Em dic Arnau i tinc catorze anys, però a vegades em sento com si en tingués menys. No perquè sigui petit, sinó perquè hi ha dies en què em costa molt fer coses que per a altres són fàcils. Com aixecar-me del llit, vestir-me i anar a l’institut.



Aquell matí, quan vaig obrir els ulls, ja sabia que seria un dia dolent. Ho notava a la panxa, com si tingués un nus que no es desfés mai. Vaig mirar per la finestra i el cel estava gris, com si també estigués trist. Em vaig quedar una estona mirant els núvols, pensant que potser si plovia, no hauria d’anar a classe. Però no va ploure.



Vaig esmorzar sol. La mare ja havia marxat a treballar i el pare estava adormit al sofà. No em va dir ni adéu. Jo tampoc vaig dir res. Em vaig fer un bol de cereals, però gairebé no tenia gana. Les culleres feien soroll contra el bol, i aquell soroll em feia sentir encara més sol. Quan vaig acabar, vaig agafar la motxilla i vaig sortir de casa molt a poc a poc, com si cada pas em costés el doble.



El carrer estava buit. Només se sentia el vent movent les fulles dels arbres. Vaig caminar mirant el terra, comptant les rajoles de la vorera. Ho faig sovint perquè em calma una mica. Quan vaig arribar a la cantonada, vaig veure un grup de nens rient. No eren de la meva classe, però igualment vaig canviar de vorera. No volia que ningú em digués res.



Quan vaig arribar a l’institut, vaig sentir aquella sensació que sempre em ve quan entro: com si algú m’estigués apretant el pit. Vaig respirar fondo i vaig caminar cap al passadís. Hi havia molts alumnes parlant, rient, cridant… però jo em sentia sol igualment. Com si estigués dins d’una bombolla.



Vaig intentar passar sense que ningú em veiés, però no va servir de res.



—Ei, mira qui ha arribat —va dir una veu darrere meu.



Era el Marc. I amb ell, com sempre, el Pol i el Gerard. Els tres. Els que sempre em busquen. Els que sempre em fan sentir malament.



—Quina cara de son que portes —va dir el Pol, rient.



—Potser és que plora a les nits —va afegir el Gerard.



Jo no vaig dir res. Si contestava, era pitjor. Si callava, també. Però almenys callant no els donava el que volien.



El Marc es va acostar i em va donar un copet a l’espatlla. No fort, però suficient per fer-me perdre l’equilibri.



—Vigila, invisible —va dir.



Invisible. Així em deien. I el pitjor és que a vegades pensava que tenien raó. Ningú em mirava. Ningú em preguntava si estava bé. Ningú feia res.



Vaig entrar a classe amb el cor molt ràpid. Em vaig asseure al meu lloc, al costat de la finestra. Sempre m’assec allà perquè puc mirar fora i imaginar que estic en un altre lloc. Un lloc on no existeixen el Marc, el Pol i el Gerard.



La professora va començar a explicar la lliçó, però jo no podia escoltar. Només pensava en el pati. El pati era el pitjor moment del dia. Allà no hi havia professors mirant de veritat. I ells ho sabien.



Quan va sonar el timbre, vaig esperar que tothom sortís. Sempre ho faig. Però quan vaig arribar al pati, ja m’estaven esperant.



—Mira’l, el nen sol —va dir el Marc.



—Sempre al mateix racó —va afegir el Pol.



—Potser és que ningú el vol —va dir el Gerard.



Vaig notar com se’m posaven els ulls brillants, però vaig fer força per no plorar. No volia donar-los aquest gust.



—Què fas aquí? —va preguntar el Marc, acostant-se massa.



Jo vaig mirar a terra. Sempre miro a terra. És més fàcil que mirar-los als ulls.



—És que ningú et parla? —va dir el Pol.



—Normal, si ets tan avorrit —va afegir el Gerard.



Vaig sentir com si em traguessin l’aire. Com si cada paraula fos una pedra que em queia a sobre. Volia marxar corrents, però sabia que si ho feia, em perseguirien. Així que vaig quedar-me quiet, esperant que s’avorrissin.



Però aquell dia no s’avorrien. El Marc va agafar la meva motxilla i la va obrir. Va treure els meus llibres i els va deixar al terra.



—Ups —va dir, fent veure que havia estat un accident.



El Pol va donar una puntada a un dels llibres i el va enviar lluny. El Gerard reia. Jo vaig sentir com si em trenqués alguna cosa per dins. Però no vaig dir res. Només vaig ajupir-me per recollir-ho tot. Les mans em tremolaven.



Quan va sonar el timbre del final del pati, vaig respirar com si hagués estat sota l’aigua molta estona. Vaig tornar a classe amb les cames tremolant. Em vaig asseure i vaig mirar per la finestra. El cel seguia gris.



La professora em va preguntar si estava bé. Vaig dir que sí. No volia explicar res. No volia que ningú sabés res. Perquè si ho explicava, potser seria pitjor. O potser no em creurien.



Durant la classe, vaig intentar escriure, però el llapis em relliscava dels dits. Em feia mal la panxa. Em feia mal el cap. Em feia mal tot. Però no el cos. Em feia mal per dins.



Quan va acabar el dia, vaig sortir de l’institut amb la sensació que havia sobreviscut a una batalla. Una batalla que ningú més havia vist. Vaig caminar cap a casa amb el cap cot. A mig camí, una llàgrima em va caure per la galta. No la vaig eixugar. No tenia ganes.



Quan vaig arribar a casa, vaig deixar la motxilla al terra i em vaig estirar al llit. Em feia mal tot, però no sabia com explicar-ho. No sabia com demanar ajuda. No sabia ni si volia parlar.



Vaig mirar el sostre i vaig pensar en una cosa que em feia por pensar:

Potser, si desaparegués, ningú no ho notaria.



I això em va fer encara més trist.