LA LLIBRETA



El seu cor torna a bategar amb força. Ha d’actuar ràpidament, no sap quant temps li queda abans que tot torni a començar i els seus esforços no hagin servit per a res. Torna a tancar la capsa, l’amaga i camina fins a l’escriptori.

És allà: una llibreta de quadres entre milions de papers plens de dibuixos. Si demà es desperta sense saber què ha passat, l’única persona que el pot convèncer és ell mateix. Agafa un bolígraf, ho posa tot dins una bossa de tela i surt de l’estudi, tancant la porta d’un cop sec. De sobte, queda paralitzat: el pare acaba d’arribar.

• - No, no és possible. No. He dit que no! No ha fallat mai.

Sembla enfurismat, i els seus crits provoquen que els pèls de la nuca del nen s’ericin. En Gerard està segur que el pare està parlant d’ell. És clar: ho han hagut de notar, els metges, que sap alguna cosa.

• - Ho heu fet malament vosaltres. Com goseu amenaçar-me? Jo només reparteixo les capses, no és culpa meva que no hagi funcionat amb algú.

El pobre nen comença a imaginar-se la seva vida entre reixes o exiliat a algun lloc llunyà. Tot per culpa d’haver tingut un maleït somni.

• - DUES PERSONES?

Durant uns segons sembla que el seu cor s’ha aturat. No és l’únic. No està tot sol. El pes que no sabia que duia a sobre fins a aquell moment li cau als peus. Ara només li queda una cosa per fer: trobar l’altra testimoni. Abans, però, necessita reforços.





Les cares d’en Toni i en Marc són dignes d’emmarcar. En Gerard els ha reunit al carrer darrere l’església i ha passat una hora sencera a explicar tot el que ha passat, sense deixar-se cap detall. Els dos amics estan bocabadats.

• - Què dius, home.
  
  - I segur que el teu pare t’ha estat enverinant?

El major, en Marc, no sembla del tot convençut. Així i tot, no hi ha temps per explicar més coses, ja que en Gerard comença a sentir que té un lleuger mal de cap.

• - He de trobar a l’altra persona. M’ajudeu?
  
  - Compta amb mi.

En Marc mira a terra uns segons i, en notar que els altres el miren expectants, mou el cap fent que sí i tots tres comencen a caminar ràpidament cap a la clínica.







Tant en Gerard com en ell estan asseguts a un banc a uns vint metres de l’entrada de l’edifici, de manera que poden vigilar dissimuladament qui entra i surt per la porta. En Toni ha entrat per revisar qui hi ha dins i així poder avisar als altres si veu algun moviment sospitós. En Gerard sap que si entra ell el reconeixeran, així que ha demanat al seu amic d’actuar com si se sentís malalt. El telèfon sona.

• - De moment res.
  
  - Ves amb compte. Si sospiten d’alguna cosa, et faran el mateix que a mi.
  
  - Quanta estona van trigar a atendre’t quan hi vas anar? … Hola?

El nen ja no sent el que li diu el seu amic. A la part superior de la pantalla, el contacte “AA Papà” apareix i el mòbil vibra.

• - El meu pare.

A l’altra banda de la línia, en Toni sospira.

• - Merda.

No sap què fer. Si ignora la telefonada, el pare sabrà que el seu fill està al corrent del que passa. Si contesta, s’adonarà que està mentint i ja no tindran possibilitats de fer res. Abans de poder moure’s, en Marc li arrenca el dispositiu de les mans i polsa el botó vermell.

• - Què…?
  
  - L’ha trobat.

En Marc, en veure que en Gerard no l’entén, li mostra el missatge que ha rebut d’en Toni. Ha trobat l’altre pacient. Esperen impacientment fins que la porta s’obre i en Toni surt, acompanyat d’una nena d’uns tretze anys. Ara sí: la conta enrere ha començat.





