L'endemà ens vam despertar molt il·lusionades, a la Maria ja se li n'havia anat la tos i vam marxar cap a l’espectacle i les nenes estaven molt nervioses i entusiasmades per veure l’obra. Així doncs, per a esmorzar vam menjar de pressa perquè l’obra era a les 11:30 a.m. a Barcelona.

La Nina aquest cop no se n'havia anat a treballar i ens va portar cap a l’obra de teatre mentre les nenes reien i gaudien el trajecte des dels seients de darrere.

Jo, en canvi, estava tranquil·la mirant per la finestra i vaig començar a reflexionar sobre el que vivia en aquell moment i que per a mi no era només un treball, sinó que sentia com si fossin la meva família.

Vam arribar i hi havia una cua gran on vam passar una bona estona esperant mentre la Maria saltava i cridava de l’alegria.

Finalment, vam entrar i ens vam asseure a la segona fila per veure-ho des de prop.

Ens ho passàvem bé fins que a mitjan espectacle em va caure un sobre de seients d'endarrere amb el meu nom, la curiositat em matava i el vaig obrir per veure que hi deia. Deia que les filles de la Nina Winchester estaven en perill i que anés demà al carrer Rosselló 033, sola.

Vaig dubtar, vaig mirar a la Nina i les seves filles i tot semblava normal. Em començava a preocupar, ja que no podia comprendre com podia passar això. El que vivia era molt estrany, però tot ho descobriria demà.

Quan vam sortir tot encara era normal, les nenes parlaven sobre l’obra i semblaven tots molt contents excepte jo, que em vaig quedar preocupada.

La Nina em va mirar i em va dir: “Et passa res? Estàs bé?”

Vaig respondre que no em passava res amb nervis i vam decidir anar cap a un restaurant japonès.

Un cop allà, vam voler fer una competició per veure qui menjava més sushi, però em vaig fixar que la Nina estava molt més seriosa que aquest matí. De sobte la Nina va rebre una trucada i la cara va passar de ser seriosa a preocupada i va dir: “Ja ho veig… Ara vaig cap allà”. Després els hi va dir a les nenes que havien de tornar a casa.

La Maria va preguntar que havia passat i la Nina va respondre que res que estigués tranquil·la. Jo encara em vaig quedar més a quadres, ja que no entenia res.

A la tornada l’ambient era tens i totes estàvem callades i serioses, jo continuava preguntant-me que passava i volia descobrir-ho com més aviat millor.

Quan vam arribar la Nina els hi va dir a les nenes que anessin a l'habitació i no sortissin fins que les avisessin. Elles van obeir, però jo em vaig quedar a l’escala perquè vaig veure a la Nina parlant amb un senyor i volia escoltar la conversació.

Només vaig entendre de què se li havia acabat el temps i de què demà passaria una cosa.

Em vaig quedar molt pensativa i volia descobrir que passaria l’endemà amb el qual deia la nota i el senyor amb el qual la Nina parlava.

Aquella nit no vaig poder dormir, ja que no deixava de pensar en el que estava succeint, era molt feliç fins ara. Què passava?

Quan em vaig despertar, vaig veure a la Nina plorant a la taula del menjador i li vaig preguntar que passava.

Ella em va dir: “Millie, ho sento, però et dec una explicació, no t’ho havia dit abans perquè no tenia prou confiança, però t’ho hauria de dir ja, assentat si us plau”.

Em vaig asseure al costat d’ella amb el cor bategant.

“Millie, tot el que et vaig dir era veritat, però no tota la veritat, les meves filles estan en perill perquè el meu exmarit és un home perillós. Deu diners a persones dolentes i ara aquestes persones estan acudint a mi perquè ell ha desaparegut”.

“Per això volies una assistenta de confiança”, vaig dir.

“Exacte, necessitava una assistenta de confiança que estimés a les meves filles i que les protegís si passava una cosa, la prova del parc d’atraccions era real. Necessitava saber si tu les deixaries plantades o les salvaries fos com fos”. Va dir la Nina.

“Llavors perquè m’han donat aquesta nota?”, vaig dir sorpresa mentre se l’ensenyava.

“Millie d’on has tret això?”, Va dir espantada.