L’Elna no es pot creure el que veuen els seus ulls: l’Ona ha desaparegut.





-No! -exclama.





-La trobarem -el Dídac li passa un braç per les espatlles i l’atreu cap al seu pit.





-M’ho promets?





-T’ho prometo -xiuxiueja a cau d’orella.





Lentament es va tranquil·litzant, escoltant els batecs del seu cor. És llavors quan s’atreveix a formular la pregunta:





-Què li deu haver fet?





-No ho sé, Elna, no ho sé. Aquest poble és cruel, no oblida. No deixa passar cap oportunitat per venjar-se.





-Què vols dir, amb això?





Ell abaixa la mirada, envoltat d’un núvol de nostàlgia que li mostra vivències passades a través del seu mantell de seda blanca, mentre la tristesa l’ofega en un oceà de llàgrimes salades.





-Crec que sé on deu ser l’Ona -afirma en tornar a la realitat.





-On? -pregunta amb un fil de veu.





-A Sant Quirze -afirma travessant el vel de dubte dels seus ulls.





Resten uns minuts en silenci, abraçats l’una en l’altre.





-T’he de fer una confidència -afegeix, derrotat-. Anem a casa meva, necessito mostrar-t’ho.







El noi remena la seva llibreria fins que troba un llibre molt antic, de tapes negres amb els papers esgrogueïts.





-Era del meu avi -s’asseu al costat de la noia-. T'ho volia explicar, però no trobava el moment.





-Pren-te el teu temps -la mirada de l’Elna és un comptagotes d’infinita paciència.





El Dídac inspira i es disposa a començar la seva crònica:





-De petit, el meu avi sempre m’explicava llegendes on hi apareixien esperits malignes.





Fa una petita pausa i continua:





-Fa cinc anys, em va dir que tenia una altra història, però que aquesta era ben real. De fet, era sobre uns amics seus. La contalla explicava la història de la teva família.





L’Elna ofega un crit i obre els ulls com plats.





-Però no acaba aquí -afegeix ell-. Quan vam arribar a Sant Quirze, em va entregar aquest llibre. El va escriure ell mateix- diu tot allargant-me’l.





Sobre la portada negra hi destaquen unes lletres daurades ben recargolades que hi diuen “Rondalles sobre la Nigromància”.





-Em va fer prometre-li que el conservaria en secret passés el que passés, que aquest llibre contenia la resposta de com vèncer un esperit nigromàntic.





Li entrega el llibre tot fent un gest perquè l’obri. En fullejar-lo, observa que conté una caligrafia arrodonida alternada amb tot d’esbossos.





Tanca els ulls un moment per refer-se i conclou:





-Poc després, un policia se’ns va acostar. Quan el va veure, el meu avi em va entregar una carta on m’ho explicava tot i em va amagar rere d’uns matolls. Va ser l’últim cop que el vaig veure: un veí del poble l’havia

acusat de bruixot.





L’Elna queda colpida pel seu relat, i simplement l’embolcalla en una dolça abraçada.





Inverteixen les hores següents en llegir plegats el llegat de l’avi, però no és fins passada la mitjanit, tres quarts de llibre més tard, quan finalment troben una il·lustració del Rellotge acompanyada d’uns apariats:





És així com, vençuts pel cansament, s’adormen abraçats al llit del noi, resseguint el fil invisible que amagava l’enigma.











Al matí, els daurats raigs solars els embolcallen suaument fins a treure’ls del son.





Es passen la resta de matí i part de la tarda analitzant el llibre de l’avi i intentant desxifrar l’enigma.





A mitja tarda troben una llegenda que parla sobre una nena perseguida per una boira fosca com una ombra viva que va arribar a un bosc antic. Allà, entre el murmuri dels arbres, va aprendre una melodia secreta i, en

cantar-la, la foscor es va esvair com una ombra travessada per la llum.





-Ànimes que dormen i esperits descansant… -murmura el Dídac-. El sol il·luminant música… Això no té sentit!





-I aquests nombres d’aquí, què volen dir? -l’Elna assenyala uns gargots en un marge de la pàgina on hi diu “2/11”.





-Uf… Tornem-nos a centrar en l’enigma, de moment.





-No hi ha cap bosc pel poble que canti segons alguna llegenda?





-No -respon ell-. Però sí que n’ hi ha un anomenat “Bosc de les Ànimes”!





