Capítol 1: La Millie i la Nina.



Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Soc la Millie, tinc quinze anys, vaig néixer a Begues, un poble a la muntanya.



M’agrada fer de tot, cuidar nens petits, però en especial cuinar, m’agrada molt i també hi tinc molta traça. I per això m’agradaria treballar amb vostè i la seva família com a assistenta.



Va mirar-me amb una cara de satisfacció, no sé si li vaig agradar o no, però per la seva cara em va semblar que sí.



Em va dir que en 30 minuts m’ho diria, perquè havien de passar 5 noies més.



Van ser els 30 minuts més llargs de la meva vida, vaig pensar que passaria si no m’acceptava, els meus pares s’enfadarien, em farien fora de casa o pot ser que… de cop i volta vaig escoltar el meu nom per megafonia, la Nina em volia veure.



Em va dur que em sentes a la cadira que hi havia davant d’ella, i amb els seus ulls ben grossos em va mirar i em va dir: ets perfecte. Potser li va agradar que sàpigues cuinar molt bé, o allò dels nens petits, ja que ella té dues filles, la Maria que té dotze anys i l’altre la Leyre que té onze anys, no estic segura de per què em va acceptar així de primeres, la seva resposta em va semblar perfecte, ja no m’hauria de preocupar més per res.



Em va dir que començava el dia 25 de juliol, ella se n'anava de vacances a Can Cun, estaria una setmana, hi havia de cuidar les seves dues filles.



Va arribar el 25 de juliol des d'ahir que vivia amb la família, em vaig despertar a les



8 del matí per preparar-los l’esmorzar, vaig fer crêpes amb mel, ja que una de les dues era al·lèrgica al cacau i no podia posar-los xocolata, elles es van despertar a les 9 AM, vam estar parlant, ens vam presentar, a la Maria resulta que també li agradava cuinar, a vegades m’ajudava a cuinar i a la Leyre li agradava jugar a futbol.



Jo els hi vaig dir que estava aquí per cuidar-les i em van preguntar per què estava aquí i no amb la meva família, no tenia família i a l’inici estava allà per diners, ja que no em sobraven i necessitava treballar.



Sempre parlaven molt entre elles i es cuidaven entre elles, eren molt maques i era entretingut estar amb elles, sentia com si fossin les meves filles.



Van anar passant els dies i la seva mare em va donar diners perquè anéssim a un parc d’atraccions, així que hi vam anar, ens vam aixecar a les 8 AM i ens vam dirigir cap allà, el parc obria a les 9 AM i érem a 45 minuts del parc, vam arribar una mica abans per estar primers a la cua, vam entrar i un cop allà ens ho estàvem passant molt bé i estàvem pujant a atraccions simples perquè les més intenses no ens agradaven a cap.



A les 2 PM vam fer una cua de 30 minuts per una atracció d’aigua que semblava divertida i allà va començar tot.



Quan ja estàvem a dalt de l’atracció, ens vam adonar que la Leyre no s’havia pujat, vaig preguntar-li a la Maria si sabia on estava i em va dir que no l’havia vist des del principi de la cua. Sense pensar-m’ho, vaig agafar ben fort a la Maria de la mà i vam sortir corrents a buscar-la, sentia una forta sensació d’incomoditat i de culpa, vam buscar per tot el parc i no estava la Leyre, vaig començar a tenir un mal de panxa horrible d'haver perdut una nena, els guàrdies tampoc l’havien vist ni les càmeres de seguretat i vam sospitar que se l’havien emportat.