Els dies passaven, i la calma que sentia era estranya. Els dies ja no eren tan difícils com el principi, però tampoc eren fàcils de passar, no sabia ben bé com em sentia. Era com si estigués enmig d’un pont o un camí, sense saber si mirar avant o enrere, sense ser qui era abans, però sense saber del tot qui començava a ser.

Amb n’Alba les coses havien canviat, no érem millors amigues, però ja no hi quedava rastre d’aquella distància incòmoda. A vegades parlàvem durant hores abans d’anar a dormir, d’altres simplement ens quedàvem en silenci sense que fos incòmode.

Vaig començar a anar de cada vegada més amb el seu grup. Encara em sentia un poc diferent al seu costat, però ja no em feien la “por” del principi. En Biel sempre tenia alguna broma per fer, na Jana em demanava com anaven les classes, i na Laia… na Laia m’escoltava, m’escoltava de vers, sense fer-me sentir jutjada.

Un capvespre estava asseguda amb tots ells a una terrassa d’un bar de la universitat, i vaig riure. Vaig riure de vers, d’aquella manera que t’ho fa oblidar tot durant una estona, i en aquell moment ho vaig notar, ja no estava actuant ni pretenent ser una persona que no era.

• Veus com no mossegam? - va dir n’Alba amb un somriure.
  
  Encara no n’estic del tot segura - li vaig contestar seguint-li el joc.

Però dins meu sabia que alguna cosa havia canviat. Aquella nit, quan vaig tornar a la residència, vaig obrir el meu armari i vaig veure com tot estava perfectament col·locat, com sempre. La roba col·locada per colors, les sabates de més altes a més baixes… tot perfectament controlat, així era com em sentia segura.

Però per primera vegada ho vaig veure diferent, no era seguretat, era por, por d’equivocar-me, por de no encaixar, por de no ser suficient.

Vaig seure al llit i vaig agafar el meu mòbil, i el primer que vaig veure va ser un missatge del meu antic grup, el qual xerrava d’una festa a la qual no anirien, d’exàmens, professors… el de sempre, previsible i segur.

Durant un moment vaig pensar a respondre per mantenir mínimament el contacte que encara podia arribar a tenir amb els que havien estat els meus “amics”, però no ho vaig fer. No perquè ja no m’importassin, sinó perquè per primera vegada m’importava més jo mateixa.

Vaig deixar el mòbil i vaig mirar cap a la finestra, la llum dels fanals entrava dins l’habitació on em trobava tota sola, n’alba encara no havia tornat.

Va ser en aquell moment en el qual vaig recordar el meu primer dia, aquella mateixa porta, el dubte constant del que m’esperava, aquella sensació de no saber si entrar o fugir, i va ser quan vaig somriure, perquè ara ho tenia clar.

Em vaig adonar que no es tractava d’encaixar en un lloc o en un grup, ni tampoc de ser perfecta ni de complir expectatives, la majoria autoimposades, sinó que es tractava de deixar-se ser, amb errors, dubtes i canvis.

La porta de l’habitació es va obrir i va entrar n’Alba, deixant les seves botes tirades a un racó.

• Estàs desperta? - em va demanar en veu baixa.
  
  Sí.

Vaig sentir com s’estirava al seu llit i després d’uns segons va dir:

• Demà anam a fer una excursió amb els altres, si vols venir estàs convidadíssima.

Abans hauria dubtat, hauria cercat alguna excusa, en resum, hauria pensat massa, però aquesta vegada no.

• Sí, vull venir.

N’Alba no va dir res més, però vaig notar un petit somriure enmig de la foscor. Vaig apagar el llum i em vaig estirar completament, i, per primera vegada d’ençà que havia arribat, no vaig sentir aquella pressió constant al pit.

No sabia exactament en què em convertiria, ni quin seria el meu futur, però ja no feia falta, perquè el canvi d’aires no era només un lloc nou, era mirar-me al millar i reconèixer, per fi, a la persona que tenia davant.

I aquesta vegada, no vaig apartar la mirada.