L'endemà al matí, vaig anar a la comissaria a explicar tot el que havia passat la nit anterior, i que el Joan havia desaparegut.

-Bon dia, vinc a denunciar una desaparició.

La secretaria que m'estava atenent va posar una cara de por i em va dir que passés a una sala i m'esperés.



De sobte, la porta es va obrir i van aparèixer dos policies.

-Bon dia, Jack, m'han comentat que vols denunciar una desaparició.

Vaig assentir.

Necessito que m'expliquis tots els detalls i qui ha desaparegut. -Em va dir el policia.

Li vaig explicar tot, des que vam arribar a la festa, la disputa que va tenir el Joan amb la Hydeen, quan el vaig veure per última vegada i com vaig trobar la seva motxilla i el seu mòbil trencat al mig del bosc.

-Saps si el Joan tenia intencions de fugar-se de casa, si tenia problemes familiars, algun enemic?

"No, el Joan no seria capaç de fugar-se, ell era feliç a casa seva, bo als estudis, tenia molts amics i mai seria capaç de tenir un enemic, li cau bé a tothom."

No, mai seria capaç d'això. -Vaig dir convençut.

D'acord, Jack, gràcies pel teu temps, li comentarem tot això als pares del Joan i continuarem amb la investigació. El trobarem.



Dues setmanes després



Em vaig despertar pel soroll de l'obra del costat, avui era 10 de juliol.

Havien passat exactament dues setmanes des de la desaparició del Joan, avui era el seu funeral.

Després d'anar a comissaria fa dues setmanes van estar buscant el Joan per tot arreu, van buscar pistes, van preguntar a tothom que hi havia estat aquella nit a la festa, però ningú no en sabia res.

10 dies després van donar al Joan per mort, i van parar de buscar-ho.

La gran teoria dels policies era que el Joan havia intentat fugar-se, havia agafat un vaixell, i s'havia ofegat en tenir un accident a la nit, a una gran tempesta.

Jo no em creia res del que deien, era impossible, a més no havien trobat el seu cos. No sé, tota aquesta situació era molt estranya.



El funeral començava a les dues de la tarda, quan vam arribar vaig veure als pares del Joan destrossats per tota aquella situació, també estaven els seus familiars, amics, i la Hydeen.

Va començar i jo no podia parar de pensar que era impossible que el Joan hagués mort, jo no em creia res del que deien els policies.

Després que declaressin el Joan per mort, vaig anar a parlar amb la Hydeen.

-Eh, com estàs?

-Doncs estic destrossada, Jack, el Joan era el millor, el necessito, no sé que fer sense ell-, em va dir plorant desconsolada.

-Ei, vine, que en parlem, li vaig dir.

Cinc minuts després estàvem fora del tanatori, perquè li donés l'aire a la Hydeen.

Vam estar parlant una bona estona, fins que em va donar una abraçada i el meu cor va començar a accelerar-se més i més de pressa.

Entremig d'aquesta abraçada, que jo no volia que s'acabés mai, vam veure a una colla de nois més grans que nosaltres amb unes pintes estranyes, però duien una samarreta que em resultava molt familiar. De sobte, la Hydeen es va aixecar tot de pressa, i ens vam començar a fixar en aquella samarreta, no sé de què em sonava.



De sobte vaig recordar la nit quan vaig estar buscant al Joan pel bosc, aquell símbol de la serp envoltant una espasa, em resultava molt familiar.

-Ostras Hydeen acabes de veure el mateix que jo?

- Sí, que fa aquesta gent al funeral del Joan, qui són?

I en aquell moment ho vaig entendre tot.

- La furgoneta que hi havia al camí, en la festa, portava el mateix símbol que les samarretes d'aquella gent... - i en aquell moment, no em vaig adonar que ho deia en veu alta.

- Què? Com que una furgoneta? Què dius?

L'havia cagat, però d'una manera ben gran.

-D'acord, vine que t'ho explico tot, però aquest és el nostre secret, d'acord?

-Sí, vinga!

- D'acord, el dia de la festa el Joan va anar per una beguda, i va trigar en a tornar, jo pensava que s'estava enrotllant amb tu, però resulta que tu estaves parlant amb l'Emily. Vaig començar a buscar-lo com boig, vaig preguntar a tothom, però ningú sabia res, vaig sortir a la carretera per veure si havia marxat amb cotxe, però el seu cotxe estava allà. Intacte. Però.... al camí del costat hi havia una furgoneta que em va cridar l'atenció, ja que a la part de darrere duia un símbol molt estrany, el mateix que porta aquell grup de nois a la seva samarreta.

