Aquella nit, mentre caminava cap a casa, no podia treure’m del cap la sensació que l’Andrew ho sabia. No què exactament, però alguna cosa. El seu to, la manera com havia inclinat el cap, com si escoltés un soroll que jo no havia fet… Tot plegat em feia pensar que havia estat massa a prop, massa imprudent. I, tanmateix, hi havia una part de mi que no podia deixar-ho estar. Una part que encara sentia aquella veu feble, com si m’hagués quedat enganxada a l’oïda.

Vaig passar hores asseguda al llit, amb les mans entrellaçades, repetint mentalment cada detall. La porta. El cop. La veu. I aquella paraula: “No triguis.” No era un crit desesperat. Era… una advertència? Una súplica? Una ordre? No ho sabia, però em perseguia com una ombra que no es pot trepitjar.

Quan vaig tornar a la casa l’endemà, la Nina estava tancada al despatx i l’Andrew no hi era. El silenci era dens, com si la casa contingués la respiració. Fins i tot els rellotges semblaven anar més lents. Vaig començar a fer veure que netejava, però el meu cos ja havia decidit per mi. Les escales em cridaven. No era una metàfora. Sentia una mena de pressió subtil, com si l’aire del pis de dalt fos més pesat i m’estirés cap amunt.

Quan vaig arribar a l’habitació de la Nina, vaig notar que alguna cosa era diferent. No sabia què, però l’aire semblava més fred, com si algú hagués obert una finestra que no existia. L’armari era allà, immòbil, però la porta petita semblava… més fosca. Com si absorbís la llum. Com si volgués que m’hi acostés.

Em vaig agenollar i vaig posar la mà sobre el pany. Estava tèbia. No freda com el dia anterior. Com si algú l’hagués tocat feia poc. O com si l’habitació mateixa respirés. Vaig notar un lleu tremolor a la punta dels dits, com si el metall vibrés amb un ritme que no podia identificar.

Vaig obrir la porta.

Darrere no hi havia el petit espai buit que recordava. No hi havia cap paret immediata. Hi havia una habitació. Una habitació que no podia existir dins aquella casa. Era estreta, però llarga, amb una llum tènue que no provenia de cap bombeta. Les parets eren d’un color indefinit, com si canviessin segons com les miraves. A vegades semblaven grises, altres d’un verd malaltís, altres d’un blanc brut que feia mal als ulls.

Vaig fer un pas endins. El terra va cruixir, però no semblava de fusta. Semblava… tou. Com si trepitgés una catifa que no hi era. Vaig mirar avall i no hi havia res. Només un terra llis, però amb una textura que no podia descriure.

A la dreta hi havia una cadira. Juraria que no hi era un segon abans. Una cadira antiga, amb les potes torçades, com si hagués estat allà durant anys. Vaig parpellejar i la cadira semblava més a prop. O potser era jo que m’hi havia acostat sense adonar-me’n. Vaig sentir un calfred a l’esquena.

Vaig sentir un murmuri. No una veu clara, sinó un moviment d’aire que semblava formar paraules. Em vaig girar, però la porta per on havia entrat ja no era exactament al mateix lloc. Estava uns centímetres més a l’esquerra. O potser jo havia girat massa. O potser l’habitació havia canviat mentre no mirava.

Vaig notar un pessigolleig al clatell. La sensació que algú m’observava. No des de darrere. Des de les parets. Com si l’habitació tingués ulls. Com si estigués esperant que fes alguna cosa concreta.

—Hola? —vaig dir, amb un fil de veu.

El murmuri es va intensificar, com si l’espai reaccionés al so. Les parets van tremolar lleument, com si respiréssin. I llavors, al fons, vaig veure una ombra. No una figura humana. Una ombra que no tenia forma fixa. Es movia com fum, però amb intenció. Com si volgués apropar-se, però no pogués. O no li calgués.

Vaig retrocedir. L’ombra es va aturar. O potser només va canviar de forma. Vaig notar que l’aire es feia més dens, com si l’habitació volgués retenir-me. Com si no volgués que marxés fins que entengués alguna cosa.

Vaig buscar la porta amb la mà. Quan la vaig trobar, era més petita que abans. Com si l’espai volgués tancar-se. Vaig empènyer amb força i vaig sortir d’un salt, caient de genolls a l’habitació de la Nina.

La porta petita es va tancar sola, sense fer soroll.

Vaig quedar-me allà, tremolant, amb la sensació que alguna cosa havia quedat enganxada a mi. No física, sinó mental. Com si l’habitació m’hagués memoritzat. Com si hagués après alguna cosa sobre mi.

I sabia que, tard o d’hora, hauria de tornar-hi.