L’Elna es desperta passada la mitjanit. No pot dormir després dels fets transcorreguts últimament. Així que decideix llevar-se i apropar-se a la finestra.
Un cop allà, contempla la magnífica lluna plena acompanyada de milers d’estrelles. Molt a prop de l’esfera de plata, n’hi ha una que es destaca de les altres. És més brillant. Més a prop. Ella la mira amb els ulls humitejats i aquesta la respon amb un somriure, tot embolcallant-la amb una tendra abraçada.
S’està una bona estona contemplant aquesta estrella. La seva estrella.
Quan aparta la mirada, s’adona que, a l’altre costat de la lluna, hi ha un altre estel, molt proper, molt intens, molt brillant.
Aquest, més que amb nostàlgia, el contempla amb tristesa i culpabilitat. Sent que, d’alguna manera, n’és una mica responsable de la seva aparició recent d’aquesta nit.
L’estel, més que amb rancor, se la mira amb comprensió. Els raigs que emet transmeten anhel per la vida, com si ja sabés que se li acosta el moment.
Elles dues s’estan una estona així, intercanviant un diàleg a través de les mirades.
Quan els ulls ja se li comencen a aclucar, se’n torna al llit per dormir una mica abans de l’enterrament, que tindrà lloc al cap de poques hores.
El dia del funeral és gris i emboirat; gairebé es diria que el Cant dels Ocells que sona per plànyer la Maria estigui enverinat.
Agafats de la mà i amb perles d’aigua regalimant-los per les galtes, s’apropen a la llosa per deixar-hi un parell de roses blanques i murmurar-hi paraules de comiat.
En acabat, es fan una abraçada en record d’ella. Es dirigeixen a casa del Dídac quan veuen que una nena de nou anys amb un vestit atzabeja i rius de llum voleiant-li als costats, se’ls acosta.
-Sou el Dídac i l’Elna, oi? -Els pregunta amb una veu que floreix amb decisió, però un pètal vacil·la abans de desplegar-se.
Es queden asmats, però, així i tot, assenteixen davant els seus ullassos color xocolata.
-Soc la Gina, la neta de la Maria- afegeix amb la mirada trista-. Després que marxéssiu de casa seva, em va dir que us donés això per si li passava res -diu tot allargant-nos el sobre esgrogueït que té als dits amb els nostres noms escrits amb lletra arrodonida.
Allarga la mà i li agafa amb dits de gelatina.
-Gràcies -li diu amb la veu trencada per l’emoció-. Ens sap greu el que li ha passat.
El Dídac avança fins a situar-se al seu costat i sent la seva mà càlida a la seva esquena. No sap ben bé per què, però aquest simple gest la fa sentir més segura i reconfortada.
La nena els dedica un somriure innocent, ara bé, esclata en un mar de llàgrimes enterra el rostre a la seva espatlla mentre l’embolcalla amb els braços.
Els seus pares se’ls acosten per marxar i ella s’acomiada d’ells amb un “adeu” tendre i tímid abans d’agafar la mà de la seva mare.
Amb un regust amarg a la boca es dirigeixen a casa del Dídac envoltats d’un núvol de silencis adormits per obrir el sobre.
Estimats Dídac i Elna,
Em sap molt de greu haver-vos enganyat,, però m’hi vaig veure obligada. Ja us vaig avisar que us mantinguéssiu al marge de tot aquest misteri, però no em vau fer cas. Tanmateix, ara que ja hi esteu del tot ficats, mereixeu saber la veritable versió. Però aneu amb compte: ell us buscarà, ara que ja sap qui sou.
Senten com s’enfonsen en un pou infinit de foscor i ombres. Un altre cop amb aquest “ell”. El mateix que va dir el meu pare abans de morir. Podria ser que parlessin de la mateixa persona?
Com que la carta està dividida en seccions, acorden llegir-ne una cada cinc o sis dies per fer durar el manuscrit i mantenir viu l’esperit de la Maria el màxim temps possible.
- 1
El Miquel i la Núria es coneixeran amb disset anys, a l’església de Sant Quirze, en una missa del capvespre. Era un dia de tardor gèlid i el cel inundava la terra. Aquell dia la Núria s’havia deixat el paraigua, i el Miquel l’acompanyà a casa.
Fou així com nasqué una amistat tendra i sincera; innocent i dolça. Amb el temps, els sentiments s’intensificaren fins a crear la flama del primer amor.
- 2
Visqueren durant mesos en una fantasia idíl·lica, però els joves a aquesta edat són cruels. Hi havia un antic col·lega del Miquel que feia molt de temps que anava al darrere de la Núria:, el Ramon.
