Quan vaig arribar a l’institut l’endemà, em tremolaven una mica les mans. No sabia si seria un dia normal, un dia dolent, o un dia com els d’abans, d’aquells que només volia que s’acabessin. Però hi havia una cosa diferent: la Júlia.



Només pensar en ella em feia sentir una mica menys sol. No molt, però una mica. I per a mi, això ja era molt.



Quan vaig entrar al passadís, vaig mirar cap al racó on sempre s’esperaven el Marc, el Pol i el Gerard. I sí, hi eren. Rient. Com sempre. Però aquesta vegada, abans que pogués girar-me o fer veure que no els havia vist, vaig sentir una veu al meu costat.



—Bon dia, Arnau.



Era la Júlia. Amb aquell somriure petit però sincer que feia que el passadís semblés menys gran i menys fred.



—Bon dia —vaig dir, intentant que no se’m trenqués la veu.



Vam caminar junts cap a classe. I, per primer cop, vaig notar que la gent ens mirava. No amb burla, ni amb rialles, sinó amb sorpresa. Com si no entenguessin què feia jo parlant amb algú. Com si fos estrany que algú volgués caminar amb mi.



Quan vam arribar a la porta de la classe, el Marc ja ens havia vist. Va aixecar una cella i va fer aquella cara seva de “què fas?”. El Pol i el Gerard van començar a riure fluixet, com si ja estiguessin preparant alguna cosa.



—Mira’l, ara té amiga —va dir el Pol.



—Quina sort tens, invisible —va afegir el Gerard.



Jo vaig notar com se m’escalfava la cara. Em venien ganes de desaparèixer, com sempre. Però abans que pogués fer res, la Júlia va fer un pas endavant.



—Deixeu-lo en pau —va dir, amb una veu que no havia sentit mai en ella. Una veu forta. Segura.



Els tres es van quedar callats. Només un segon, però per a mi va ser com si el temps s’aturés.



—Què dius? —va dir el Marc, mig rient.



—Que el deixeu en pau —va repetir la Júlia, sense moure’s.



Jo no sabia què fer. Ningú havia fet això per mi. Mai. Em vaig quedar quiet, com si fos una estàtua.



El Marc va mirar la Júlia, després a mi, i després va fer un somriure estrany. No un somriure dolent, sinó un somriure… confús. Com si no entengués què estava passant.



—Va, deixem-ho —va dir finalment, i va entrar a classe.



El Pol i el Gerard el van seguir, encara rient una mica, però no tant com abans. I, sobretot, sense tocar-me.



Quan van desaparèixer pel passadís, vaig sentir com si algú m’hagués tret un pes enorme de sobre. Com si pogués respirar millor.



—Gràcies —vaig dir a la Júlia, molt fluix.



—No tens per què donar-me les gràcies —va respondre ella—. Només volia fer el que ningú feia.



Aquella frase em va quedar clavada al cap. “El que ningú feia.” Era veritat. Ningú ho havia fet. Fins aquell moment.



Durant la classe, em vaig sentir estrany. No feliç, però tampoc trist. Era una sensació nova, com si estigués començant a despertar d’un somni molt llarg i molt fosc. De tant en tant, mirava la Júlia, i ella em somreia. I jo, sense voler, també somreia una mica.



Al pati, vaig anar al meu racó de sempre. Però aquesta vegada, la Júlia va venir amb mi. Es va asseure al meu costat, com si fos el lloc més normal del món.



—Per què sempre vens aquí? —em va preguntar.



—No ho sé… és tranquil —vaig dir.



—Doncs ara serà el nostre lloc —va dir ella, com si fos la cosa més fàcil del món.



I en aquell moment, vaig sentir una cosa que feia molt de temps que no sentia: que potser no estava sol. Que potser no era invisible del tot.



Quan va acabar el dia, vaig sortir de l’institut amb una sensació estranya al pit. No era la pressió de sempre. Era una sensació lleugera, com si dins meu hi hagués una finestra oberta i entrés aire fresc.



Aquella nit, quan em vaig estirar al llit, vaig mirar el sostre com sempre. Però aquesta vegada, l’esquerda no semblava tan gran. Ni tan fosca. Ni tan trista.



I abans de tancar els ulls, vaig pensar una cosa que mai havia pensat abans:

Potser no cal desaparèixer.



Potser només cal que algú et vegi.



I ara, algú m’havia vist.