A una botiga del mig de bercelona on de preu minim eran de 300 euros per peses es a dir una patalons 300 euros una sudadera 300 euros el Manel i Quim es va comprar un congunt de Luis Bulton de 900 euros en canvi jo com que mai havia vist auqells preus vaig decidir anar mes de humil i vaig comprar uns patalons verd i tambe li vaig comprar uns panatalons curts a la meva mare en total 600 euros quan vem sortir de la botiga el Manel i el Quim ja no els hi quedava diners en canvi ami me quedavan 400 euros.
Hem preguntar Pol marxem capa casa?jo els vaig contestar no encara encara queda dos horas per agafar el ultim bus ho sembla si anem a sopar algo i despres anem de copes?el Quim va dir ostres nose bro perque jo tinc que estar acasa puntual pero el Manel que era el noi mes animat que coniexa li va dir no siguis tonto a sobre que ens invita i aixis el Manel el va conversal perque es quedi,aixis que els vaig portar a un restaurant on feian les millors pizzas de tot Barelona jo hem vaig demanar un que tenia la massa plena de formatge i xuriso i el toque perfecte pebre.El Manel es va demanar la timpica marcarita i el Quim una de verdures de beure ens vem demanr 3 coca-colas vem pasar un rato unic amb un lloc on es menjava de 10 amb un abient a’gradable en total vem pagar 69 euros per mi va valdré la pena.
Despres quedava encara qausi una hora per marxar vem decidir anar el bar a fer uns cunbatas,cerves…total que vem aribar allá ens vem començar a demanar cosas,quan ja havaim pertut la lecio del temps jo ja no sabia on estaba perque había bagut massa vaig anar capa el lavabo era 5 pases pero amb el estat que anav sublavan que tenia que corre un marato vaig començar a caminar anava de costat casi hem xoco amb un señor gran el señor hem va preguntar ei tot be?jo li vaig que perfecte Mama semb va quedar miranme com dient vaia telle la juventut de avui el que se ha de aguntar…quan vaig aconseguir ubicarme i aibar a la porta de labavos del homes vaig obrir el móvil on vaig veure que eran les 21:37 feia 37 minuts que el ultim bus de Barcelonaa Rubi havia sortit i ara estavam el mig de Barcelona sense dienrs perque clar ens el haviam gastat en tot en bagudes i no teniam com tornar i ara se afexin dos petits problemas me aribat una notificacio de que ens queda un 5 per 100 i el Manel i el Quim ja no els quedava batería i el ultim problema quan estaba sortin de lavabo vaig escoltar ¡Truqueu una Abulancia! Li a obert el cap de cop tota la borachera que portava sem va treure perque estaba segur de que havia sigut un dels meus amics,i si com ho havia sospitat el Quim li ha obert el cap el señor de abans sense pensar els vaig agafar i vem començar a correr ja que,si ens atrapaban hagues vingut la polica i diem que el historial del Quim no era el millor de tots vem correr fins que no teniam forçaes,despres vem trovar una casa on era perfecte per ocultanse els vaig explicar aquets dos problemas i ara que fem he sobretot tu quim que fem?
Mira Pol se que dirás que soc tonto pero ho he fet perque crec que te intersara aquet señor es Fabian Ruiz el fundador de la mara de cotxes Ebro te una de pasta que fen aquet robo viuriam traquils per tota la vida tu i les nostres familes es una oportunita única el minim amb una semana no tornar acasa,viu sol no hi ha ningu es simplament entar i ser rics que penseu?no he vist picanse el Quim mai pero ara que pensó el lloc on li ha donat es un lloc estrategi ho havia estdtiat tot tot estaba calculat el risc era gran pero la recopensa era bona el Manel que era el mes llest del grup va dir nois si ho robem que dirán las nostres familes preguntar de on treieu tots aquets diners?que els direm el Quim dons facils ens invantarem que treballem a qauslsevol lloc si els gestionem be es imposible que algu dopti de nosaltres imposible ho torno a repetir el plan es el seguent torem a Barecleona divendres perque aixis ens poguim quedar el cap de setamana a Rubi i aixis no poguin sosopiatar res anem per el mati un de nosaltres va paralar amb els vais de davan seu perque son els unics que te i si están distrets ho tindrem mollt fácil pero fero ho robem i a les 2 agafem el bus ja estem acasa despres destruim les probes com roba,mobils,guants…es perfecte el plan no hi ha res que fali els tres vem dir que si per jo els vaig preguntar i ara que fem?com marxem acasa?el Manel va dir trocare els meus pares que vinguin a busacrnos pero abans anaem a buscar una Font per beure aigua i si algu te que vomitar que vomiti.