Ell i un grup de nois més s’ajuntaren per fer la vida impossible a la parella. Volien que fossin menys perfectes, perquè sí, com tothom deia, estaven fets l’un per l’altre. Però ells ho resistien tot, l’únic que els importava era estar junts.
3
Passada la vintena d’edat, el Miquel decidí demanar-li matrimoni. Ja vivien junts, exactament a casa teva, Elna.
Celebraren les noces en un preciós crepuscle de tardor. Hi convidaren molt poca gent, tan sols familiars i alguns amics propers, buscaven una intimitat compartida. Tanmateix, malgrat els esforços, el Ramon se’n va assabentar.
Fou a parlar amb un vell bruixot perquè li fabriqués un objecte obscur i poderós. I el va obtenir. El bruixot va forjar un rellotge de butxaca, aparentment inofensiu, i el maleí. A través del fosc art de la nigromància, va clausurar-hi a dins un esperit letal. L'anomenaven l’Esperit de la Boira.
I sí, nois, sé el que us esteu preguntant. El rellotge que vau trobar no és un simple rellotge. És El Rellotge. Però no intenteu desfer-vos-en, seria pitjor. Heu de trobar la manera d’eliminar-lo.
- 4
Poc després de celebrar el casament, la parelleta sabé que tindrien un nadó. Va ser una gran alegria.
Aquesta fou la gota que va fer vessar el got, pel Ramon. Així que ideà el seu malèvol pla: agafà el Rellotge i subornà a un pobre captaire perquè el vengués al Miquel.
De manera que, quan el jove sortí a comprar al mercat, l’indigent el convencé perquè li comprés el Rellotge.
En arribar a casa, el regalà a la Núria. Tots dos tenien pensat donar-li-ho al petitó quan cresqués, però no hi van ser pas a temps.
5
Molt aviat, tot el poble s’assabentà de l’arribada del nadó, que cada cop era més a prop. En aquells moments, el Ramon ja havia perdut el cap de tal bogeria, i decidí jugar la seva última carta.
Es dirigí a la casa del Miquel i la Núria, decidit a convocar ell mateix l’Esperit. S’hi colà per una finestra, agafà el Rellotge i començà a ordenar-li que maleís al matrimoni. Ells sentiren totes les amenaces, que els envoltaven com un núvol de tempesta a punt d’esclatar, i sorprengueren el Ramon, qui fugí tirant el Rellotge a terra després de tractar-lo de “trasto inútil”. Evidentment, l’Esperit s’enfadà i se l’emportà on ningú l’ha tornat a veure.
Després de rebre la notícia de la desaparició, els joves comprengueren que el millor per a tots era marxar de Durro.
- 6
La Núria acudí a casa del Mateu, el seu germà gran, per acomiadar-se’n, ja que el tren que la portaria a Portugal partia poques hores després.
Justa abans de marxar, la jove li confessà que desitjaria fugir com més aviat millor.
Ai, aquestes paraules. Si no les hagués pronunciat segurament ara jo no us estaria contant aquesta història. O potser sí, per les conseqüències fatals que hi hagués hagut en un futur. Perquè sí, estimats, la Núria duia el Rellotge penjat al coll.
- 7
De cop, una boira espessa com un mur de cendra i fosca com la tinta que s'escola entre les pedres inundà la cambra fins a formar la silueta difuminada d’un home, si és que se’n pot dir així. Cos vaporós, ulls de foc i ullals d’escurçó. Era l’Esperit de la Boira.
Amb una veu greu que retronà per tota la casa, l’Esperit digué "Com desitgeu", va fer petar els dits i un enorme huracà de boira i obscura s’emportà la jove.
El Mateu quedà esbalaït i no sabé reaccionar. Quan tornà en si, era tant el pànic que sentia que corregué a buscar Miquel, confiant que ell sabria què fer.
- 8
El Miquel ja era a l’estació esperant-la quan rebé la notícia. No es podia creure el que sentia: ella havia desaparegut per una mena d’esperit maligne.
Decidit a trobar-la, inicià una recerca per tota la Vall de Boí. Estava abatut, però no perdia l’esperança. No només depenia d’ell la vida de la Núria, sinó també la del seu fill. Fou llavors quan escriví la carta que vàreu trobar.
Dos mesos després d’haver iniciat la seva tenaç recerca, la trobà. L’Esperit la tenia presonera a la vella església de Sant Quirze, que ja ningú utilitzava. Ara que la tenia localitzada, li quedava alliberar-la.
