- La porta amagada
Mai hauria pensat que netejar cases pogués ser tan fotut. Al principi em pensava que seria fàcil: passes l’escombra, fregar una mica, somriure i ja està. Però aquesta casa no funciona així. Res no és normal aquí. I com més temps hi passo, més clar tinc que alguna cosa va molt malament.
Em dic Millie i soc l’assistenta. No perquè m’encanti netejar, sinó perquè no tenia cap altra opció. Necessitava diners i aquesta feina pagava bé. Massa bé, ara que ho penso.
La casa és enorme, tan gran que de vegades em perdo. Hi ha habitacions on gairebé no entro mai i passadissos llarguíssims que sembla que no s’acabin mai. A vegades, quan estic sola, sento sorolls estranys. Com cops suaus o passes, però quan miro no hi ha ningú. Fa bastant mal rotllo.
La senyora de la casa, la Nina, és molt rara. Un dia està de bon humor i et parla com si fossis la seva millor amiga, i l’endemà et mira fatal per qualsevol ximpleria. Una vegada em va cridar perquè, segons ella, havia posat malament un coixí. UN COIXÍ. Em vaig quedar flipant.
El seu marit, l’Andrew, és més tranquil, però això gairebé és pitjor. Sempre està calmat, massa. Et mira als ulls quan parla, gairebé sense parpellejar. Em posa bastant incòmoda, tot i que mai ha fet res estrany directament. O això crec.
Aquell dia va començar malament des del matí. Em vaig despertar amb una mala sensació, com quan saps que alguna cosa sortirà malament però no saps què. Igualment vaig anar a treballar.
Només arribar, la Nina em va dir que netegés el pis de dalt, però que no entrés a la seva habitació. Això va ser estrany, perquè sempre vol que ho netegi tot perfectament.
Vaig pujar les escales amb el cubell i la fregona. Mentre netejava el passadís, vaig sentir un soroll fort, com si alguna cosa hagués caigut. Venia del seu quart. Em vaig quedar quieta, sense moure’m. Ningú va cridar ni va dir res. Silenci total.
Vaig continuar netejant, però estava molt nerviosa. Em suaven les mans i em va caure el drap a terra com tres cops.
Quan vaig baixar a la cuina, l’Andrew era allà prenent cafè.
—Tot bé a dalt? —em va preguntar.
—Sí… crec —li vaig dir.
No era veritat, però no diria res. Em va mirar estrany, com si sabés que mentia. Odio quan fa això.
Més tard, mentre netejava un calaix del despatx, vaig trobar una cosa que no hauria d’haver vist. Era un quadern vell, amagat al fons. No tenia nom ni res. El vaig obrir una mica, per curiositat.
Hi havia frases escrites molt ràpid, com amb ràbia. No ho vaig entendre tot, però una frase se’m va quedar gravada:
“No puc sortir. Ningú em creu.”
Em va recórrer un calfred. Vaig tancar el quadern i el vaig deixar exactament al mateix lloc. El cor em bategava molt fort.
Aquella nit no vaig poder dormir. Pensava tota l’estona en aquella frase. Qui l’havia escrita? Quan? Per què estava amagada?
L’endemà, la Nina estava súper amable. Massa. Em va oferir esmorzar i tot, cosa que no fa mai.
—Millie, avui pots marxar abans si vols —em va dir.
Això ja va ser la senyal definitiva que alguna cosa no quadrava. Mai em deixava marxar abans.
Mentre recollia les meves coses, vaig tornar a sentir un soroll a dalt. Aquest cop va ser com un cop sec, seguit d’una cosa semblant a un gemec. Em vaig quedar congelada.
—Has sentit això? —vaig preguntar.
La Nina va somriure.
—Deu ser la casa, cruix molt —va dir.
Mentida. Aquella casa no cruix així.
No me’n vaig anar. Vaig esperar que la Nina sortís. Quan vaig sentir el cotxe arrencar, vaig pujar corrents. Em sentia fatal, però necessitava saber-ho.
Vaig anar directa a la seva habitació. La porta estava tancada, però no amb clau. Vaig entrar.
L’habitació estava desordenada, més del normal. Hi havia marques a la paret, com si algú hagués rascat. Dins l’armari vaig trobar una porta petita, gairebé amagada. Ni sabia que existia.
Estava tancada amb clau.
Just en aquell moment vaig sentir passes. L’Andrew. Em vaig amagar darrere la cortina, aguantant la respiració com a les pel·lis.
Ell va entrar, va obrir l’armari i va treure una clau de la butxaca. Va mirar la porta petita i va sospirar. No la va obrir. Se’n va anar.
Quan vaig estar segura que ja no hi era, vaig sortir. Em tremolaven les cames. No sabia què fer. Trucar a la policia semblava exagerat, però ignorar-ho em semblava encara pitjor.
Vaig baixar les escales i em vaig asseure a la cuina. Tenia clara una cosa: aquella feina no era normal. I jo ja estava ficada fins al coll.
No sabia com, ni quan, però descobriria què amagaven. Perquè si no ho feia, no tornaria a dormir tranquil·la mai més.
I perquè en aquella casa, l’assistenta no només netejava. També veia coses que ningú més volia veure.
