“Mai no t'adonaràs que estàs somiant fins que et despertes.” Asier va sentir la melodiosa veu de la dona reverberant per l'interior de la seua ànima, si és que tal cosa era possible. “No t’havies preguntat mai abans per què?” No, no ho havia fet mai. No solia preguntar-se eixe tipus de coses perquè ningú havia donat peu que ho fera. No veia el sentit a fer una pregunta de la qual ningú tenia una resposta clara. Potser s’assemblava més al seu pare del que voldria. Tal vegada tots aquells intents d'odiar-lo eren el que l’acostava més i més a ell. “La realitat és que totes les ànimes tenen un propòsit” va continuar. “Pot ser el mateix en tots els universos o un únic a perfeccionar, però sempre, sempre, entrellaçats fins que l'ànima puga descansar.”

Llavors, tot va tornar de sobte.



La llum que desprenia aquella bola va ser el primer que va notar en obrir els ulls, seguit de l'aire travessant el seu cos, irrompent contra el seu pes; l’empentava cap amunt, li estarrufava els cabells, li doblegava els dits i li alçava els seus braços a banda i banda, completament immòbil mentre el món s'esvarava cap arrere. La foscor es va obrir davant ell, li va mostrar aquell món que anomenava llar ampliant-se als seus ulls, les fines línies que delimitaven continents, illes i països, el blau quasi negre de la mar des d'aquella altura, els núvols formant remolins i diverses formes no recognoscibles. Més enllà, en girar el cap, Asier no va veure solament l'horitzó de la Terra. Va veure capes superposades unes sobre altres com a teles de colors enrotllades entre si. Ell les passava, travessava capa rere capa i, per cada una, rebia un record de la seua ànima en altres cossos, en altres mons.



Havia sigut tantes coses i en seria altres tantes que ser humà ja li semblava poc.



Havia tingut antenes, quatre braços i ulls de més; havia sigut alt, amb unes cames quilomètriques i els dits tan llargs com el seu mateix cap. Havia conviscut amb altres espècies en harmonia, amb els animals com a fidels companys i les plantes del bosc per sostre. Havia sigut de tot en altres vides.



A la fi, els núvols es van obrir al seu pas. Les taques verdes es van tornar camps, les fines línies, camins, però Asier no deixava de caure. El sòl pujava i pujava, els braços li flotaven allunyats del cos, els seus peus apuntaven cap a l'herba que ja ocupava més espai més avall, l'aire xiulava al seu voltant mentre la distància entre el sòl i ell es reduïa a escassos metres. Va tancar els ulls anticipant el colp. Va suposar que, una vegada haguera xocat contra el terra, podria tornar a casa. Només per això no va tindre por i va acollir el seu destí amb els braços oberts.



Va deixar de sentir de nou. Encara que ara no era com anteriorment. Notava una brisa fresca fregant-li el coll, xiulant-li a l'orella, l'olor i el sabor d'herba humida.



Just quan la caiguda havia d'haver acabat, el seu cos va quedar ací, suspès, aturat abans de tocar la superfície.



Va obrir un ull primer, va veure que l'herba a pocs centímetres de la seua cara; després va obrir l'altre i va alçar el cap.



No esperava veure allò. Segurament no esperava que el final fora aquell.



Enfront d'ell hi havia un espill de marc daurat, envoltat de fulles i flors que l'ancoraven al sòl al costat de l'herba. Emetia una claror diferent de qualsevol altre espill, desprenia unes ones blanquinoses que semblaven atraure'l. No obstant això, el que més el va sorprendre va ser el que hi havia a l'altre costat.



No era el seu propi reflex, com era d'esperar. El que aquell espill li mostrava era a ell mateix estirat sobre el seu llit amb els ulls tancats.



“Així és com et despertaràs si ixes d'ací ara.”

El cos d'Asier va emetre un so sord en xocar contra el terra. Va usar les mans per a incorporar-se mentre es queixava a la dona, que estava dreta al seu costat.



“Per què ho has fet, això? Ha fet mal.”

La dona li va dedicar una mirada seriosa.



“Tu solet t'has desconcentrat, jo no hi he tingut res a veure.”

Asier es va passar els dits pel nas, se'l devia haver fracturat com a mínim amb la caiguda. No sabia si continuaria fent-li mal en tornar a la realitat.



Els dos van quedar parats enfront de l'espill. La dona li estava donant a Asier l'oportunitat de, a la fi, tornar a casa, el que més desitjava des que havia arribat. Tornaria amb la seua família com si no haguera ocorregut res.



Encara així, li resultava angoixant la idea de recular i deixar arrere tot el que havia conegut fins ara. Fer de tot allò una carpeta més per a desar a la seua ment i no poder tornar-la a obrir. No era allò el que volia, però era el que el destí dictava que havia de ser.



“A què et referies abans?” li va preguntar a la dona, “quan has dit que l'ànima ha de descansar.”

“Curiós” va dir ella. “Vols dissipar-te els dubtes encara sabent que podries oblidar-ho.” Va assentir amb el cap, com si dir-ho en veu alta ho fera més real. “És realment curiós.” Asier va esperar la resposta amb els llavis segellats. “Com he dit, les ànimes fan un… recorregut de propòsits fins arribar a la perfecció absoluta. En aconseguir-la, ja no hi ha més que fer, per tant, l'ànima desapareix per a convertir-se en l'essència del no-res.”