- 9
Fent ús de túnels subterranis secrets, el Miquel aconseguí colar-se a l’església. Arribà fins a la Núria i l’alliberà. Ja estaven a punt de creuar les portes sortint-ne victoriosos quan una fumera fosca els envoltà.
No tenien escapatòria, s’havien d’enfrontar a "ell". Però l’Esperit els oferí un tracte: ell els deixaria marxar si a canvi ells li entregaven el seu primer fill.
La dona s’hi negà i suplicà; l’home acceptà. Estava desesperat per fugir, i es pensava que podrien esquivar la màgia de l’Esperit en un futur. Però no es pot subestimar mai els esperits malignes.
- 10
Passà l’últim mes d’embaràs i el moment de donar a llum s’acostava. El matrimoni cada vegada estava més neguitós pel tracte acordat amb l’Esperit de la Boira, decidits a no entregar-li el nadó.
El petit Ton nasqué a principis de juny. Els primers dos dies foren molt inquietants. Tots dos esperaven l’arribada inevitable de l’Esperit. Com que no arribà, es relaxaren. El tercer dia, la Núria morí d’una hemorràgia causada per l’embaràs.
El Miquel, desconsolat, sol i amb un nadó per cuidar, amagà el Rellotge a la casa i es traslladà per oblidart i protegir al petit Ton.
Però l’Esperit no accepta que el desafiïn i, en comptes d’endur-se al nadó, decidí allargar la situació. Esperà que el Ton creixés, es casés i tingués dues nenes.
Primer morí el Miquel, per haver-lo desafiat. El següent fou el Ton, segons tinc entès aquest estiu mateix.
--
Així és com acaba la tràgica història del meu germà Miquel. Però el misteri no acaba aquí, nois. És molt possible que l’Esperit no en tingui prou i vulgui acabar del tot amb els descendents Boix.
Aneu amb molt de compte, no passeu res per alt. Recordeu que l’Esperit no deixa rastre i sempre que ha de matar ho fa sigil·losament, de manera que es pot atribuir a causes naturals.
Només hi ha una manera d’aturar-lo: destruint el Rellotge. Vigileu molt.
Si heu llegit aquesta carta és perquè ell m’ha trobat i també m’ha eliminat. El dia que vau venir a casa meva vaig saber que no trigaria gaire a arribar aquest moment. Però no us en culpo pas. A tu et vaig reconèixer de seguida, Elna, t’assembles moltíssim a ells. I tu, Dídac, ets un noi llest amb un gran cor. Has d’ajudar a l’Elna, et necessitarà.
Abans d’anar-me’n del tot, us vull demanar dues coses: La primera, que digueu a la Gina que sempre la cuidaré des de la distància.
La segona és que em recordeu. Recordeu-me, si us plau. Penseu que les persones només marxen quan els que es queden les obliden. Així que us ho demano si us plau: no em deixeu marxar.
Maria Boix
El Dídac i jo quedem colpits pel tràgic relat que hem llegit però hi ha un detall que em crida l’atenció:
-Maria
Boix?!
Ell la mira amb cara de no entendre res.
-Llavors són el Miquel iel Ton
Boix… els meus besavis es deien Miquel i Núria, i el meu pare, Ton. Les descendents som l’Ona i jo!
Els ulls del Dídac s'il·luminen per la sorpresa i el neguit; exactament el que ara sento jo.
-Tranquil·la… -comença.
Però ella està inquieta i no l’escolta.
Després de diversos intents, li agafa els canells per apartar-los-hi dels cabells.
-Elna -diu.- Para.
És llavors quan li fa cas i intenta calmar-se.
Alça la mirada cap el seu rostre il·luminat per la naixent llum del crepuscle, i es troba amb dos estels resplendents que només la miren a ella. Encara amb els canells entre les seves tendres mans, no pot resistir l’impuls
d’acostar-se més a ell. I encara més.
Estan a pocs centímetres l’un de l’altre. Ell li col·loca una mà a la nuca i ella deixa reposar les seves al seu pit mentre els seus llavis es van apropant lentament fins que quasi s’acaronen.
El món deixa d’existir breument, tot s’atura al seu entorn, només existeixen ells dos. Els seus llavis s’estan a punt de trobar…
I una asfixiant boira amb un vel de carbó els sumeix en la foscor més absoluta.
Senten un crit a l’habitació de la germana petita de l’Elna i la boira es difumina.
Quan arriben a la cambra de l’Ona, és buida.
