Aquella nit vaig decidir una cosa molt clara: no tornaria a fer veure que no passava res. Però una altra part de mi encara tenia por. Molta por. I no només de la Nina o de l’Andrew, sinó del que podia trobar-me si seguia ficant el nas on no tocava.

Vaig arribar a casa i vaig deixar la bossa a terra sense ni tan sols encendre el llum. Vaig saltar al meu llit i em vaig estirar mirant el sostre, pensant en la porta petita dins l’armari. No em podia treure aquella imatge del cap. Ni el quadern. Ni aquella frase.

“No puc sortir. Ningú em creu.”

I si encara hi havia algú allà dins?

Vaig dormir fatal. Em despertava cada dos per tres amb qualsevol sorollet. Somiava que corria per passadissos llargs i estrets i que algú picava una porta des de dins, demanant ajuda. Quan em vaig llevar, tenia els ulls inflats i el cap com un bombo.

Tot i així, vaig tornar a la casa. Em deia a mi mateixa que potser tot tenia una explicació normal. Potser exagerava. Però en el fons sabia que no.

La Nina no hi era. L’Andrew sí.

—Bon dia, Millie —em va dir amb la seva veu tranquil·la de sempre.

—Bon dia —vaig respondre, intentant sonar normal.

Em va observar un moment, com si estigués pensant alguna cosa, i després va tornar a mirar el seu mòbil. Aquell silenci em posava nerviosa. Preferia quan la Nina cridava.

Vaig començar a netejar el menjador, però no parava de mirar cap a les escales. Sabia que no havia de pujar, però les cames em demanaven fer-ho. Com si alguna cosa m’estirés cap amunt.

Quan vaig sentir que l’Andrew sortia de casa, el cor em va fer un salt. Vaig esperar uns segons, escoltant. Silenci. Cap cotxe. Cap passa.

Vaig pujar.

Cada esglaó feia soroll, i jo anava molt a poc a poc, com si així fos menys culpable. Vaig arribar al passadís del pis de dalt i em vaig quedar quieta. Tot estava massa silenciós.

Vaig entrar a l’habitació de la Nina. L’armari seguia igual. La porta petita també.

Em vaig agenollar davant d’ella. La clau no hi era, és clar. Però vaig provar de tocar-la. Estava freda. I llavors ho vaig sentir.

Un cop molt suau.

Vaig deixar anar un crit petit i em vaig aixecar de cop. Em tremolaven les mans.

—Hola? —vaig xiuxiuejar, sense saber per què parlava tan fluix.

Un altre soroll. Aquesta vegada més clar. Algú hi havia darrere aquella porta. No era la casa. No era el vent. Era algú.

Vaig notar que em faltava l’aire. El cap em deia que marxés, que allò era massa per a mi. Però els peus no es movien.

—Soc… soc l’assistenta —vaig dir, gairebé sense veu—. Et puc ajudar?

Silenci.

Just quan pensava que m’ho havia imaginat tot, vaig sentir una veu molt dèbil.

—Si us plau.

Em van caure les llàgrimes sense adonar-me’n. Aquell moment ho va canviar tot. Ja no era només curiositat. Algú necessitava ajuda. I jo era l’única que ho sabia.

Vaig sentir que la porta principal de la casa obrir-se.

L’Andrew havia tornat.

Vaig sortir corrents de l’habitació i em vaig amagar al bany, amb el cor a punt de sortir-me del pit. Sabia que ja no hi havia marxa enrere. Havia vist massa. Havia sentit massa.

I el pitjor de tot era que, passés el que passés, ningú em creuria. Igual que deia el quadern.

Però no pensava rendir-me.

Perquè si aquella porta amagada s’obria… res tornaria a ser igual.

Però la meva curiositat era molt gran i no sabia què fer. No sabia si obrir aquella porta o deixar-lo i anar-me'n al llit com si res hi hagués passat. Però l’Andrew hi havia tornat i havia de sortir d’aquí sense que ell em veiés.

Quan vaig sortir pensar en com podria tornar a entrar en l’habitació per descobrir que hi havia darrere d’aquella porta amagada. Però sabia que si alguna persona obria aquella petita porta dins de l’armari… Passarien coses dolentes i res tornaria a ser igual que abans.