-La serp envoltant l'espasa?

Vaig assentir, i vaig continuar.

-Llavors, em vaig endinsar al bosc i va ser quan vaig trobar la motxilla del Joan i el seu mòbil.

-Però per què no em vas dir res, hagués anat amb tu! - em va dir la Hydeen.

-No volia espantar-te.

-Noooo. Llavors això vol dir que en Joan no s'ha ofegat, sinó que l'han estat segrestat els homes de la samarreta.

- Exacte, o almenys això és el que jo crec, però no hi ha manera de convèncer als policies.

- A no ser, que ho resolem nosaltres mateixos...

- Què dius, tu, sí que estàs boja.

-Què? T'animes que ens creguin els policies?

-No crec que surti bé aquest pla.

-Vinga si us plau fes-ho per mi!

Vaig pensar que potser compartir un temps amb ella tampoc estaria malament.

-D'acord

-Ets el millor Jack!

- Dia 15 de juliol al lloc de la festa.

-Allà hi serè.

I em va tornar a fer una altra abraçada, i... se'm va tornar a accelerar el cor.



15 de juliol: Què va passar de veritat en aquella festa?



-Hola, Jack- Vaig escoltar .

-Hola, Hydeen, estàs llesta per a esbrinar què li va passar al Joan?

-Sí, anem al bosc, a veure si trobem alguna cosa.

Vam anar pel camí que duia al bosc i el sol començava a pondre's darrere dels arbres. La Hydeen caminava al meu costat, de braços plegats i la mirada clavada a terra.

—Recordes on vas trobar la motxilla? —va preguntar.

—Sí... —vaig assenyalar amb el dit—. Just darrere d'aquell tronc.

Ens vam acostar a poc a poc. Tot semblava igual que el dia que la vaig trobar, però hi havia alguna cosa que no encaixava. El terra estava remogut, com si algú hagués passat per allà feia poc. I llavors ho vam veure: unes marques llargues, com si algú hagués arrossegat alguna cosa pesada.

—Jack... això no hi era abans, oi?

—No. I mira això... —vaig ajupir-me i vaig agafar una peça metàl·lica mig enterrada.

La Hydeen va obrir els ulls de bat a bat.

—És... és el clauer del Joan.

El cor se'm va parar per un segon. Aquell clauer, el portava sempre a la motxilla.

—Això vol dir que potser... —la Hydeen es va tapar la boca amb les mans—. Potser encara és viu.

—No ho sé —vaig respondre, intentant mantenir la calma—. Però algú ha tornat aquí. I no vol que ho descobrim.

Un soroll va ressonar entre els arbres. Un pas. Després un altre. Ens vam quedar quiets, sense respirar.

—Jack... —va dir la Hydeen.

—Corre —vaig dir, agafant-la de la mà.

Vam sortir corrent, fins arribar al lloc on havia estat la festa. Tot estava abandonat: gots trencats, llaunes...

—Aquí és on el Joan va desaparèixer... —va murmurar ella.

—Sí. I si realment va passar alguna cosa aquí? Potser encara en queda alguna pista.

Vam començar a buscar. Sota les taules, entre les bardisses, rere els troncs. Res. Fins que la Hydeen va cridar:

—Jack! Vine!

Vaig córrer cap a ella. Tenia un tros de roba a la mà.

—Això és de la jaqueta del Joan —va dir tremolant.

Vaig agafar el tros de tela i vaig notar una cosa estranya. A la vora hi havia un símbol dibuixat amb tinta negra: una serp envoltant una espasa.

—Això és el que crec que és? —va preguntar la Hydeen amb molta por.

-Sí, és el mateix símbol que portava el grup de nois al funeral del Joan i el mateix que hi havia dibuixat a la furgoneta que vaig trobar a la festa.- Vaig dir molt espantat.

-Però què és Jack, no ho entenc?

—No ho sé... però no sembla res normal. Potser és d'algun grup... o d'algú que el coneixia.

—Jack... i si el Joan no va desaparèixer per accident? I si algú el va fer desaparèixer? I si algú va naufragar el vaixell a propòsit i van voler fingir la mort del Joan i que així els policies aturessin la investigació.

—Això canvia tot —vaig dir, guardant el tros de roba a la butxaca—. Hem de descobrir què significa aquest símbol.

Ella va assentir.

—Ho investigarem. Encara que ningú ens cregui.

Vaig respirar fondo. El bosc, la festa, les pistes... tot començava a encaixar d'alguna manera.

—Hydeen... —vaig dir—. Si continuem amb això, potser ens posem en perill.

