La Marta estava immobil, amb molt de fred a l'esquena i el cor bategant molt de pressa, va mirar a terra i es va espantar molt en veure les marques de mans petites amb sang que anaven des de la porta fins al passadís, com si algú s'hagués arrossegat per demanar ajuda.



—Nil? —va dir amb una veu molt baixa, però no va rebre cap resposta.



La Marta va tancar la porta amb clau perquè tenia molt de por. De sobte, va notar una gota calenta a la galta i va mirar al sostre, on va veure un líquid vermell que sortia de la paret, com si fos un malson.



Va recordar que tenia al mòbil la gravació d'una trucada important, una prova que podia ser crucial. Va agafar el mòbil per trucar a la policia, però el telèfon es va escalfar molt i la pantalla es va trencar, deixant-la sola i sense ajuda.



De sobte, va sentir un soroll a l'habitació del fons, un so de clac, clac, clac, com si algú picava a la porta amb les ungles. La Marta tenia molt de por, però va anar cap allà. La porta es va obrir sola i va veure un nen assegut a terra, que portava la mateixa samarreta que el Nil el dia que va morir.



—La veritat no és la que t'han dit, Marta —va dir el nen—. Ells ens volien fer mal.



En aquell moment, es va sentir un cop fort a la porta de casa. Era la Berta, però venia amb dos homes vestits de negre, que feien molta por. La Berta ja no semblava la seva germana.



—Ja saps la veritat, no? —va dir la Berta rient—. Però ningú ho sabrà.



—Heu estat vosaltres! —va cridar la Marta, adonant-se de la veritat.



—Mai hem estat una família de veritat —va dir la Berta—. Sou part d'un experiment.



La Marta va agafar una cassola de la cuina i la va tirar contra un dels homes, després va córrer i es va tancar a una habitació. Allà va trobar una caixa amb papers, on hi havia fotos seves i del Nil, i als papers deia que els havien adoptat per fer experiments amb ells.



La Berta i els homes donaven cops molt forts a la porta, i la Marta estava atrapada. Però llavors va sentir la veu del Nil.



—Agafa els papers i corre, Marta. Jo t'ajudaré.



La Marta va agafar els papers i els va guardar sota la samarreta, després va veure una finestra petita que donava a l'escala d'emergència. Va sortir corrent i va baixar les escales molt ràpid fins al carrer, on plovia i feia fred, però se sentia lliure. Sota un fanal, va llegir els papers, i a la primera línia deia: “Subjectes 402: Marta i Nil. Si l'experiment falla, cal eliminar-los". La Marta va mirar cap al seu pis amb ràbia, sabent que ara tenia proves i que faria que la Berta i els seus pares paguessin pel que havien fet.

No tenia on marxar, aixi que va vulguer anar a la policia rapidament per mantenirse segura. A la anada es va cruzar en una furgona negra li va parèixer extrany, ja que eren altes hores de la nit, aixi que va començar a caminar molt mes rapit, quan es va donar conte la furgona l’astava seguint, va correr com mai ,la furgona va accelerar, va girar en carrer cruzant-lo i la furgona va aprofitar el moment per poguer dixarla inconcient, atropellant-la. La Marta va començar vore tot fosc fins que va sentir una veu greu que deia:

• Mos ha facilitat el treball aprofitem per enportar-la.

La Marta volia cridar, pegar cops, sortir corrent, però la realitat era que no tenia forçes ni per obrir els ulls. No podia sentir, vore ni moures, fins que va arribar el moment de no poguer mantindre la consencia dins seu i va caure en un son profund. De sobte es va aixecar, estava sentada en les mans i peus lligats, tancada dins una habitació sense res, nomes en una petita llum penjada del sostre, no iluminava gaire.

De cop va sentir unes rises fora la porta, va intentar cridar amb totes les seves forçes, pero nomes es va sentir una veu debil. Es va donar compte que estava en molt mal estat, tenia ferides, posiblement ossos trencats, en roba trencada i tacada per tot de sang…

Va passar una estona, per a Marta li pareixien hores, dies… Fins que de sobte algu va obrir la porta, era Berta, va entrar en una mirada penetrant, i en un somriure de orella a orella.



La Marta li va escomençar a dir que s’arrepentira de tot aixo, demanan explicacions de que va tot això, que perquè experimentaven, Berta li va respodre en un to suau:

• Acompanyam i veigues aquesta maravella…

Van caminar per un passadis llarg i fosc, en molts de homes armats per darrere d’elles, al aribar al fons del passadis, es troben amb una porta de ferro, Berta la va obrir amb una contrasenya, i van passar, dins hi havien ordinadors, molts de cables per terra, persones que pareixien cientifics de laboratori que aquests la miraven amb una mirada molt intimidant i perturbadora. A les hores Berta destapa una gran vitrina que astava tapada. La Marta al aixecar el cap es queda estupefacta, no seu podia creure..



Llegeix un cartell que astava apegat a la mateixa vitrina que posaba:

• experiment 2.180 (amb una veu temblorosa).

El que veia era una especie de persona pero amb ulls de color totalment negres i escames, com si fosi un dimoni disfrasat de peix. La Marta va gritar, perque aixo era inhumà, i alli es quan Berta li va dir:

• No t’asustis que encara no saps la millor part, no sigues tan desagradeïda i saluda a Nil.

• Que… No pot ser… No… imposible…