Quan vaig escoltar aquella veu em vaig quedar paralitzada per la por, no podia creure que ja m’aguessin descobert com a cuinera de la mafia Winchester. Vaig decidir obrir la porta tranquilament perquè no sospitessin de mi. Quan estava a punt d'obrir la porta, el FBI la va tirar a terra i em caure a sobre.



Vaig despertar a un lloc que m’era familiar i al meu costat vaig veure a una dona sentada a una cadira. Anava molt ben vestida. Quan va notar que estava desperta i mirant-la es va aixecar i es va presentar:

-Hola soc la inspectora Holly Shawn del FBI. Estas al hospital de Manchester. Et volia preguntar quina relació tens amb la família Winchester en específic amb la Nina.



-La conec des de fa un parell de dies. M’ha contractat per fer feines a casa seva i ajudar a la família.



-Estas segura que no hi tens ninguna relació més a part de la professional?

-Si hi estic segura.



-Una altre pregunta, a notat alguna cossa curiosa o estranya dels Winchester?

-No, res més enllà de ser una família adinerada amb molts tipus de serveis.



-Molt bé doncs aixo seria tot, espero que es recuperi be.



Dos hores depres vaig sortir del hospital i em vaig dirigir cap a la casa dels Winchester. Mentre anava a cap allà, només pensava en l’embolic que m’havien posat, havia mentit a la policia, no, a la policia no, al FBI, però mentre mentia, només podia pensar en tot el que em podria arribar a fer aquella família de bojos si els delatava. Em consola pensar que no he tingut altre opcó que no fos mentir.

Després d’una estona, vaig arribar i de sobte quan vaig entrar em vaig trobar a la Nina molt preocupada venint a mi.



-Hola Millie com estàs? Ja m’ha arribat que vas tenir un petit incident amb el FBI, com va anar tot? Està tot en ordre?

-Sí, van entrar a la força i van fer caure la porta sobre meu, vaig quedar desploma fa a terra i avui he despertat al hospital.



-Vas parlar amb algú? Et van preguntar sobre nosaltres?

-Sí, amb una tal Holly shawn, va ser bastant amable amb mi.



-Oh… L’agent Shawn, sempre ha anat darrere nostre, no li debem caure bé, mira que som una família ben maca. - Reia irònicament la Nina. Li vas parlar de la nostra feina?

-No, et juro que no li vaig comentar res, però alguna cosa sospita. Em va preguntar per vosaltres i la família i si hi havia alguna cosa estranya.



-Estarem pendents, et deixo marxar cap a casa que avui ja has tingut prou, perquè vegin que en aquest casa cuidem als nostre empleats. Descansa i segueix així de lleial amb nosaltres.



-Fins demà. Adéu.



-Adéu

Després d’aquella conversa vaig tornar cap a casa amb el cap ple de pensaments. No podia deixar de donar voltes a l’embolic en què m’havia ficat. Sabia que no hi havia marxa enrere, però això no feia que fos més fàcil d’acceptar. En arribar, vaig decidir que necessitava desconnectar: un bany calent, una copa de vi i alguna pel·lícula d’acció sense gaire complicacions. Qualsevol cosa que m’ajudés a no pensar.



L’endemà al matí, amb el cap més clar, em vaig fer un cafè carregat i vaig sortir cap a la mansió dels Winchester amb el meu cotxe nou. Aquell lloc imposava, com sempre. En Logan i l’Arthur em van rebre a l’entrada amb la seva habitual fredor i em van acompanyar fins al laboratori.



Allà m’esperaven la Lisa i en Bob, els meus ajudants.



La Lisa, de Califòrnia, havia acceptat aquella feina per pagar els deutes familiars. Estudiava física, igual que jo, però amb les classes aturades fins d’aquí a tres mesos, havia decidit aprofitar el temps per guanyar diners. Era intel·ligent i metòdica.



En Bob, en canvi, formava part del negoci per tradició. La seva família feia dècades que treballava per als Winchester. No feia preguntes. Només complia ordres.



Aquell dia vam treballar sense descans. Diferents substàncies, diferents processos, tot calculat al mil·límetre. Quan vam acabar, la producció superava els nou quilos. Una xifra considerable fins i tot per als estàndards dels Winchester.



Estava a punt de marxar quan la Nina va aparèixer corrents pel passadís.



—Et necessiten a fora. Ara mateix.



Un dels caps de la màfia més poderosos de Mèxic havia arribat a un acord preliminar amb els Winchester. Però hi havia una condició: volia conèixer personalment la “cuinera”.



A la tarda, deu cotxes blindats van travessar l’entrada principal de la finca. L’escena semblava extreta d’una pel·lícula. Del vehicle central en va baixar un home baixet, impecablement vestit, amb un somriure calculat. Massa amable per ser inofensiu.



—Hola, Conrad. Quant de temps, oi?

—Deu o onze anys, aproximadament.



—El temps passa ràpid. Bé, anem al gra. Què tens per oferir-me?

—Fa dos mesos que no venem a ningú. Estem preparant la venda més gran de la nostra història. I no se m’acut ningú millor que tu, Paco.



—De quina quantitat parlem?

—Dos-cents tretze quilos. Tot el que puguis imaginar.



—I el preu?

—Dos milions i mig de lliures. Una ganga, tenint en compte la varietat i el volum.



—M’interessa.



—L’entrega serà d’aquí a tres dies, al port de Londres. I espero puntualitat.



—No et preocupis. Hi serem.



Després de l’acord, en Conrad em va presentar formalment a en Paco. La seva mirada era freda, analítica. No vaig saber interpretar si allò era curiositat o advertència.



Dues hores més tard, ja era davant de casa meva. Quan vaig entrar, em vaig quedar paralitzada. Hi havia una dona asseguda a la taula del menjador. Es va girar lentament.



La vaig reconèixer a l’instant. L’agent de l’hospital.



—Què fa vostè aquí?

—He hagut d’entrar sense que ningú em veiés. Necessitava parlar amb tu.



—Sobre què?

—Sabem que els Winchester són una organització criminal. Però no tenim proves sòlides. També sabem que s’han reunit amb en Paco. I sabem que tu ets la peça clau.



Vaig mantenir el silenci.



—Si col·labores amb nosaltres i ens dones la informació que necessitem, rebràs una compensació econòmica i protecció. Podràs començar una nova vida. Si no… acabaràs compartint el seu destí.



Va fer una pausa, mirant-me fixament.



—La decisió és teva. O ajudes una màfia… o ajudes l’FBI. Però has de decidir ara.



I en aquell moment vaig entendre que el veritable problema no era la venda. Era escollir bàndol