Una porta s’obre i una veu suau el crida pel seu nom.

—Has vingut pel llibre de l’invisible? No tots el tornen a veure igual, suposo que seràs tot un valent. És una “special edition", només hi ha 666 còpies d’aquesta obra.

La gent al principi creia que era un llibre qualsevol, però a mesura que es va esgotant, són més els casos en què els lectors d’aquest llibre desapareixen sense raó ni explicació, i això espanta els habitants perquè mai més s’ha trobat algú que hagi aparegut al carrer després d’haver comprat el llibre.

Ell comença a sentir calfreds. La curiositat i la por no el deixen en pau, i la seva mirada es fixa en la portada del llibre; només el títol ja li donava males vibracions.

Hi ha una cosa dins d’aquell llibre que atreu a comprar-lo; és curiós, perquè no té res d’especial.

Un silenci pesat omple la biblioteca.

Aleshores se sent una veu dient:

—Hauries de saber que el llibre no només mostra el que és invisible… sinó que, de vegades, et fa invisible a tu.

S’asseu encara més endins del sofà, com si la tela gastada pogués ajudar-lo a decidir.

L’ambient es torna confús. La llum de la biblioteca tremola, com si també tingués por.

La veu, que sembla venir de tot arreu i de cap lloc, continua:

—Un cop l’obres… el llibre et llegeix a tu.

No sap si aixecar-se i fugir o estirar la mà i tocar aquella coberta fosca que sembla maleïda. Les lletres del títol intimiden. Recorda les històries, els rumors, els avisos que la gent feia en mig dels carrers: “No compreu el llibre”. “No és segur”. “No és humà”. Però ara el té davant, real, massa real.

La bibliotecària -o el que creu que és una bibliotecària- es manté dreta davant seu, somrient amb uns ulls que no parpellegen.

—No et preocupis —diu—. Només transforma els que estan preparats.

La paraula “transforma” li congela l’ànima. Intenta parlar, però la seva veu es trenca.

—Què… quuuè vol dir “preparats”?

Ella fa un pas endavant, i és aleshores quan ell nota que estaven passant coses sobrenaturals.

—El llibre sap a qui escull. I si tu ets aquí… és perquè ho estàs esperant.

Ell nota una pressió al pit, una mena de pes invisible que l’empeny cap al llibre. Intenta resistir, però la curiositat, li crema per dins.

Allarga la mà. Els seus dits toquen la coberta.

Un fred sobrenatural li travessa el braç.

La sala es fa més fosca. El rellotge antic deixa de fer tic-tac, i per un moment creu que el temps també ha deixat d’existir.

Quan obre el llibre, li arriba una fragància desconeguda, gairebé dolça. Les pàgines, d’un to groguenc, estan en blanc. Completament en blanc.

—No ho entenc… —murmura.

La veu, ara darrere seu, respon:

—No llegeixes el llibre. El llibre et mira a tu.

Les pàgines comencen a tacar-se amb ombres que s’estenen com la tinta. Formes borroses, cares sense ulls, coses que es mouen amb un moviment impossible. Els símbols apareixen i desapareixen, com si una mà invisible escrigués a una velocitat variable.

Ell intenta tancar-lo, però la coberta ja no l’obeeix. Els seus dits es queden enganxats al paper, com si fos Superglue.

El seu cor batega tan fort que li sembla que omplirà tota la sala.

Les pàgines es tornen negres.

Una forma no identificada s’aixeca d’aquell fons fosc. La veu ja no sona humana mentre xiuxiueja a la seva orella:

—Ara ja no pots tornar enrere. El que era invisible… ja t’ha vist.

I ell, en aquell instant sent com el seu cos és atret lentament, com si deixés de pertànyer al món real, difuminant-se en les ombres que surten del llibre. Els seus pensaments, la seva veu, la seva existència… tot desapareix.

La bibliotecària tanca el llibre amb un cop sec.

El col·loca al prestatge, al seu lloc habitual. Número 665.

Una nova etiqueta apareix sola al costat:

666 / Disponible.

La sala torna al silenci. El rellotge reprèn el seu tic-tac.

I la porta de la biblioteca s’obre, esperant el següent valent.