Una setmana després. Quan els pares van tornar, van coincidir amb el meu aniversari. Jo no sospitava res, només pensava que eren casualitats de la vida. La decoració amb els meus gustos, aquell dia lliure, un pastís, i regals. Pensava que era la festa per al seu fill, ja que acaba de graduar-se.

Aquell dia era un dia especial per a mi, però per a ells no tant. Doncs el que passa és que tot bé a l’aniversari, els regals, la companyia. Però a la nit els han trucat del banc dient-los que algú els hi ha robat els diners del banc. Al matí van pensar de dir-nos la mala notícia a tots i que haurem de vendre la casa per poder sobreviure, i que m'havien de fer fora perquè no podran donar-me un sou just. Però de seguida els hi vaig dir:

Realment no m’interessa el sou, tinc massa diners per a sobreviure uns quants segles.

Ens has robat tu els diners? - Va dir el senyor tot enrabiat i segur d’ell mateix -

Em van mirar tots amb mala cara.

No, jo no he sigut - Em vaig treure per primer cop les ulleres - A cas no em reconeixeu? Per què hauria de robar-vos diners si en tinc molts?

És una disfressa, no ens enganyaràs. Treu-te-la, millor ara que mai.

Una disfressa es notaria molt.

Vaig treure el mòbil i els hi vaig ensenyar tota mena d’informació perquè em creguin. Comptes de xarxes socials, Contactes, etc.

Ara em creieu? O voleu més proves?

I per què no ens ho has dit mai?

Perquè no m’agrada la fama, no es pot viure en pau. Sempre hi ha una llum que et deixa cec. Bé, canviant de tema. Puc ajudar-vos a tornar a la riquesa un altre cop.

Això m’aniria molt bé, perquè jo els hi ensenyo a invertir i a com malgastar menys, mentre que ells m’ensenyaven a com podia amagar-me de la fama.

Tot bé, ells ja comencen a recuperar els diners robats i cada cop la gent s'oblidava que jo existeixo. Com que fa temps que ja no senten coses sobre mi, es pensen que estic mort o alguna cosa així.

Encara no em crec que estàs aquí, no sé per què has decidit treballar aquí si podries no treballar i viure perfectament com milionaris, viatjant pel món.

A mi m’agrada dibuixar, llavors si dibuixés per dibuixar seria molt avorrit, millor fer els altres feliços fent el que t’agrada, i si es pot, també cobrant. Per això volia aquest treball.

Cada dia estava menys motivat per dibuixar, perquè ja que quan ho fas seguidament,

comença a cansar per ser massa repetitiu. Dia sí i dia també.

La Lisa tenia la mateixa edat que jo. He d'assumir que era molt maca, fins i tot diria que massa. A més a més, buscava parella, com jo. Serà un senyal vaig pensar. Pel qual cada dia intento ser més proper a ella. Fins i tot diria que ella també intentava el mateix, perquè de sobte va passar de tenir un mal caràcter com el seu pare a ser com la mare. Però rarament només amb mi. Podria ser perquè només a desconeguts ens tracta així, o per respecte, o simplement volia canviar la seva forma de ser.

Uns anys després, en Tyler ja es va casar. I la Lisa encara no. Llavors els seus pares em van dir:

I tu ja t’has casat? O encara no ha arribat el temps? O estàs divorciat? És amor a distància? O amor impossible?

Amor impossible - Vaig dir - Però encara ningú ho sap. Ja arribarà el dia.

I es pot saber qui és?

O és privat? - va interrompre en Cris -

No li hauríem de donar massa importància - vaig dir en veu baixa -

Si en Cris se n'adona probablement m’hauria fet fora del treball i s’asseguraria que no m’apropi a la seva família.

Durant la següent setmana ens van avisar que el senyor Cris i la senyora Eva seran avis. Però no han especificat bé de qui serà el fill o la filla. Tot i així no volia ficar-m'hi en els seus assumptes. Però la curiositat i desesperació m’han guanyat, pel qual li vaig preguntar a la senyora Eva de qui era el fill. I per sort em va contestar:

De la Lisa.

Quan s’ha casat?

Estava fent-te una broma, no t’espantis. Ja sé qui t’agrada. I el meu nét és d’en Tyler.

Com saps qui m’agrada.

No estic segura, però suposo que és la meva filla Lisa.

No estàs enfadada? No li ho diguis a en Cris, si us plau.

Tranquil, no passa res. Tu no controles els sentiments per escollir de qui enamorar-te i qui no.

Quan se n’anava l’he vist que ha entrat a l’habitació de la Lisa i estava parlant d’alguna cosa. Però he escoltat el meu nom, pel qual crec que estava parlant de l’actual conversa que hem tingut.

Quan surt s’apropa a dir-me alguna cosa.