TANCA EN CLAU 2n CAPÍTOL



La resposta



La Marta es va quedar immòbil, aquell fred a l’esquena era tan fort que semblava gel. No podia ser el vent, perquè la finestra estava tancada. Va intentar respirar, però el cor li anava a mil per hora, ella ja sabia que allò que sentia no era una persona viva.



—Nil? —va dir amb una veu molt fluixeta.



En aquell moment, el llit va deixar de pesar. El fred va marxar i la Marta es va aixecar ràpidament per encendre el llum, no hi havia ningú a l’habitació. Tot i això, quan es va mirar al mirall, va veure una cosa que la va deixar morta de por, al vidre hi havia una marca de baf, com si algú hagués respirat a sobre, i es podia llegir una lletra escrita amb el dit: una "N".



La Marta va començar a tremolar, ja no podia fer veure que tot era la seva imaginació. Va agafar les claus del passadís i va anar cap a l'habitació del fons, la que sempre estava tancada. Quan va arribar a la porta, va veure que la clau estava una mica girada, com si algú hagués intentat obrir-la des de dins.



Va obrir la porta a poc a poc, l'habitació feia olor de pols i de coses velles. Hi havia les caixes amb la roba del seu germà Nil, els seus llibres i les seves joguines. Al mig de la terra, hi havia una caixa oberta. Dins d’aquella caixa hi havia un petit aparell per gravar veus que el Nil feia servir sempre. La Marta pensava que l’aparell s'havia trencat el dia de l'accident, però ara hi havia una llumeta vermella que brillava.



Va prémer el botó per escoltar què hi havia gravat. Al principi només se sentia el soroll dels ocells i de nens jugant al poble, però de cop, es va sentir una veu d’home, molt enfadada, que deia: —Això no ho havies de veure, nen!

Llavors se sentia un soroll de lluita i la veu de la seva germana Berta parlant amb aquell home: —Direm que ha estat un accident. La Marta és petita i no se'n recordarà de res, digues-ho als pares ara mateix.



La gravació es va aturar i la Marta va caure a terra plorant. Durant sis anys havia pensat que tot era culpa seva. La Berta l'havia anomenada "assassina" cada dia per fer-la sentir malament i perquè tingués tanta por que no expliqués mai la veritat a ningú. La Berta havia inventat que era un accident per enganyar els pares, però a la Marta la torturava dient-li que ella era la culpable per poder-la controlar.



De sobte, es va sentir la porta de l'entrada. Era la Berta. Va entrar a l'habitació i va veure la Marta amb el gravador a les mans. La Berta es va quedar paralitzada, mirant fixament la seva germana sense dir ni una paraula. La Marta estava d'esquena, no podia suportar veure-li la cara mai més. La Berta, en veure que el seu secret s'havia descobert, va marxar de l'habitació sense dir res, deixant la Marta sola amb la veritat.





Es repetia constantment aquella gravació, la Marta estava immobilitzada sense saber que fer, Berta decideix deixar l'habitació sense cap explicació, quan la Berta obri la porta de casa per anar-se'n, la Marta crida:

• Marta: Perquè! (en veu plorosa), perquè tothom se'n va de la meva vida sense cap explicació, contesta'm!
  
  Berta: Marta…, no és el que tu penses.
  
  
  
  
  
  
  
  Marta: Tanca la porta per favor.

La Marta no entenia res se sentia sufocada, confusa, necessitava espai, un moment per pensar i desconnectar. Va sortir de l’habitació i es va asseure al sofà en la ràdio a la mà. Va decidir trucar als seus pares després de molt de temps sense contacte. Va trucar, però ningú contestava, ho va intentar deu vegades més fins que a l'última, algú li agafa el telèfon, era la seva mare, la qual fa anys que no es dirigien la paraula. La mare la va contestar en un to fred que volia perquè després de tant trucarà per alguna cosa, Marta li va explicar el que acabava de passar, i va ser quan la mare es va cansar de guardar la veritat tant de temps i va soltar la veritat.



Li va dir que el rebuig cap a ella es donava perquè en cap moment ha sigut la seva filla biològica, que la van adoptar a ella i al seu germà petit quan van néixer, i que tot estava planejat, tant com la mort del seu germà, i tant com tot es culparia a ella. Va ficar l'excusa del fet que ja estaven cansats dels dos i de la seva criança que ja no tenien prou paciència i que la Berta enllorava sé filla única, que va ser l'error més gran de la seva vida adoptar-los. La Marta s’havia quedat sense veu no podia assimilar-ho, fins que cau a terra, quan s’aixeca s’adona que s’havia desmaiat. Es va fer de nit, va agafar el mòbil ràpidament i va anar directe a gravacions de trucades, ja que abans de trucar-a tot aquest temps ja estava gravant per poder utilitzar les proves en contra seva i poder demostrar la seva innocència.



Decideix que l'endemà ja planejaria el seu pla de venjança perquè ara ja era tard així que se’n va a dormir, li va costar molt poder dormi, pel fet que últimament ha tingut insomni per tot l’estrès i ara li costaria més perquè saben ja tota la veritat no podia quedar-se tranquil·la. Va passar una estona i va agafar el mòbil va veure que ja eren les cinc de la nit, quan va deixar el mòbil per altra volta es va començar a fer preguntes; qui seran els meus pares biològics?, perquè m’hauran abandonat?, perquè la gent ha de ser tan mala persona?, com es pot arribar a aquest nivell d’insensibilitat per poder fer tot això?, en pregunta i pregunta va acabar tancant els ulls, fins per fi adormir-se. Quan algú de sobte truca a la porta. La Marta es torna a aixecar i s’estranya molt perquè no és normal picar a aquestes hores, quan s’apropa a la porta sent una petita esgarrifa, la finestra s’obri de cop pel vent volant les cortines, s'escolta un suau xiuxiueig, obri la porta, baixa el cap i veu sang a terra…