important, en mi mateixa.



Érem dues contra el món...o això em pensava.



Aquella tarda de febrer, amb les disfresses de Carnestoltes ja comentades a classe, l’Aida em va convidar a casa seva per fer els deures i comentar les disfresses dels companys. Francament, no hi vaig veure res estrany, ni res que em fes pensar en el pitjor. Ja hi havia anat altres vegades a casa seva i els seus pares i l’àvia que vivia amb ells eren gent aparentment del tot normal. La seva casa era gran, una mica antiga, amb passadissos llargs i sostres alts però reformada. Sempre m’havia semblat una mica fosca, això sí, però acollidora i l’habitació de l’Aida era blanca i lluminosa.



Vam pujar a la seva habitació amb els llibres sota el braç i uns entrepans que ens havia preparat la seva àvia Maria. Vam començar a treballar, però al cap d’una estona l’Aida es va aixecar i em va dir que necessitava buscar uns apunts a les golfes. Això no em va estranyar pas. Després, em va demanar que l’acompanyés. És cert que vaig dubtar un segon, però la vaig seguir fins i tot culpant-me d’haver dubtat d’ella. És l’Aida, em vaig dir per dintre, no em pot passar res. Al contrari, vaig pensar que finalment coneixeria aquella part de la casa que mai m’havia ensenyat perquè, segons ella, era plena de trastos i altres coses que s’havien de llençar.



Les golfes eren fredes i plenes de capses. L’olor de pols em va fer esternudar diverses vegades. L’Aida va entrar primer i, de sobte, vaig sentir un cop sec. La porta es va tancar darrere meu.



—Aida? —vaig dir, rient nerviosa—. Què fas?

No hi va haver resposta. Vaig córrer cap a la porta i vaig intentar obrir-la, però estava tancada amb clau. El silenci era espès, gairebé dolorós. Mortal.



—Aida, si us plau —vaig cridar—. Obre, obre, obre... em fa por quedar-me sola aquí, a les fosques—.



Però ningú no va respondre.



Allà, sola, tancada a les golfes, vaig començar a entendre que aquells mesos tranquils potser només havien estat una pausa. I que l’Aida no era exactament qui jo pensava. Qui era l’Aida? Per què em feia allò?

Ràpidament vaig adonar-me que no era un joc i que havia caigut a una trampa mortal.