-Doncs ha de ser aquest! El primer apariat seria correcte només pel nom. El segon… bé, el segon només ens diu que el busquem si volem eliminar la boira. El quart, que l’Esperit quedarà clausurat en l’eternitat del

temps, que seria el Rellotge. L’únic que no entenem és el tercer, que parla de llum i de música.





-Sí, però mira la llegenda! La nena va aprendre una melodia contra la boira en un bosc. Potser el tercer apariat es refereix a aquesta llegenda.





-Ho haurem de comprovar, no?





Empesos per l’aire lleuger de la il·lusió, s’afanyen a enfilar el camí cap el bosc, que es troba als afores del poble.











Quan hi arriben, contemplen un bosc immens que desprèn llum, emmarcat per un bell crepuscle de tardor.





Al bell mig del bosc, s’hi contempla un majestuós roure roig. El seu tronc és alt i robust, amb tot d’esquerdes recorrent-lo fins a les arrels, que s’aferren a la terra com tentacles. De la seva soca, en surten llargues i consistents branques, d’on broten unes delicades fulles escarlata. El terra també n’està cobert, entrellaçant-se amb la verda vegetació creant un terra agradable, que cruix sota els peus.





A mà esquerra, contemplen una panoràmica molt bella de colors càlids i encesos. El roure roig està acompanyat d’altres roures idèntics, però a la vegada diferents, cadascun amb la seva personalitat. El conjunt de les copes banyades pels darrers raigs del sol abrasen com un foc roent.





A la dreta, s’hi estén una clariana d’herba verda adornada de fulles carmesines. Al seu voltant, dos roures esvelts seguits d’una corrua de matolls li fan companyia.





La llum que acarona el rostre de l’Elna és molt tènue, suau, delicada, procedent d’un sol baix. El crepuscle del capvespre està naixent, bo i començant a tenyir el cel de tons calds. S’hi respira calma. Les aromes que l’acompanyen són igualment agradables; s’hi flairen fulles seques, terra humida, fusta i vegetació que desprèn vida. Àdhuc, la brisa porta el perfum dolç d’unes tendres dàlies.





En aquest bosc diví no se sent soroll de trànsit, ni guirigall de nens jugant, ni enrenou de persones discutint. Simplement, s’hi pot escoltar el silenci. Un silenci mut, tan sols acompanyat dels refilets que fan els ocells des del cim dels arbres quan canten nonetes als seus pollets.





Tot l’ambient desprèn pau i tranquil·litat, tot creant una aura de serenor màgica.





Una aura de serenor màgica tan sols interrompuda per… l’Esperit de la Boira.





Perquè sí, un mantell de boira està consumint els lluminosos colors fins a arremolinar-se a la vora dels nois.





L’Elna mira el Dídac amb cara de pànic, esperant que ell sàpiga què fer. Ell li retorna la mateixa mirada espantada. Estan rodejats de boira. El cercle de cendra cada vegada es va estrenyent més i més…





-Som dos de novembre! -xiuxiueja el Dídac a la noia.





-Què?





L’espessa boira ha adoptat una forma humanoide vaporosa, amb ullals d’escurçó i ulls roents.





Quan el tenen a només un parell de metres, el Dídac pren una desició, agafa l’Elna de la mà i comença a córrer bosc endins.





-És inútil que fugiu de mi -retruny una veu amenaçadora-. Us acabaré trobant.





Un riure atroç sacseja tot el bosc mentre un mantell de tinta va cobrint tot el bosc que l’Esperit va deixant enrere.





Cada cop hi ha menys llum i els nois ho tenen més difícil per veure per on passen. Quan arriben en una cruïlla, el Dídac empeny l’Elna contra uns matolls i ell fuig corrent per l’altre camí.





L’Elna sent com s’enfonsa en un pou infinit d’ombres que li tapen els ulls. El crit del Dídac i el riure de l’Esperit és el que la fan tornar a la realitat.





L’ha capturat.





Només queda ella.





Finalment, s’aixeca i comença a córrer fins al nucli del bosc amb un únic pensament en ment: el Dídac creu en ella. El seu pare, també. L’Ona depèn d’ella. No els fallarà.





Arriba al majestuós roure centenari i s’hi recolza per recuperar l’alè.





-Dos de novembre… -murmura les últimes paraules que li ha dit el noi, sense entendre-les.





Fins que hi cau. A la llegenda de la nena hi deia 2/11. El dia que va arribar al bosc.





