“Toc, Toc” — ¿Qui es? — Va dir la meva àvia amb una veu una mica asustada. — Jo, en Willie— Vaig contestar amb veu molt alta. Ja sabeu la meva àvia, és una miqueta sorda

però no es un problema al conversar amb ella. — Entra, Entra— em va respondre.

Vaig procedir a entrar i lo primer que vaig fer és donar-li abraçades a la meva àvia, fa molt que no veia l'àvia, com des dels 14. Vam parlar de les nostres vides des de que no es veiem, de molts aspectes… Però el meu cervell va activar el xip de mode “investigació” i

la vaig començar a qüestionar a la meva àvia — Una pregunta, saps qui és la “Stefany

Craig” — Vaig preguntar. De sobte l’avia es va posar pàl·lida i em va contestar — Tu, tu

com saps que es aquella dona, qui t’ho ha dit? — em va contestar amb molta por, estava quasi plorant. — D’un llibre d’un lloc en concret — vaig respondre amb serietat. — On està el lloc, com es diu? — em va dir amb molta preocupació. — “Winchester Palace, es diu Winchester Palace” — vaig repetir. . — I tu que fas en aquell lloc?, no em diguis que vas a treballar?! — em va dir amb una veu molt preocupant, fins al punt de que estava tremolant tant que el café no el podia atendre a la mà. —Si, treballo com a netejador — vaig respondre amb frialtat. — ¡Ai, déu meu, ai com que el meu nét estigui en aquell lloc horripilant!! — va gritar, mai vaig veure a la meva àvia gritar de tal forma, em recordava quan tenia 14 anys ella era molt tranquila, pero durant 6 o 7 anys podia haver canviat bastant. — I lo de horripilant que té? — vaig dir amb nervis.— Vale, no saps la seva història?— em va cuestionar. — No, no en tinc la minima idea — vaig aclarar. — Vale, ara et diré tota la historia completa, Una vegada, l'Estefany, va anar cap al treball, i de sobte mentre netejava un almacén, va entrar per curiositat, i va trepitjar un llibre anomenat “Winchester Secrets” el va començar a llegir i va trobar assassinats de la familia Winchester on surten noms de netejadors, en total hi havien 55 persones, llavors ella impactada i perturbada va agafar el llibre i se'l va emportar cap a la seva bossa, pero va ser el pitjor error de la seva vida, ella es va pensar que era una superheroina, anant a l'edifici de transmissió “Fox UK” a reportar els casos de mort, i no se sap com els camarografs li van acceptar ensenyar fons privades en directe. Llavors la Stefany va ensenyar a tot Londres el llibre, lo que no sabia la pobre es que la silenciaron al dia següent, però recapitulem una mica, va acabar tot això i va sortir de la cadena audiovisual i se'n va anar a casa a dormir, just aquella nit la van silenciar i a la matinada la van trobar morta sent la victima numero 56

i a sabre on va parar aquell libre —. Quan va acabar em vaig quedar en blanc, el llibre sobre que estava parlant era el mateix que la Nina em va ensenyar. A final l'àvia es va relaxar i li vaig dir — Avia, me'n tinc que anar que no en tinc temps —. — Adeu, que tinguis cura sobre on vas — em va dir l’avia mentre tancava la porta. Em vaig montar al bus destí cap a casa, mentre estava sentat estava reflexionat, — com puc parar aquest secret sense ser la víctima 57, com que la Nina m’havia ensenyat aquell llibre?, potser ella volia que s’acabés la matansa? li preguntaré demà — vaig parlar en una veu fluixa dintre del meu cap. Vaig arribar a casa i lo primer que vaig fer es planificar com combatre aquella família i com posarme en contacte amb la Nina. Si fa falta em pasare tota a nit planificant, com sobreviure de ser la victima 57, de com pus relevar tot sense que em silencien, ja ho tinc!!. Podria fer fotos sigilosament demà ja que tinc que anar un altra vegada a treballar, ho aprofitaré, no ho sabia que jo treballava en una mafia elegant. Ja, em poso al curro. Com entregar les fotos amb l'aprovació del Fox TV per a que es difongui a tot arreu. VALE, em passa amb una falsa identitat. me'n Anomenaré… Albert Morris. Perfecte, així no sospotaran tant. Llavors ho tinc tot planejat: agafar les fotos, les imprimim, els manare en forma de carta a la telecadena. I la excusa del milió per no presentarse en fisic es — Estic constipat — no, és molt típica —- Estic de vacances a Irlanda — no, tampoc. Ja ho sé — estic trencat de la cama — Perfecte, simplement perfecte. Ara en tinc que trobar un punt d’estanc. El més proper queda a dos minuts a peu. vale, mira lo bo, se planificar els plans, però, em sembla que tinc que contactar amb algú, ah si la Nina. Crec que tenia xarxes, cercare per l’Instagram. Perfecte, crec que es ella, li trucaré…

