Obre els ulls de cop. No recorda quan els havia tancat. El primer que nota és el fred, però no el fred de l’ambient, sinó un fred estrany. Està estirat a terra. Quan intenta moure’s, sembla que el seu cos no respongui, com si ja no fos el seu cos.



Respira amb dificultat. L’aire li entra als pulmons d’una forma pesada, artificial. Es recupera lentament i observa l’espai on es troba. És un lloc tancat, il·luminat per una llum dèbil. Les parets són altes, plenes de prestatges buits coberts de pols antiga. Alguns prestatges estan trencats i d’altres en molt mal estat. No hi ha finestres, ni portes visibles. El silenci és absolut, com si el seu propi cos fos l’única cosa viva en aquell espai mort.



Fa un pas endavant. Mira enrere de manera instintiva, però no troba res. El cor se li accelera. Allarga la mà davant seu, la mira amb atenció, comprovant que encara existeix, que no s’ha convertit en una alma sense cos.



De sobte, una sensació familiar li travessa pel cap. El llibre. No el té a les mans, però el sent present, com si estigués dins seu, com si una part de la seva ànima s’hagués quedat enganxada a aquelles pàgines del llibre. Tanca els ulls i, durant un instant, veu imatges que no vol veure: pàgines fosques plenes de formes impossibles, cares sense ulls que el miren des de dins del paper, símbols que es mouen lentament, un mal somni. No sap si són records, visions o fragments d’ell mateix que s’estan desfent.



—Encara hi ets —xiuxiueja una veu llunyana.



Els seus ulls s’obren de nou. El so no ve d’un lloc concret; sembla sortir de les parets, del terra i de dins del seu cap a la vegada. Intenta respondre, però la seva veu no surt, encara no està segur de si està viu. Obre la boca, intenta cridar amb totes les seves forces, però només aconsegueix un silenci inhumà. El pànic comença a créixer dins seu, lentament però continu, mentre camina per un passadís interminable que no recorda haver vist abans.



A mesura que avança, els records del món real es tornen borrosos. La biblioteca es difumina. El rellotge antic fa un soroll llunyà. La bibliotecària… la seva cara comença a perdre forma, tot apunta a un mal somni. Intenta recordar els seus ulls, però no pot. Tot sembla llunyà. De sobte, veu alguna cosa als prestatges. Llibres. No són físics del tot. Són com siluetes de llibres, es veuen les cobertes, però què són in llegibles, tot està difuminat. Quan s’hi acosta, veu que cadascun porta un nom escrit a la coberta. Alguns noms li resulten estranyament familiars. Altres li provoquen una sensació de por inexplicable. Quan toca un d’aquells llibres, una onada de records que no són seus li travessa la ment: vides, crits silenciats, moments espantosos atrapats dins el llibre maleït.



Retira la mà amb un crit que tampoc sona.



S’atura de cop.



I ho entén.



No és que s’hagi tornat invisible. És pitjor. Està deixant d’existir. No de cop, no de manera violenta, sinó lentament. Cada pas que fa, cada pensament,fa que la seva història finalitzi poc a poc. El seu nom comença a sonar-li desconegut, peculiar. Intenta repetir-lo mentalment, però les lletres se li desapareixen.

Al fons del passadís, una nova veu comença a escoltar-se finament. És suau. Familiar. Pronuncia un nom que ell reconeix, però ja no sap si és el seu o només un record passat. I aleshores ho accepta: algú altre ha obert el llibre.



El cicle continua.



I ell, ara convertit en una alma entre prestatges infinits, només pot esperar. Esperar que el llibre torni a obrir-se. Esperar que algú altre ocupi el seu lloc. Esperar que, potser algun dia, el número canviï de nou.



Perquè aquí, dins del llibre, ningú desapareix del tot.



Només esperen ser llegits.



La bibliotecària tanca el llibre amb un cop sec.



El col·loca al prestatge, al seu lloc habitual. Número 666.



667 / Disponible.