El cel està cobert d’una boira tan espessa que gairebé no deixa filtrar els raigs solars.





L’apariat deia que il·luminarien la música. Li queda poc temps.





És llavors quan s’obre una petita escletxa i un tímid raig d’or titil·la fins a acaronar-li el rostre. Enlluernada, s’aparta del trajecte del raig i, quan es gira, veu que està il·luminant una clau de sol seguida d’unes corxeres i semicorxeres gravades a l’escorça de l’arbre.





Ha trobat la “música” de l’apariat.





Emocionada, ressegueix amb el tou del dit la clau de sol. Com que no passa res, continua amb les notes musicals.





De cop, un feix de llum blanca il·lumina el bosc. Quan la llum s’ha atenuat, l’escorça de l’arbre s’ha obert i a dins hi ha una magnífica lira blanca.





S’afanya a agafar-la i, tan sols tocar-la, una esfera de llum blanca apareix al seu costat. Una esfera que s’afanya a dividir-se en cinc formes humanoides en miniatura.





Quan se li arremolinen al voltant, les reconeix: una és el Miquel, l’altra la Núria, una tercera, la Maria, una altra la reconeix com a l’avi del Dídac. I l’última… és el seu pare, que li somriu.





Aquesta última, li assenyala el Rellotge, que duu al coll, i el terra. Ella obeeix, col·locant-lo on li diu.





Acarona les cordes de la lira. Només quatre. En quin ordre les haurà de tocar?





Tanta llum ha alertat l’Esperit, que de seguida el té ben a prop, buscant-la entre els arbres, i s’adona que té el Dídac envoltat d’una urpa de boira. Les seves mirades es creuen, i ell li assenyala la lira amb el cap.





Durant tres segons, sent com el mur de l’angoixa aparentment inexorable li barra el camí. No sap la combinació de notes. És qüestió de minuts, potser segons, que l’Esperit la trobi. El sol s’està ponent. Aviat s’haurà acabat el temps.





Aleshores, els familiars es posen a cantar una melodia de tan sols quatre notes. Una melodia suau, delicada i dolça, que transmet pau. Ella s’afanya a imitar-la amb la lira, mentre els últims raigs de sol es fonen en la foscor.





Sembla que ha fet tard quan un remolí daurat surt del Rellotge i s’empassa l’Esperit de la Boira, clausurant-lo a dins. Els dos noi esbufeguen, satisfets, i es fonen en una càlida abraçada. L’Ona també apareix al seu costat i se’ls afegeix.







-Creus que hem fet ben fet de desfer-nos del Rellotge? -pregunta l’Elna, acomodant-se al braç del Dídac.





-Crec que és el millor que podíem fer -respon, estirat a la gespa.





Havien llençat el Rellotge en un salt d’aigua de la Vall, esperant que el corrent i la mar l’enterressin en les profunditats de l’oceà, on no pogués causar més danys.





-Escolta, Dídac… et volia donar les gràcies per avui.





-Si jo no he fet res -somriu-. Has estat tu, la valenta.





-El que tu diguis… -afegeix entre rialles.- En tot cas, gràcies.





Mentre parlaven, s’han anat apropant més i més. Ell deixa reposar el seu front en el d’ella mentre l’agafa pel clatell. Ella el mira als ulls. Els seus dos estels.





Finalment, els seus llavis es troben en una carícia delicada i dolça. El segon petó, és més intens, més apassionat.





Quan es separen per recuperar l’alè, s’abracen per contemplar els estels.





L’Elna alça el rostre cap a l'èter i somriu a les seves estrelles, les seves guardianes. Escolta la dolça simfonia que li canten els picarols de la fosca entre rialles. Ara ja sap que, encara que no hi siguin físicament, sempre l’acompanyaran des de la distància. Per molt que les enyori, sempre la cuidaran i l’ajudaran.





Com bé va dir la Maria, les persones només moren si els que viuen les obliden. I ella té molt clar que no les deixarà marxar, que no les oblidarà. Que sempre viuran dins del seu cor.







Anys més tard, en una platja de Barcelona, un nen recull de la sorra un vell rellotge de butxaca fet d’or amb filigranes negres, que emet una lluïssor misteriosa.





I, quan n’obre la tapa, veu que sota la bombolla de cristall esquerdada, les agulles rovellades per la sal del mar encara van a l’hora.