La nena, que es diu Laura, explica la seva història. El mateix mal de cap infernal, la constant sensació de saber que alguna cosa està passant, però que no és capaç d’explicar-ho… Però, el més important, ella també té somnis. També somia amb situacions que està segura que han passat en realitat. És en aquest moment que Gerard s’adona que, si volen fer alguna cosa per evitar que la gent del poble pugui continuar sent manipulada, no poden arriscar-se a oblidar-ho. Obre la bossa i en treu la llibreta.

• - Ho hem de documentar tot. Tot el que penseu, el que veieu, qui fa què i quan. Escriviu la màxima quantitat d’informació possible i, sobretot, no ho mostreu a ningú fins que estem segurs que podem refiar-nos dels altres. No sabem qui està del nostre bàndol. Així, si ho torneu a llegir i no recordeu haver-ho viscut, sabrem que realment teníem raó.

Els nens comparteixen els seus contactes amb na Laura i cadascun va a casa seva. En Gerard, abans d’entrar, s’adona que el cotxe del seu pare no és a l’entrada. Ha partit. Per primer cop, s’alegra de no veure’l. Com potser real? El seu propi pare, la persona que més estima al món, l'empra com a conillet d’índies per un experiment. Quan s’adona que té les galtes banyades, s’eixuga amb ràbia emprant la màniga de la dessuadora i entra dins la casa. Tot és a les fosques, així que encén el llum del primer pis. Ha passat el dia molt ràpid i només té ganes d’estirar-se al llit i dormir. Ni tan sols es lleva les sabates i, amb la bossa encara penjant a una espatlla, comença a pujar les escales amb passes feixugues. No n’ha fet ni dues quan un soroll el fa aturar i girar-se. De cop, sent un dolor terrible al front i tot es torna negre en qüestió de segons.

• - Moltes gràcies. Heu fet el correcte, creieu-ho.

En Gerard obre els ulls a poc a poc, encara adolorit del cop, i s’incorpora. Mira al seu voltant. Està assegut a un banc baixet i estret, de manera que els seus genolls es troben molt a prop de la seva panxa. A més, veu que l’espai que l’envolta és molt reduït. Aquí tampoc hi ha molta claror, però el nen veu que uns rajos de llum entren per alguna banda. Darrere d’ell es troba una petita finestra, al nivell de la seva cara. Triga uns segons a acostumar-se a la blancor de l’exterior, però quan per fi aconsegueix veure on és, no entén res. Reconeix perfectament l’entrada de la casa d’en Marc. A pocs metres de la finestreta, un home vestit de blanc parla amb el pare del seu amic. Semblen seriosos. La casa d’en Marc és molt gran, de color blanc amb façanes blaves i un jardí. A la part del davant hi ha vidres immensos. El nen sent de sobte una opressió al pit. Gràcies al reflex dels vidres de la casa, en Gerard pot veure una furgoneta blanca amb un logo al lateral, just per damunt de la finestra per on ho veu tot. Amb la mà tremolosa, treu dels pantalons el petit tub de vidre i compara els nombres amb els de la furgoneta. De l’ensurt, la dosi li cau al terra del vehicle i es romp en petits bocins. Després de mirar el líquid taronja escampat per tot el terra, torna a dirigir la mirada cap a l’exterior.

• - Estarà bé? Pobre nen, el seu pare deu estar molt disgustat.
  
  - Sí, no es preocupi. Al nostre centre li podran donar l’atenció que necessita. Es recuperarà, no pateixi. Els nostres metges estan especialitzats.

Gerard escolta la conversació del desconegut i el pare d’en Marc. Llavors, des de l’interior de la casa, els ulls del seu amic es troben amb els seus. La seva expressió és de pena, però està molt enfora de demostrar sorpresa per la situació.



Uns segons més tard, l’home entra a la furgoneta i engega el motor. A una banda del petit banc, en Gerard veu que encara hi ha la seva bossa. És la seva única esperança. Durant tot el trajecte, l'únic soroll que sent és el del bolígraf contra el paper.







La darrera línia escrita és “Gerard, si llegeixes això, per favor: no m’oblidis”. M'agradaria demanar-li si està bé, encara que no sé si em crec la història. De totes maneres, dubto poder tornar-li la llibreta si el trobo. La bibliotecària no deixa que me la quedi.