Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà de la sala, que de seguida l’atendran.



Passats dos minuts, no sap què fer. Es penedeix d’haver entrat, decideix sortir, obre la porta i escolta: “Espera a fora!”. Fa mitja volta i s’asseu fora, quan de cop ve un professor.



Professor: Que ets nou?

Pol: Sí…

Professor: Com és que has marxat? Només t’havia dit que esperessis.



Pol: És que és complicat d’explicar… Vinc d’una escola on ho he passat malament. Em costa molt explicar-ho i normalment no ho comparteixo amb ningú. T’ho explicaré perquè seràs el meu professor tot l’any i crec que és important que ho sàpigues. No crec que em creguis, però t’ho explicaré igual. He estat a moltes escoles diferents i sempre em passa el mateix. Veig coses que els altres no veuen. Ho he pogut demostrar, però igualment es van riure de mi. Espero que tu m’entenguis i em puguis ajudar.



Professor: És complicat, però et prometo que t’intentaré ajudar. Aquest any serà diferent. Et dono la meva paraula que ho passaràs molt bé i faràs molts amics.



Entren a classe. És la classe de català. Estan fent el tema dels verbs. Al Pol no ho fa malament, però la por del moment no el deixa contestar. El que sí nota és que al davant de tot hi ha una noia que contesta tota l’estona. Es diu Anna.



El Pol també nota que a la classe poca gent escolta i cada dos per tres s’interromp. Per aquest motiu, el professor decideix passar un examen sobre el tema d’avui. Quan s’acaba la classe, el Pol s’acosta a l’Anna per demanar-li si li pot passar els apunts, perquè no s’ha assabentat de res.



L’Anna és una mica rossa, d’ulls blaus i pigues. Va vestida amb un jersei blau i uns texans negres. El Pol s’hi acosta tímidament.



Pol: Tens els apunts?

Anna: Sí, mira, aquí els tens.



Pol: Gràcies, de veritat. No sé res.



Anna: Si vols, aquesta tarda aniré a la biblioteca del centre. Em pots acompanyar i ens ho mirem junts. Què et sembla?

Pol: És clar… fa molt de temps que ningú em proposa fer res.



L’Anna no entén per què al Pol li fa tanta il·lusió estudiar amb ella. Ella hi va cada dia i no li fa gaire gràcia, però es queda amb la intriga.



El Pol torna cap a casa. Viu a uns quinze minuts de l’institut. No es pot treure l’Anna del cap. Li fa molta il·lusió anar a la biblioteca amb ella.



Arriba a casa. És una casa gran, amb un pati ample. Al fons hi ha una caseta de gos amb un cartell que diu “Max”. És un beagle petit i blanc. El Pol l’estima molt; el té des dels dos anys.



A l’entrada, la seva mare l’està esperant per preguntar-li com li ha anat el primer dia. Per primer cop, el Pol li pot explicar orgullós que li ha anat genial. També li parla una mica de l’Anna. La mare, en sentir-ho, se sent alleujada: pensa que potser, finalment, podrà superar el seu passat i fer amics nous.



La mare li ha fet el seu menjar preferit: arròs a la cubana. Se’l menja tot i repeteix. Després puja a l’habitació, plena de fotos del seu ídol, Marc Márquez. Somia algun dia conèixer-lo. El Max puja i fan la migdiada junts.



A les 17:00 es lleva, es prepara i va cap a la biblioteca. L’Anna ja l’espera.



Pol: Fa molt que esperes?

Anna: No gaire, uns cinc minutets.



El Pol la nota una mica distant.



Pol: Tot bé?

Anna: Sí… només espero que em diguis per què et feia tanta il·lusió quedar amb mi.



El Pol es posa vermell.



Pol: És que… m’agrada molt estudiar aquest tema, i tu hi tens molta traça.



L’Anna veu que el Pol s’incomoda i decideix canviar de tema. Comencen a estudiar. L’Anna veu que el Pol té una lletra molt bonica, però li costa llegir.



Es fan preguntes. L’Anna les contesta totes. Quan li toca al Pol, no en sap cap. Se li omplen els ulls de llàgrimes.



Anna: Pol, estàs bé?

El Pol es posa a plorar. Finalment, decideix explicar el que sent i el que ha viscut.



Explica que a 1r d’ESO ho va passar molt malament, que va conèixer una noia, la Laia, amb qui era molt feliç fins que va marxar sense dir res. Explica que va empitjorar emocionalment i que la família va decidir mudar-se a Barcelona. També explica el cas d’un company, el Guiu, que patia burles constants i que va acabar en una situació molt greu. Quan el Pol ho va denunciar, els agressors van anar contra ell.



L’Anna l’abraça.



Anna: Pol, crec que avui ja n’hi ha prou. Hem viscut moltes emocions. Ja ens veurem demà.



Aquella nit, el Pol és al sofà intentant estudiar per l’examen de l’endemà. Sona la porta: és el seu pare. La mare el crida per sopar. L’ambient és tranquil, tot i que el Pol i el seu pare feia temps que no tenien gaire relació perquè no li havia deixat treure’s el carnet de moto. El pare, però, li pregunta com li ha anat el dia. El Pol li explica que bé, i el pare li proposa anar a veure el Marc Márquez aquell cap de setmana. El Pol s’emociona molt.



L’endemà, el Pol va a l’institut. Està nerviós per l’examen, però també té ganes de veure l’Anna. Però ella no hi és. Fa l’examen i passa el dia sol. En sortir, uns nois el paren i li pregunten si és el Pol i si va anar a la biblioteca amb l’Anna. El noi més gran es presenta com l’Oriol i li diu que és el xicot de l’Anna, i l’amenaça perquè no s’hi torni a acostar.



El Pol arriba a casa i plora a l’habitació. Més tard rep un missatge de l’Anna preguntant per l’examen. Ell li explica el que ha passat. L’Anna li diu que l’Oriol és el seu ex i que no té cap dret a dir res. Li proposa quedar l’endemà a casa seva per explicar-li tot.



L’endemà, el Pol hi va. L’Anna li ensenya casa seva i li presenta la seva germana petita, la Laura, que té síndrome de Down i ha passat uns dies difícils. L’Anna li explica que la Laura és la persona que més estima i que ha après molt d’ella. També li diu que amb l’Oriol tot està acabat i que no s’ha de preocupar.



Acaben la conversa amb un petó. L’Anna li diu que no sap quan tornarà a l’institut, perquè vol estar amb la seva germana fins que es recuperi.



El Pol torna a casa content. L’endemà marxen a Madrid per veure el Marc Márquez. Durant el viatge, el Pol li ve molt de gust un frankfurt. La mare li diu que no gastaran diners, però el pare li diu que ja l’hi compra ell. En travessar la carretera, un cotxe el colpeja. El Pol i la mare corren cap a ell i, a l’hospital, reben la pitjor notícia: el pare ha mort.



En aquell moment, el Pol rep un missatge de l’Anna:

“Pol, han operat la meva germana amb èxit. S’ha acabat el patiment. Comença una nova vida.”

El Pol pensa: Per què uns sí i els altres no?