Em va dir que entrés i que si us plau no faci el pallasso, ja que ella té els mateixos sentiments cap a mi. Això va passar de ser l’amor impossible a ser l’amor de la meva vida. Però vaig pensar en les paraules que em va dir la senyora i vaig decidir que anirem a poc a poc. Res de petons ni abraçades, només ha de ser com si fos molt propera a mi, i amb el temps anirà evolucionant. I així és com va passar, cada cop parlàvem més i érem més propers.

• Quants fills t’agradaria tenir? - em va preguntar -
  
  Mai m’ho he pensat, però suposo que dos. Un nen i una nena. - vaig respondre incòmode - I tu?
  
  Jo també, fixa’t quina casualitat.

Jo vaig notar que ella el que volia era tenir els que jo volgués, per tant, deia mentides. Però crec que m’ho va dir perquè tinguem més coses en comú i siguem més propers.

A mi realment m'agradava, perquè era molt bonica per aquella època, molt bona persona i sobretot era quasi igual que jo emocionalment. Però ella no sabia que m'agradava, ja que la senyora Eva no s’ho ha dit directament. Així i tot, jo tampoc estava tan segur que jo li agradava, perquè m’ha dit el mateix que li va dir a la Lisa: si a tu t’agrada, comença a parlar més a ella, aquesta és la manera amb la qual jo i el meu marit estem junts.

• I que t’agrada fer al teu dia a dia. - vaig trencar el silenci després d’una llarga estona amb silenci incòmode -
  
  M’agrada escoltar música. És la millor forma per desconnectar-te una estona i estar tranquil.
  
  A mi també m’agrada moltíssim la música. Tot el que faig ho faig amb música.
  
  Doncs mira que bé, tenim moltes coses en comú. - va contestar - I quin o quina cantant t’agrada escoltar?
  
  Doncs… n’hi ha molts. Una seria Rosalia, un altre cantant seria The Weekend, també…
  
  Mira, jo també. Rosalia canta tan bé que sembla un angelet. - em va interrompre -
  
  Sí, la veritat és que sí. La seva veu és tan dolça com la teva.

Va ser el primer cop que li han fet un complit, per tant, no sabia què dir. Em va mirar i m’ha somrigut. Era un somriure molt nerviós.

• Suposo que ja és l’hora de dormir. Bona nit.

• Bona nit. Somia amb els angelets. - Em va contestar ella -

Era òbviament fàcil de saber que estem enamorats l’un de l’altre. Era tan bonic que fins i tot era una mica cursi, però a la vegada bonic.

L'endemà va ser diferent, i no em refereixo que anava millorant, sinó que el contrari. Per quin motiu? Doncs perquè no me'n recordava que la senyora Eva em va dir que no s’ha d'adonar el senyor Cris. Però no ho ha sabut perquè li ho he dit jo, sinó perquè l’ha vist amb mi i estava somrient, cosa que no era habitual veure-ho. Llavors m’ha dit que em farà fora de la feina.

• Només som amics. - va dir la Lisa -
  
  Res d’amics.
  
  Què tens en contra del fet que siguin amics? - va intervenir l’Eva -
  
  Doncs que està on està gràcies a nosaltres i ara segur que està planejant alguna cosa. És molt estrany, primer els diners, ara això… després que serà? Ens crema la casa? - va dir el senyor tan molest -

Jo sense pensar-ho li vaig contestar:

• Si vols que me’n vagi, me’n vaig. Que jo us he ajudat a recuperar els diners i gràcies a mi encara viviu en aquesta casa. Ha sigut fàcil ajudar-vos, però és igual de fàcil perdre els diners. Adéu.

I me’n vaig anar sense pensar-m'ho dos cops. Perquè jo realment no necessitava feina per sobreviure. Simplement, volia sortir una mica de la fama per recordar com era viure normal. Però amb la ràbia he pensat a demostrar que no em fan falta per poder viure. Així i tot, encara no superava a la Lisa. Era tan maca que la seva imatge no volia sortir del meu cap. Però la pregunta és: que puc fer perquè estiguem junts?

Però va passar una cosa molt al·lucinant, ja que després d’uns dos mesos de la “baralla” m’ha arribat una carta. M’he oblidat que li he dit a l’Eva on vivia jo. La carta era de la Lisa. És clar, podria haver-lo enviat per Mail. Però no sap la meva adreça electrònica. La carta deia:

Estimat Adam, fa molt que penso en com puc parlar amb tu. El meu pare li sap greu i encara que no el perdonis almenys digues-me com estàs. M’agradaria tornar a parlar amb tu i demostrar els meus sentiments. Encara que no parlis amb mi sempre em recordaré de tu i les teves paraules. I t’he de dir una cosa. Jo fa poc he començat a cantar i ha sortit exitós.

Atentament, Lisa.

De seguida vaig buscar per YouTube el seu nom. Em va sortir una cançó que me la dedicava a mi. Explicant que encara que hi hagi obstacles pel camí no és impossible.

Volia fer-li una sorpresa, vaig esperar al seu primer concert i vaig comprar l’entrada VIP per poder parlar amb ella. La veritat és que cantava tan bé que no semblava ella qui cantés.

I bé, doncs ho vaig aconseguir. Vaig casar-me amb la Lisa i la senyora Eva és la que va organitzar la boda. Era tot tan luxós, ja es notava de quina classe de famílies veníem.

I aquesta és la història que m’ha contat els meus avis quan jo era petit, i ara ja estan morts. Tant de bo estiguessin aquí ara mateix, però tothom es mor, i aquí poc em tocarà a mi. Pel qual no t’oblidis dels teus avantpassats.