*Piiip, Piiip, Piiip*

—Hola, qui ets? — Va contestar la nina amb un to serios. — Jo, el Willie — vaig responde.

—A, si, que passa, hi ha alguna errada de sou, una baralla, o un altre problema en concret? — va respondre amb un to relaxat. — Perquè em vas mostrar el llibre? — vaig preguntar de manera contundent. —Vale, sabia que vindria aquest moment — va respondre amb pena.

— Saps el cas de la Stephany Craig?, de segur ho saps. En aquella época quasi ens anem a la quebra total a causa de les propagandes dels nostres casos d'assassinat… — va parar rotundament. — Espera, ON ESTÀ EL LLIBRE? AI NO, NO,NO — va cridar de manera irritant. — Ho tinc jo, Nina — vaig respondre amb frialtat. — tu vols que em desheredin, no? — No, t’estic salvant d’una mafia bastant perillosa,,, però quan dic bastant, es BASTANT —

vaig insinuar. — Perquè em dius això a jo, perquè? — Em va preguntar. — Perquè segons el llibre conte 56 casos d'assassinat, i jo ni tu volem ser ni la 57, ni la 58… No ho faig per diversió, és per salvar als empleats i sobretot a tu, perquè conec i se que tens un bon cor, sol que la teva familia, entre cometes mafia, et volen diferent — Vaig transmetre el missatge amb formalitat. — Vale, ara disme que tinc que fer per sobreviure — em va respondre amb un to irònic i asustat. — Demà et tornaré el llibre, però, tinc fotos de cada una dels casos d'assassinat, inclòs la 56. I tu no diguis res ja et treure d’aquella mafia familiar, i per últim, no diguis res sobre aquesta trucada, si dius algo et vas a la presó, recorde el faig per el teu bé, vinga en veiem demà — el vaig penjar amb una tranquil·litat serena. Vle, vaig fer una check-list de tot lo que tenim que fer. Fer fotos, Check. Trucar a la Nina, Check. sol falta imprimir les fotos i mostar a tota Londres que no tot es elegancia per recursos, sinó per lo obscur que té aquesta família.

Per fi, ja és de dia i l’estan deuria d’estar obert per imprimir, ara em vesteixo i vaig a per acció abans de que em dirigeixi cap al treball. Mira esta obert.

— Hola — vaig saludar. — Hola — em va responde el adendent. — Voldria imprimir les imatges que t’he enviat al teu correu local —. — vale, espera, per quin motiu vols imprimir aquestes fotos, no serà per… — va parar. — Toma, 20 lliures si te'n calles, i si vols 40 — vaig interrompre. —Va,va,vale — va respondre. Veieu, els diners callen boques, un exemple, el d'aquest atendent. Ai va, que arribo tard, agafo les impressions i em vaig corrent cap al bus.

*Més tard*

Vale, ja l'hi donat el llibre a la Nina, que per cert, estava com més pàl·lida i amb una cara de mort que no et recomanaria veure si ets sensible. Mira lo bo, totes les fotos ja estan arriba al Fox TV i lo millor, m’ho han aprovat, no se com pero la jugada ha sortit exitosa. Demà tota londres veurà com els Winchester i la seva part obscura que han amagat durant decades i decades. Per fi, per fi he fet un cas d'investigació per la meva compte, m’ha pujat l’autoestima per mil, i ara a dormir.

*El missatger de buzó contesa: Willie, ets home mort, home mort, m’has arruïnat la meva vida, o lamentaras al futur* Beep, Beep