Ens va venir a buscar els pares del Manel a la radio del cotxe vaig escolatr que la policía a vist per les camares 3 joves que van robar ahir la casa del empresari Carlos Ramon ja ten algunes pistes son uns joves de entre 14-18 anys de les a foreçes de Barcelona el robo es va producir entre les 22-00 quan vaig escoltar allo de cop semba va canviar estaba cagat pero el Quim es va girar i va dir es imposible que ens pillin ara ja no estava tan segur de fero com abans la pregunta que hem passava tot el rato per el cap es ho he fet be?
Va arribar el moment. Havíem de fer un cop de cap i decidir què fer amb tot allò. Vam quedar a la tarda, un 17 d’agost. Feia molta calor, d’aquella que et deixa sense ganes de fer res, però nosaltres no podíem tirar enrere. Ho havíem de fer.
No podia quedar així. Aquella mateixa nit ho faríem. Havíem de aconseguir aquells 10.000 € sigui com sigui. La meva família no estava bé, i el que anàvem a fer tampoc estava bé… però a la vegada sentia que no hi havia una altra opció. Per un cop, havia de mirar per mi.
Faltaven unes hores i jo estava a casa, estirat al llit mirant el sostre. No podia parar de pensar. I si ens enxampaven? I si alguna cosa sortia malament? Però després pensava en la meva mare, en les factures, en el pis nou, en com tot havia canviat des que el meu pare ja no hi era… i se’m passava una mica la por.
A les sis vaig sortir de casa. Li vaig dir a la meva mare que anava a fer una volta amb uns amics. Ella em va mirar una mica estranya, però no em va dir res.
—No tornis molt tard, Pol —em va dir.
—No, mama, tranquil·la.
Quan vaig arribar a la plaça, el Manel ja hi era. Estava assegut al banc, amb el cap baix. El Quim estava al seu costat. Ningú parlava.
Quan vaig arribar a la plaça, el Manel ja hi era. Estava assegut al banc, amb el cap baix, com si estigués pensant massa. El Quim estava al seu costat, quiet, mirant a terra. L’ambient era estrany, pesat, com si tots sabéssim que el que anàvem a fer no estava bé però cap de nosaltres volia ser el primer en dir-ho.
Em vaig apropar a ells i em vaig asseure sense dir res. Durant uns segons ningú parlava. Només se sentien els sorolls del carrer, cotxes passant i gent llunyana, com si el món seguís normal mentre nosaltres estàvem a punt de fer alguna cosa que ho podia canviar tot.
El Manel va aixecar el cap lentament i ens va mirar. No feia cara de valent ni de líder, com altres vegades. Semblava cansat. El Quim també estava diferent, més seriós del normal, com si hagués perdut aquella poca seguretat que tenia.
Sense dir gaire, vam començar a caminar cap al lloc on ens esperava el cotxe. Cada pas que feia em pesava, com si el meu cos no volgués avançar. Tenia una sensació estranya a dins, com una barreja de por i necessitat.
Quan vam arribar, l’Eric estava recolzat al cotxe, mirant el mòbil. No semblava nerviós com nosaltres, però tampoc tranquil del tot. Ens vam mirar tots quatre durant uns segons, com si aquell moment fos l’última oportunitat per fer marxa enrere.
Vam repassar el pla per última vegada. Tot era senzill: entrar, agafar els diners i marxar ràpid. Sense fer soroll, sense entretenir-nos. Semblava fàcil dit així, però dins meu sabia que no ho seria.
Quan es va fer de nit del tot, vam començar a moure’ns cap a la casa. El carrer estava bastant buit i això feia que tot fos encara més estrany. Jo mirava cap als costats tot el rato, com si en qualsevol moment algú ens hagués de veure. El cor em bategava molt fort i notava com les mans em suaven.
La casa era més gran del que m’esperava. Tenia un jardí davant i tot estava en silenci. Aquell silenci feia respecte. Em vaig quedar uns segons quiet mirant-la, pensant si de veritat entraria allà dins. Però el Manel ja estava avançant, i nosaltres el vam seguir.
