Va ser una nit molt intensa; em vaig aixecar amb el cor accelerat recordant les paraules de la Haydeen d’ahir. Avui havíem quedat per parlar i per seguir buscant el nostre amic Joan (sí, dic amic perquè, pel que em va dir ahir, per a la Haydeen ell també ho era).



Estava molt nerviós, ja que no sabia què dir-li si parlava amb mi. Perquè sí, tenia tota la raó: jo estava enamoradíssim d’ella, però mai m’hauria imaginat que ella també ho estigués de mi.



Vaig sortir de casa amb l’esperança de no trobar-me la meva mare, però això no va ser possible.



—On vas? —em va dir amb el seu to controlador de sempre.



—Emmm… Vaig a casa de la Haydeen.



—A fer què? No estareu sortint junts, no?

Què li podia dir? Si ni jo mateix ho sabia…

—Emmm… No. Només anem a fer una volta per la muntanya.



—D’acord, però que sapigueu que no trobareu el Joan.



Què? Com sabia que hi anàvem per buscar-lo? Definitivament era endevina.



—Ai, mama, deixa’m en pau, si us plau, que arribo tard —vaig sortir de casa donant un cop de porta. Havia quedat amb ella a les 10. Eren les 9:45.



Estava confús i la mare ho sabia. Vaig rondar pel carrer pensant en tot el que havia passat els últims mesos.



La Haydeen era la nòvia del meu millor amic, que estava desaparegut… És possible enamorar-se d’una altra persona en un període tan curt de temps?



Vaig arribar al punt de trobada on havia quedat amb ella, però no hi havia ningú.



9:57. Hauria d’estar arribant. Vaig esperar assegut al banc més proper i em vaig fixar en el paisatge de la zona. Havíem quedat darrere d’unes naus industrials; era allà on solíem quedar els tres de petits perquè els nostres pares treballaven en la fabricació de mobles en aquelles naus. Anys més tard, l’empresa va tancar i vam deixar d’anar-hi, però jo sempre recordaré les nostres aventures pel bosc intentant fotografiar animals exòtics.



10:05. Potser s’havia retardat el bus, o l’havia perdut i venia caminant com jo. De sobte, vaig veure com una guineu creuava la carretera que separava el bosc de les grans portes metàl·liques de l’entrada del polígon. La guineu va córrer i es va amagar sota un cotxe vermell aparcat. Vaig mirar el mòbil per veure si tenia alguna trucada o missatge de la Haydeen.



10:10. Em vaig començar a preocupar. Potser li havia passat alguna cosa. Ja una mica alterat, la vaig trucar, però va saltar el contestador:

“Holaa, sóc la Haydeen. Ara mateix estic ocupada, però deixa el missatge després de la senyal. El llegiré tan aviat com pugui.”



10:15. Vaig decidir esperar deu minuts més per veure si apareixia. Potser s’havia quedat sense bateria, o el tenia apagat, o en silenci. Va arribar una fila d’uns deu vehicles que volien entrar al polígon i van obrir les portes metàl·liques. La guineu va sortir corrents de sota el cotxe i, just quan el primer camió creuava la porta, va fer un salt terriblement alt i es va enganxar a la part del darrere del camió. I després… després vaig veure el logotip gegant de la gent que se l’havia endut, imprès a la part posterior del camió on s’havia enganxat la guineu.



Em vaig fixar i em vaig adonar que tots els camions que venien darrere portaven la mateixa marca impresa al llarg del remolc.



La Haydeen no apareixia i tenia dues opcions: esperar que vingués i pregar perquè aparegués en qualsevol moment, arriscant-me a quedar-me penjat, o continuar la recerca jo sol i, quan ella reaccionés, dir-li on era perquè vingués.



Em vaig decantar per la segona opció i, sense pensar-ho dues vegades, vaig córrer tan ràpid com vaig poder cap a l’últim camió i vaig fer el mateix que la guineu: em vaig endinsar als misteriosos polígons industrials.



De sobte, a dins del polígon em vaig quedar sense respiració. Aquell lloc estava ple de furgonetes i parets pintades amb el mateix logo que havíem vist tan sospitós el dia del funeral d’en Joan.



Just quan estava observant tota la situació ben atentament, em va arribar un missatge de la Haydeen:

«Hola Jack, perdona que no t’hagi contestat. Vinc cap allà. On ets?»

«Haydeen, que bé saber de tu. Estic als polígons. Vine ràpid, he trobat un lloc que no puc assimilar; té a veure amb el Joan.»

«Vaig cap allà 🤍»

Què…? Ara sí que tenia un gran assumpte per resoldre. Això de posar un cor al final dels missatges? No sabia què pensar.



10:35. La Haydeen per fi va aparèixer.



Vaig sortir per la porta d’emergència i la vaig fer entrar directament, sense donar-li explicacions. Quan vam ser dins de la nau, l’expressió de la Haydeen va canviar radicalment; crec que ella ja sabia de què anava tot plegat.



