CAPÍTOL 3 — VEURE L’INVISIBLE
Ell continua mirant aquells ulls que brillen dins de la foscor. N’hi ha molts, massa per comptar-los. Alguns semblen curiosos, altres cansats, com si portessin molt de temps esperant alguna cosa. Respira profundament intentant calmar-se, però el seu cor encara batega molt ràpid.
—Què… què ets? —pregunta amb la veu tremolosa.
La veu profunda respon lentament, com si cada paraula sortís d’un lloc molt antic.
—Sóc el que observa. El que sempre ha estat aquí.
Ell no entén gaire bé què vol dir, però sí que entén una cosa: si no troba una manera de sortir, potser es quedarà allà per sempre. Mira al seu voltant. Les ombres dels altres lectors continuen quietes. Algunes el miren amb esperança, altres amb una tristesa profunda.
—Jo no volia quedar-me aquí —diu ell—. Només volia saber què hi havia dins del llibre.
Una de les ombres fa un petit pas endavant.
—Tots vam pensar el mateix —diu amb una veu apagada.
Ell observa aquelles persones atrapades en la foscor. Alguns semblen joves, altres adults. Tots tenen la mateixa expressió de cansament, com si haguessin perdut la força d’esperar.
—Quant temps porteu aquí? —pregunta.
—No ho sabem —respon una altra ombra—. Aquí el temps no passa com fora.
Aquella resposta el fa sentir encara més nerviós. Si el temps no passa igual, potser podria quedar-se allà durant anys sense adonar-se’n.
La gran veu torna a parlar.
—Hi ha una manera de sortir.
Totes les ombres es mouen lleugerament, com si una petita espurna d’esperança hagués aparegut dins d’elles.
Ell aixeca el cap ràpidament.
—De veritat?
—Només poden marxar els que són capaços de veure l’invisible.
Ell arrufa el front.
—Però si aquí tot és invisible...
La veu guarda silenci durant uns segons.
—No. Aquí tot és real.
Aquella frase li fa pensar. Mira de nou al seu voltant. Les ombres no són monstres. Són persones. Persones que potser, fora del llibre, ningú havia escoltat.
Recorda les pàgines del llibre. Estaven completament en blanc. Potser no estaven buides. Potser el problema era que ell no sabia què havia de mirar.
Ell tanca els ulls durant uns segons i respira profundament. Pensa en la biblioteca, en el sofà, en el rellotge antic fent tic-tac. Recorda també la gent que havia vist abans d’entrar: persones caminant ràpid, sense mirar els altres.
De sobte ho entén.
Obre els ulls.
—El llibre no ens vol atrapar —diu en veu alta.
Les ombres el miren sense entendre.
—El llibre ens vol fer veure.
—Veure què? —pregunta una d’elles.
Ell assenyala les ombres del seu voltant.
—A vosaltres.
Tots es queden en silenci.
—Potser fora del llibre ningú us veia de veritat —continua—. Persones soles, persones que ningú escoltava… persones invisibles.
En aquell moment apareix davant seu una llum molt suau. Al principi és petita, com una espurna flotant dins de la foscor.
La veu profunda parla una altra vegada.
—Has entès.
La llum comença a créixer lentament.
—Quan algú és capaç de veure els altres… deixa de ser invisible.
La llum es transforma a poc a poc en una mena de porta blanca.
Algunes ombres s’hi acosten lentament.
—Això vol dir que podem sortir? —pregunta una veu plena d’esperança.
—Només els que han après a veure —respon la gran veu.
Algunes ombres comencen a brillar suaument, com si la llum naixés dins seu. Altres continuen fosques, quietes.
Ell mira al seu voltant. Aquella gent ja no li sembla estranya. Ara els veu com persones que només volien que algú les mirés, que algú s’adonés que existien.
—Gràcies —diu una ombra mentre la llum l’envolta.
Ell somriu una mica.
Després fa un pas cap a la llum.
Tot es torna blanc.
Durant un moment només hi ha silenci.
Després torna un so conegut.
Tic-tac.
Tic-tac.
Ell obre els ulls de cop.
Està estirat al sofà de la biblioteca. Respira ràpidament, confós, com si acabés de despertar d’un somni molt real.
El rellotge antic continua marcant el temps.
La bibliotecària està dreta davant seu amb el mateix somriure tranquil.
—Has descansat una mica —diu.
Ell s’incorpora lentament.
—El llibre…?
Ella assenyala el prestatge.
El llibre és allà, quiet, com si res hagués passat.
Ell no sap si tot ha estat un somni o alguna cosa real.
Camina cap a la porta de la biblioteca. Abans de sortir, mira una última vegada el prestatge.
El número del llibre ara diu:
665 / Disponible.
Ell surt al carrer.
La ciutat és la mateixa de sempre. Cotxes, soroll, gent caminant amb pressa.
Però ara veu coses que abans no veia.
Una dona gran asseguda sola en un banc.
Un nen plorant mentre la gent passa pel seu costat.
Un home que parla sol mentre ningú li fa cas.
Persones que el món sembla ignorar.
Persones invisibles.
Ell es queda quiet un moment observant-los. Després continua caminant, pensant que potser aquell llibre no era una maledicció.
Potser només volia recordar una cosa molt simple: que de vegades, el que és invisible… només necessita que algú el miri.
