Tres dies després d’aquella conversa amb la Holly i acceptar el que em va proposar, vaig anar amb la família Winchester a l’entrega pel Paco. Com va dir el Conrad va ser al port de Londres. Estava tot l'equip més dos dotzenes de guardaespatlles rodejant el lloc. El Paco va arribar molt tranquil al lloc, ell també tenia molts guardaespatlles amb ell. Després es va apropar i va començar a parlar amb el Conrad i cinc minuts més tard els dos van marxar.



Buscava el lloc on guardaven la matèria prima perquè encara que jo l’hagués cuinat no sabia on l’havien guardat. Aquella era la missió que m’havia encarregat la Holly. Després d’evitar uns quants guardies i molta cerca vaig trobar el lloc on ho guardaven tot. Era una mena de pinyata amb forma d’unicorn. L’amagatall era dins un contenidor que seria transportat en vaixell aquella mateixa nit. Quan em disposava a marxar vaig escoltar que el Conrad i el Paco estaven entrant al contenidor. En Aquell mateix moment vaig creure que m’enxamparien, però de sobte vaig notar com m'agafaven de la mà i m'enoenyien contra la porta.



Quan vaig alçar la vista vaig veure que qui m’havia ajudat era el Pep, cosa que jo no podia entendra perque per el que jo creia es que ell era un amic de la infancia del winchester, perque ajudarme i no chivar-se, i quan creia que no em podia sorprenda mes…



-Ahir la Holly amb va dir que ens ajudaries així que no podia deixar que et pillin.

-No ho entenc en teoria ets amic seu i no podies parlar desde la teva infància.

-Aixo no es del tot cert. Quan eram joves jo i el Conrad eram amics, pero el vaig pillar venen droga una vegada i ell creient que m’anava a chivar em va fotre una pallisa mortal, despres de recuperarme, em vaig adonar que el Conrad no era qui jo creia, aixi que vaig fingir estar mut per poder vengarme i ajudar a la policia.

-osigi que porres sen un topo de la policia desde fa anys?

-si, pero la questio ara es que avui sera el dia en que acabarem amb la mafia mes gra d’Anglaterra.

- I com ho farem, això està ple de guardaespatlles?

- La meitat son polis incoverts, i els altres esperan a una oportunitat que nosaltres decidirem on i quan. El plan es que seguirem fingin fins que arribem al moment de la entrega.

-Pues anem que si no podem crear suspitas d’algu.



Despres d’aixo ens vam endinsar al lloc on es movia tot, alla estavan tots el importants de les dos mafias. Després d’entrar em vaig apropar a on estavan els meus companys assentats i descansant.





Dos hores i mitja després quan ja estava dormida i vaig perdre el sentit del temps, un tirs em van despertar. Quan vaig obrir els ulls, em va costar uns segons recordar on era i per què tot tremolava. El soroll dels trets encara em ressonava dins del pit, com si m’haguessin disparat a mi. L’aire feia olor de metall, de por, de gent que corria sense saber cap a on. Em vaig incorporar d’un salt, amb el cor tan accelerat que em feia mal, i amb aquella sensació absurda que m’havia quedat adormida just quan el món s’esfondrava.

Vaig buscar el Pep entre el caos, però només veia cossos movent-se com ombres, mirades obertes de bat a bat, policies encoberts que ja no tenien cap motiu per amagar-se. Em tremolaven les mans. Les cames. Tot. Vaig començar a caminar entre contenidors com qui avança dins d’un malson, intentant convèncer-me que encara podia controlar alguna cosa.

De sobte, algú em va agafar del braç. Em vaig girar amb un crit que no va arribar a sortir, però era ell. El Pep.

—Vine —em va dir, amb aquella veu baixa que només feia servir quan la realitat es tornava massa perillosa per dir-la en veu alta—. Hem de sortir d’aquí.

—Què ha passat? —vaig preguntar, però la meva veu sonava com si no fos meva.

—Algú ha disparat abans d’hora. Tot s’ha avançat. Ara només hem d’estar junts i deixar que els policies facin la seva feina.

Vam caminar entre el desordre, esquivant gent, mirades, ordres que no entenia. Quan vam arribar a la zona central del moll, vaig veure el Conrad i el Paco discutint, envoltats de policies que ja havien tret les plaques com si fossin armes. Els guardaespatlles semblaven perduts, com si de sobte no sabessin qui era l’enemic.

Un agent va cridar alguna cosa per megafonia, però entre els motors, els crits i el meu propi batec només vaig entendre que volien que ningú es mogués. El Conrad es va girar i em va veure. I aquella mirada… aquella mirada