Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

En Gerard no triga gaire a asseure’s. Ha estat tota la setmana pensant si de debò és bona idea presentar-s’hi, i encara no n’està del tot segur. Els seus ulls no es desaferren de les seves mans tremoloses i l’únic soroll que pot sentir en aquest moment és el del seu cor bategant a mil per hora contra el pit. Menut, assegut en el sofà impol·lut de color beix, no crida gaire l’atenció, i això li agrada: no vol que el seu pare s’assabenti que ha acudit a la clínica després d’haver-li dit que no, ni parlar-ne, no podia anar-hi.



Per ser un dilluns no sembla haver-hi molt moviment. A uns metres d’on és ell hi ha un home roncant a una butaca. És l’única persona dins la sala a part d’en Gerard. Aparenta tenir uns seixanta anys, i s’ha adormit amb les ulleres posades i un diari sobre els genolls. N’està fart, en Gerard, de llegir diaris. Ha passat molts capvespres revisant cada paraula, cada columna, cada subtítol, intentant trobar la resposta al dubte que fa voltes dins el seu cap sense pausa. El seu pare diu que no s’amoïni, que segur que no és res, però ell no se’n refia. Farà més o menys un mes que el poble ja no és el que era abans. La gent no saluda tant, na Maria del forn de pa ja no li diu “rei meu” quan el veu entrar per la porta, a la seva classe només han assistit vuit alumnes aquestes darreres tres setmanes, i tothom fa com si no passés res. També ha notat comportaments estranys en els seus millors amics, en Toni i en Marc, amb qui només pot comunicar-se a través del mòbil, ja que ells tampoc apareixen a l’institut. Semblen més distants, més apagats, com si no tinguessin ganes de fer res. Potser per això que ha tingut aquell espantós somni. Li ho va dir la professora d’anglès, que per culpa de l’estrès les persones dormen malament. De totes maneres, no vol deixar-ho passar. Per això avui ha obert la porta de la clínica.



Deixa de centrar-se en els seus pensaments en sentir el seu nom ressonar per un dels passadissos de la clínica.

La figura d’un home apareix i para els ulls sobre en Gerard. Aquest l’inspecciona de dalt a baix: porta una bata del mateix blanc que les parets de l’edifici, és un poc més alt que el seu pare i té els cabells molt curts d’un castany quasi negre. Malgrat el seu somriure, el nen no se sent més segur de la decisió que ha pres. Ara, però, ja no pot tornar enrere. S’aixeca i avança cap al passadís. Les seves passes produeixen eco a l’habitació i les sabates rellisquen una mica en el terra relluent. L’home s’ha aturat al davant d’una porta i mou el braç en direcció a l’interior, fent-li entendre que pot passar.

És la primera vegada que va a una consulta mèdica tot sol, per la qual cosa no sap què fer i decideix quedar-se dret al costat de la llitera, a pocs metres de la porta. L’home s’asseu a la cadira darrere la taula i demana a Gerard que faci el mateix.



El que sembla ser un interrogatori comença per la pregunta que ell estava més nerviós de contestar: Què ha somiat.

Obre la boca, però cap so li surt al principi. No sap per on començar a explicar-ho. Ja li ho ha comentat al pare abans, però ara sembla que és una tasca impossible. Intenta relaxar-se, i ho torna a provar. A poc a poc, relata el malson intentant no deixar-se cap detall. Aquella sensació de calfred però al mateix cop estar suant excessivament, la inquietud constant, fins i tot por, però, sobretot, un mal de cap horrible. Un mal de cap com no l'havia tingut mai, d’aquests que et fan creure que algú t’està aixafant el crani amb les mans. En aquest cas, però, el sentia a dins. Sentia com alguna cosa, no sabia què, li provocava aquella aflicció espantosa. Finalment, menciona la part que ell més li havia quedat marcada a la ment: una espècie de déjà-vu, però que no era capaç de recordar en quin moment havia viscut. En Gerard, que havia estat parlant amb la veu baixa i els ulls fixos sobre la taula, aixeca el cap i s’espanta un poc en veure la mirada de l’home. Està totalment quiet, l’observa fixament i una vena del coll li sobresurt un poc més que les altres, de manera que es pot percebre com la sang batega frenèticament. Ja no somriu. Quan aquest s’adona que el seu pacient l’està mirant alarmat, les comissures dels seus llavis tornen a corbar-se i mostra el mateix somriure d’abans.

- Vine, pots estirar-te aquí un moment.

Es posa dret i camina cap a la llitera, esperant que el nen s’allargui damunt el llençol perfectament col·locat. En Gerard tanca un poc els ulls, aclaparat per les grans plaques leds instal·lades al sostre, demanant-se si el doctor li ha de fer alguna prova. Mentrestant l’home surt de l’habitació tancant d’un cop fort la porta que provoca que el petit cos del nen se sobresalti. Aquest continua inspeccionant el que veu, encara estirat a l’inconfortable matalàs. Els seus ulls s’aturen uns segons sobre un mínim dispositiu de plàstic, ple de forats, enganxat entre els leds. De cop, un fum lleuger, quasi imperceptible, comença a sortir de les cavitats del mecanisme fent dibuixos en l’aire.



En Gerard queda bocabadat davant de les espirals que forma el fumerol. Només ho fa durant uns segons fins que les seves parpelles comencen a pesar-li i ja no veu amb claredat.



Ha quedat sumit en un son profund.