“Això és trist” va contestar Asier. “Convertir-se en no-res després d'haver-ho sigut tot.”

“Creus que és preferible continuar un camí després d'haver arribat al teu destí?”

“No, però…”

“L'essència és sempiterna” el va interrompre. “Res que no siga perfecte, o estiga en camí de ser-ho, pot tindre principi i final. És per això que és un honor, per a una ànima que ha viscut milers de vides imperfectes, ser convertida en simple i perfecta essència.”

“Ho entenc.”

Probablement, va pensar Asier, que una ànima manque de propòsit implica que serà imperfecta en la substància o essència que la conforma i, segons el que la dona deia, no seria considerada sempiterna, per la qual cosa tindria un final alternatiu, o directament no existiria, no? Però que la finalitat de l'ànima siga acabar convertida en no-res és, en si mateix, tindre una fi, veritat? No obstant això, eixa finalitat no comporta una fi real, perquè en ser convertida en una essència que és infinita i perfecta mai no arribaria a tocar una paret al fons.

“L'ànima d'una mala persona també és perfecta?”

La dona va arrufar les celles, no confosa, sinó exhausta.



“Les ànimes no són culpables dels pecats dels seus portadors. El més just seria que s'arrancaren eixes pobres ànimes dels cossos ingrats.”

“Curiós” va repetir, imitant el to amb qu` ho havia dit la dona. Ella li va somriure.



Asier va assentir amb el cap una vegada. La dona va estendre una mà cap a l'espill per convidar-lo a entrar a la seua realitat actual.



Ell va avançar tres passos, però la dona el va aturar amb una mà al pit.



“Pots tornar i viure en la ignorància o fer-ho amb la maledicció del coneixement. És la teua elecció” va dir. Ell va mantindre la mirada fixa en els seus ulls blanquinosos. “Solament tu decideixes el teu destí, Asier.”

Es va fer un pas arrere i va deixar que avançara fins a quedar a pocs centímetres de les ones de l'espill, que semblaven absorbir l'essència d'Asier per a introduir-la al seu cos novament.



Es va girar una altra vegada cap a aquella dona, que li somreia amb una calidesa que havia vist molt poques vegades en la vida.



“Qui ha creat tot això?” va preguntar, sabent que seria l'últim que faria. “Hi ha un creador?”

La dona va sospirar i va mirar avall.



“Creador? Creus que alguna cosa o algú podria haver creta crear tot això?” Va negar amb el cap i el va alçar. “La ment és l'única capaç de crear, Asier.”

Es va girar de nou cap a l'espill i va deixar que el vidre absorbira tota la seua essència.



Va inclinar el seu cos a mesura que es dissolia amb lentitud i tots els punts del seu ésser quedaren atrapats en càlides ones lleugeres que emanaven de l'abdomen als braços. Li va pujar al seu pit i a la seua gola com una onada d'emocions que li arribava al cim del cap.



“Gràcies” va murmurar abans de desaparèixer a l'altre costat.





Va obrir els ulls parpellejant amb lentitud. Una figura borrosa va començar a fer-se visible davant d'ell.



“Has dormit molt.” Li va dir la seua mare. Asier va mirar al seu voltant. L'habitació en què s'havia criat seguia igual que sempre. El seu llit era tan esponjós com el recordava, el to violeta de les parets, igual d'intens. Mireia estava asseguda a la vora del llit amb un d'aquells somriures càlids amb què li solia rebre.



“He tornat?”

“Què passa? Has tingut un malson?” Asier va arrufar les celles. Era impossible que ella sabera res del món dels somnis, no?

El somriure de la mare es va eixamplar. Es va alçar del llit i va caminar cap a la porta, però es va aturar abans d’arribar-hi. No podia preguntar-li sobre els somnis sense que pensara que s'havia tornat boig.



“Hui és el llançament de l’STAR.” Asier va obrir molt els ulls. No podia ser real. “Al teu pare li faria molta il·lusió que vingueres.”

Mireia va esperar la resposta en silenci. Una nova oportunitat per seguir el seu destí, com havia dit aquella dona. Havia d'haver-se preguntat abans per què la dona havia anomenat “maledicció” el coneixement. Ara no podia fer res més que esperar que la seua ànima canviara de cos per a tornar a oblidar-ho, però ell no volia oblidar. Aquella dona l'havia incitat a conèixer-ho tot sense concedir-li la capacitat de fer-ho. L'efecte de les seues accions ja no era reversible, llevat que…

“Hi aniré” va dir. Els ulls de sa mare es van il·luminar amb un somriure.



“Perfecte. Baixa a desdejunar, camina.”

Va deixar la porta entreoberta després d'eixir de l'habitació. Asier es va incorporar en el llit i va mirar sota el somier. El gros cilindre fet de paper de fumar marró l’esperava.



Podia tornar a l'inici i tornar de nou després d’oblidar-ho tot.



O continuar el camí fins a arribar al seu destí sabent ja quin seria el seu final.