Ella es va acostar i em va agafar la mà.

—El Joan és el meu novio. I el teu millor amic.

El meu cor va començar a accelerar-se, com sempre que ella s'acostava massa. Però aquesta vegada no era només per ella. Era per tot el que estàvem a punt de descobrir.

—D'acord —vaig dir finalment—. Ho farem junts.

I mentre el sol s'amagava del tot, vam sentir un altre soroll entre els arbres. Un moviment. Algú ens observava.

I aquesta vegada... no vam córrer.

La Hydeen es va girar de cop, buscant entre els arbres alguna cosa.

—Qui hi ha? —va dir espantada.

No va respondre ningú. Només se sentia el vent movent les fulles, però aquell soroll d'abans no havia estat el vent. Ho sabíem tots dos.

Vaig fer un pas endavant, posant-me lleugerament davant d'ella, com si això pogués protegir-la de qualsevol cosa que hi hagués allà.

—Sortiu —vaig dir, intentant que la meva veu no tremolés—. Sabem que hi ha algú.

Un altre soroll. Aquesta vegada més clar. Com un peu trencant una branca.

La Hydeen em va agafar del braç amb força.

—Jack... marxem, si us plau.

—Espera —vaig dir.

Vaig treure el mòbil i vaig encendre la llanterna. La llum va il·luminant troncs, fulles, i... res més. Però la sensació que algú ens observava seguía allà.

—No hi ha ningú —vaig dir, tot i que ni jo m'ho creia.

—No m'enganyis —va respondre ella, amb molta por—. Algú ens segueix, Jack.

Vaig empassar saliva. Jo també ho notava.

—D'acord. Marxem d'aquí. Però abans...

Vaig tornar a mirar el tros de roba amb el símbol. Aquella serp envoltant l'espasa no semblava una coincidència.

—Això no és una broma —vaig dir—. Algú ha deixat això aquí expressament. Com si volguessin que ho trobéssim.

La Hydeen va negar amb el cap.

—O com si volguessin avisar-nos.

Vam començar a caminar cap al camí principal, més ràpid que abans. Cada soroll ens feia més por.

Quan ja estàvem a punt de sortir del bosc, la Hydeen es va aturar en sec.

—Jack... mira.

Vaig seguir la direcció del seu dit. A l'escorça d'un arbre, hi havia una marca recent. El mateix símbol. La serp i l'espasa. Però aquesta vegada... hi havia alguna cosa escrita a sota.



"18/06— 23:47"

La Hydeen va obrir la boca, sorpresa.

—Aquesta és... —va començar.

—La nit de la festa —va acabar ella mateixa, amb un fil de veu.

Em vaig apropar i vaig passar els dits per la marca. La fusta encara estava humida. Aquell gravat era recent. Molt recent.

—Això vol dir que algú ha estat aquí fa molt poc —vaig dir.

La Hydeen va fer un pas enrere.

—Jack... crec que ens estan deixant pistes. Però no sé si és perquè volen que trobem el Joan... o perquè volen que acabem com ell.

Vaig notar un calfred.

—Sigui com sigui —vaig dir, mirant-la als ulls—, no ens aturarem ara.

Ella va respirar fondo, intentant calmar-se.

—D'acord. Però demà tornem amb provisions... i amb un pla. No podem continuar improvisant.

—Sí —vaig assentir—. I potser... potser hauríem de dir-li a algú.

La Hydeen va negar amb força.

—No. Encara no. No ens creuran. I si ho expliquem, potser espantem a qui sigui que està fent això. I llavors... potser perdem l'única oportunitat de trobar-lo.

Tenia raó.

Finalment, vam sortir del bosc, però tots dos sabíem que no havíem acabat. Que allò només era el principi.

I mentre caminàvem cap al poble, el meu mòbil va vibrar.

Un missatge desconegut.

Només deia:

"No torneu al bosc."

La Hydeen ho va veure per sobre de la meva espatlla i es va quedar blanca.

—Jack... això no és normal.

—Ho sé. I per això... demà hi tornarem.

La Hydeen es va començar a posar molt nerviosa per tota aquella situació.

Li vaig donar una abraçada perquè es tranquil·litzés i vaig notar com el cor em va començar a bategar molt de pressa. Vam estar com un minut així, abraçats, sense dir res.

Jo no podia parar d'abraçar-la. Vaig sentir una connexió molt forta, però el que em va deixar sense paraules és el que em va dir la Hydeen després de la millor abraçada del món.



-Jack, jo mai he estimat al Joan, sempre t'he estimat a tu, i crec que tu sents el mateix per mi.