—I ara què fem? Deu estar per aquí… l’hauran raptat o alguna cosa semblant?

—Sí, jo crec que és el més probable. Vine, acompanya’m.



Ens vam agafar de la mà, i aquell va ser un moment majestuós, però sabíem que ens havíem de centrar en el que realment importava.



Ens anàvem camuflant per les parets com si fóssim espies, ja que no volíem ser nosaltres els següents. I just en aquell precís moment, una dona d’uns cinquanta anys va aparèixer darrere nostre.



—Bon dia, què necessiten? Els puc ajudar?

—No, no, res, gràcies.



—Com es diu? I la seva dona, com es diu?

Aquí sí que em vaig quedar gelat. Primer: per què volia saber els nostres noms? Segon: com que dona?

La Haydeen va respondre sorprenentment, i no li va fer res això de “dona”, així que va seguir el joc.



—Ens diem Jack i Haydeen.



—Bons noms. Acompanyeu-me.



Què…? Com que “acompanyeu-me”? A on? Igualment, la vam seguir.



Ens va portar fins a un despatx i ens va fer seure en unes cadires, un al costat de l’altre.



—No sé per on començar —va dir amb un to de veu preocupant—. Fa uns quants dies, el vostre amic va venir aquí. Després us explicaré qui som. El més important és que va deixar una carta per a vosaltres.



Va fer un sospir i se’ns va quedar mirant.



—I? Ens la pots donar? —va preguntar la Haydeen, ja una mica empipada per la situació.



—Mmmm… d’acord, però no crec que sigui el que més us agradarà escoltar.



Va fer un xasquit amb els dits i va entrar un home amb corbata amb un paper groguenc a la mà.



No sabia què estava passant, no sabia on era. Tot era molt estrany. I si… s’havia mort i la nostra recerca no servia per a res? I si…

Vaig tornar a la realitat, que era més important que la meva lluita mental estúpida. El meu cap anava massa accelerat i, per l’expressió de la Haydeen, juraria que el seu també.



Ens vam omplir de coratge i vam començar a desdoblegar el paper a poc a poc. La tipografia era d’ell. Era d’en Joan…



Estimats amics,

Si esteu llegint això, vol dir que finalment he trobat una manera de fer-vos arribar notícies meves. Sé que la meva desaparició va ser un cop dur i que durant tot aquest temps heu viscut sense respostes. Tant de bo pogués dir-vos que estic bé i que tornaré aviat, però la veritat és més complicada.

Aquella nit no vaig marxar per voluntat pròpia. Van intentar segrestar-me. No sé qui eren ni què volien de mi; només recordo els llums, les veus i la por. Quan ja pensava que tot estava perdut, va aparèixer un grup que es va identificar com una agència… tot i que mai n’havia sentit a parlar. Portaven un símbol estrany a l’uniforme, com un cercle incomplet travessat per una línia. No sé què significa, però aquí dins el veig a tot arreu.

Em van salvar, sí… però també em van retenir. Diuen que és “per la meva seguretat”, que si surto em trobaran els que van intentar endur-se’m. No sé si creure’ls. No sé si algun dia em deixaran marxar.

Tot i així, hi ha una cosa que em dona forces: us veig. No sé com ho fan, però tenen accés a càmeres, informes, coses que no entenc. I gràcies a això he pogut saber que esteu junts. Que, enmig de tot aquest caos, heu trobat l’un en l’altre allò que jo sempre vaig saber que acabaria passant. Em fa més feliç del que us podeu imaginar. Em fa sentir que, encara que estigui atrapat, alguna cosa de la meva vida continua tenint sentit.

No puc prometre que tornaré aviat. Ni tan sols puc prometre que tornaré. Però sí que puc prometre que lluitaré per aconseguir-ho. I que, passi el que passi, no esteu sols. Us porto amb mi en cada pensament, en cada intent d’escapar, en cada petit raig d’esperança.

Tingueu cura. Tingueu cura del que heu construït junts. I no deixeu de buscar-me… encara que sigui només en el record.

Amb tot el meu afecte,

Joan



Quan vam acabar de llegir, la Haydeen i jo ens vam quedar de pedra. En aquell mateix moment, ens vam mirar fixament. La senyora que ens havia donat la carta va sortir per la porta i ens vam quedar sols. Ens vam fer una abraçada ben forta.



—I… ara què se suposa que hem de fer?

—Primer, relaxar-nos i seguir amb la nostra abraçada.



—I… ara? —li vaig preguntar.



Vaig veure com els ulls de la Haydeen s’il·luminaven de sobte; la seva cara era completament diferent.



—Mmmm… crec que ja ho tinc.



—Què passa? —li vaig preguntar, ansiós.



—Segueix-me —em va contestar.



Em va agafar de la mà i em va fer sortir de la sala. En aquell moment, només podia confiar en ella.