Vam saltar la tanca amb compte de no fer soroll. En aquell moment vaig notar com si alguna cosa dins meu canviés. Ja no era només una idea, ja ho estàvem fent de veritat. Em vaig posar encara més nerviós, però no vaig dir res.
Vam anar cap a la porta del darrere. El Manel es va ajupir i en pocs segons la va obrir. Aquell moment em va sorprendre bastant, perquè ho va fer molt ràpid, com si ho tingués molt practicat. Jo només pensava que volia entrar i sortir el més ràpid possible.
Quan vam entrar, tot estava fosc. L’aire de dins era diferent, feia olor de casa tancada. Caminàvem molt a poc a poc, intentant no fer soroll, però qualsevol petit moviment semblava massa fort. Jo anava darrere i no deixava de mirar enrere.
Vam començar a pujar les escales. Cada pas feia un petit soroll i jo sentia que en qualsevol moment algú apareixeria. Em tremolaven una mica les cames i intentava respirar tranquil, però no ho aconseguia gaire.
Quan vam arribar a dalt, el Quim va anar directe cap a una habitació. Nosaltres el vam seguir. Tot estava igual que havia dit. I allà, a la tauleta, hi havia els diners.
Durant un segon ens vam quedar quiets, com si no ens ho acabéssim de creure. Després, sense pensar gaire, els vam agafar ràpid. Jo ni vaig comptar-los, només els vaig agafar i ja pensava en sortir d’allà.
Vam baixar ràpid però amb compte. El cor em bategava tan fort que em feia mal el pit. Tenia la sensació que tot anava massa de pressa.
Quan vam sortir de la casa i vam tornar a saltar la tanca, vaig notar una mica d’aire fresc, però no em vaig sentir tranquil. Encara no.
Vam pujar al cotxe ràpidament. L’Eric va arrencar de seguida i vam marxar. Ningú parlava. Només se sentia el motor i la nostra respiració.
Jo mirava per la finestra sense pensar gaire en res. Només notava aquella sensació rara a dins. No em sentia bé, però tampoc malament del tot. Era com una barreja de tot.
Al cap d’una estona vam parar en un lloc més apartat. El Manel va treure els diners i els va deixar damunt del seient. Tots els vam mirar en silenci.
Eren molts diners. Més dels que havia vist mai junts.
Per un moment vaig pensar que potser tot allò havia valgut la pena. Però aquella sensació va durar molt poc. De seguida va tornar la por.
El Quim estava callat, mirant els diners sense dir res. Jo em sentia igual. Ningú semblava realment content.
Després de repartir una part, cadascú va marxar cap a casa seva. Jo vaig anar caminant sol. Cada persona que passava pel meu costat em feia posar nerviós. Tenia la sensació que algú em mirava diferent.
Quan vaig arribar a casa, tot estava en silenci. La meva mare ja dormia. Vaig entrar sense fer soroll i vaig anar directe a l’habitació.
Em vaig estirar al llit, però no podia dormir. No parava de donar voltes. Pensava en tot el que havia passat i en el que podia passar.
Pensava en el meu pare i en si estaria orgullós de mi o no. I la resposta la sabia, però no volia acceptar-la.
L’endemà em vaig aixecar molt cansat. No semblava que hagués dormit gens. Em feia mal el cap i tenia una sensació rara al cos.
A la cuina, la meva mare estava com sempre. Això em va fer sentir malament, perquè ella no sabia res de tot això.
Aquell dia tot em semblava diferent. Jo ja no em sentia com abans. Era com si hagués canviat alguna cosa dins meu.
Quan vaig tornar a veure el Manel i el Quim, es notava que ells també estaven diferents. Ja no hi havia aquella sensació de broma o de fer el tonto. Tot era més seriós.
Al cap de poc vam saber que havien denunciat el robatori. Quan ho vaig sentir, se’m va posar un nus a l’estómac.
Encara que no hi haguessin proves, jo no podia deixar de pensar-hi. Cada soroll em feia girar el cap. Cada cotxe em feia pensar que era la policia.
Els dies passaven, però la sensació no marxava. Era com si sempre estigués alerta.
Un dia, caminant pel barri, em vaig trobar amb l’Anna. Feia dies que no parlàvem bé i tot era una mica incòmode.
Vam parlar una mica, però es notava que res era com abans. Ja no era fàcil.
Abans de marxar, em va dir que anés amb compte. Aquella frase em va quedar al cap.
