Van passar uns dies en els quals jo anava evitant a la meva companya d'habitació, posant-hi la màxima distància possible, fins que un dia es va produir… em va tancar la porta als nassos.

• Podem xerrar un moment? - va dir en un to greu.

No tenia sortida. Vaig deixar la motxilla a terra i vaig assentir. Jo al meu llit, n’Alba al seu. Només durant uns segons es va sentir el so d'alguna porta del passadís.

• No comprenc què va passar l'altre dia. - va iniciar - Et vas esfumar.

Em vaig fer la indiferent i vaig arronsar les espatlles.

• Aquell no era el meu ambient.

• O no era allò el que estàs acostumada a veure. - em va contestar mirant-me als ulls.

Aquesta frase em va deixar descol·locada. No sabia què respondre. Tenia raó. No era allò a què estava acostumada. Jo venc d'un lloc on tot és ordre, normes i aparences. Amistats triades per notes i per com quedaven a la foto de final de curs.

• No m'agrada que em jutgin. - vaig respondre per fi gairebé en un murmuri.

L'Alba va riure lleument.

• Doncs imagina't nosaltres com ens sentim.

Vaig desviar la meva mirada. Era la primera vegada que no tenia aquella expressió de llunyania que m’havia ensenyat altres vegades. Semblava… cansada.

• És el de sempre - va afegir. - Ens observen i ja saben qui som. O això creuen.

Jo em vaig quedar callada. Jo també ho havia fet. Els havia vist entrar al bar i els havia classificat en un segon; problemàtics, superficials, perillosos… Sense haver-hi almenys interactuat.

• No són com tu creus - va afegir. - Na Laia cursa Medicina. El Marc treballa com a cambrer per poder pagar-se la carrera. La Jana aspira a ser professora. I Biel és el més responsable de tots nosaltres.

Em vaig sentir ridícula amb aquesta informació. Jo, que sempre havia mantingut que no cal jutjar les persones per les aparences, ho havia fet sense dubtar-ho.

• Perdó. - vaig respondre, i aquesta vegada ho deia de debò.

N’Alba va sospirar.

• No fa falta que vinguis amb nosaltres, si no ho desitges. Però almenys si vens no te'n tornis a anar corrents.

Gairebé no vaig dormir aquella nit. Em ressonaven al cap les seves paraules. Potser aquest canvi d'aires no consistia només a canviar de ciutat. Potser era jo qui havia de canviar.

Tot seguit vaig començar les classes. El nivell era alt, professors estrictes, apunts densos, i moltes hores a la biblioteca. Em sentia fora de perill allà, asseguda entre llibres i silencis. Era el terreny familiar. Estudiar, esforçar-me, brillar.

Tot i això, en tornar a l'habitació i veure l'Alba rient amb el mòbil o sortint amb aquesta seguretat que jo no tenia, sentia una punxada estranya. No era enveja. Només era curiositat.

Un divendres a la tarda jo estava estudiant uns apunts i l'Alba va començar a preparar-se.

• Nosaltres anem a un petit concert a una sala del centre. Tens ganes de venir?

Estela a punt de contestar que no, la qual resposta em va aparèixer quasi automàtica al cap, però per una cosa o l’altre sense adonar-me’n vaig contestar d’una forma una mica més inesperada.

• D’acord. - vaig contestar abans que el meu cap tingués temps de buscar justificacions o excuses.

El local estava fosc, amb llums tènues i música que feia vibrar el terra. Em sentia fora de lloc, però aquesta vegada no vaig fugir. N’Alba em va presentar el grup amb naturalitat.

• Ella és l'Elena, la meva companya d'habitació.

No hi va haver mirades estranyes ni judicis. La Laia em va somriure, en Marcos em va preguntar què estava estudiant, la Jana em va explicar que també enyorava casa seva, i en Biel em va dir que el primer mes sempre és el més difícil.

Vaig notar com alguna cosa dins meu es relaxava.

Durant el concert, n’Alba va començar a cantar les cançons amb entusiasme. Jo no me les sabia, però vaig acabar rient mentre intentava seguir el ritme. Per primera vegada des de la meva arribada, no pensava si encaixava o no. Simplement hi era.

En tornar a la residència, caminant sota els fanals groguencs, l'Alba em va mirar de reüll.

• No ha estat tan terrible, no?

Vaig somriure.

• No.

I era veritat.

Aquella nit, estirada al llit, vaig agafar el mòbil. Tenia un missatge del meu antic grup. Parlaven d'un examen, d'una professora nova, d'una festa on no anirien perquè "no era per ells". Ho vaig llegir i, per primera vegada, no vaig sentir que m'estigués perdent de res.

Vaig deixar el mòbil a la taula i vaig mirar el sostre. Potser la meva història no seria com una princesa, com havia pensat el primer dia. Però tampoc no havia de ser la d'una al·lota invisible que viu segons les expectatives dels altres.

Potser podia ser la història d'algú que aprèn a mirar més enllà.

I mentre escoltava la respiració tranquil·la de n’Alba a l'altra banda de l'habitació, vaig entendre que el canvi d'aires real no era la universitat, ni la residència, ni la ciutat.

Era jo.