Amb cada parpelleig, la silueta d’aquells éssers de pell lletosa prenia un aspecte diferent. No hi havia manera de diferenciar entre unes formes o altres; podien ser humans amb cares i pentinats diferents, la seua vestimenta també canviava amb els seus cossos. Era com si milers d'éssers convisqueren a l'interior dels extraterrestres.

Va passar d'estar a l'interior d'un arbre a creuar unes dunes d'arena roja sota dos sols. Després era a l'interior d'un centre comercial amb escales mecàniques, en una sala amb milers d’habitacions i en el mateix infern amb un palau de foc i roca negra.

Aquelles imatges fluïen pel cap d’ Asier en obrir els ulls, encara que ell no se sentia part d’aquells records. S’adonà que estava tombat, estirat sobre una superfície dura i freda; la temperatura de la sala també era baixa, seca, com si no hi haguera cap escletxa per deixar entrar el calor o un alè de brisa.

Alçà el cap per observar aquell lloc de pedra blanca que no pareixia tindre inici ni final. No hi havia ombres ni racons, tampoc sostre ni cap espiell per on veure l’exterior. Estava tancat en una infinitat de roca blanca amb el pit descobert, sense més roba que una espècie de falda que el cobria fins als genolls. Es mirà les mans. Sempre havia tingut els dits tan llargs? La pell tan pàl·lida?

Va posar-se en peu. Al baixar de la superfície va tractar de sentir la textura del sol als peus. Volia parlar, cridar a algú que el deixara eixir d’aquell lloc tan estrany. Devia estar Bea? Sam? Algun dels altres androides?

No volia pensar més, havia d'anar-se’n. Tornaria a casa amb els pares, menjaria la paella de la iaia i no tornaria a recordar aquell lloc.

Començà a córrer cap a endavant esperant xocar amb una paret, una porta o una finestra. Qualsevol cosa que poguera fer servir per eixir. Ell només volia tornar a casa. No fumaria, no cridaria a la mare ni al pare per no haver estudiat matemàtiques, no es dedicaria a les arts, si era el que el pare volia. No tornaria a passar hores estirat al llit veient sèries animades. Es dedicaria a escoltar els consells del pare i continuaria els seus projectes.

Si havia de deixar a part els seus desitjos per tornar, ho faria.

Ja no sentia les cames, tenia els bessons mig adormits i el cor li bategava furiosament contra el pit quan va creure que veia una figura rectangular al fons. Va continuar corrent i va augmentar la velocitat, encara podia suportar-ho.

En aturar-se va posar les mans sobre els genolls i va acatxar el tronc per a respirar. Els seus ulls miraven aquella superfície blanca sobre la qual havia començat a córrer.

No era possible.

Darrere d’ell, des del sol va aparèixer una forma vertical negra. Una dona de cabells i ulls blancs va fer un pas per travessar el rectangle negre. Tenia la cara redona, la pell com de porcellana blanca resplendent i els llavis tan fins com paper. Va avançar uns passos cap a l’Asier i es va acatxar al seu costat posant-li una mà calenta a l’esquena. Asier es va girar, la dona duia un somriure tranquil·litzador als llavis.

“Ja t’has despertat” va dir la dona. No tenia pigues, tampoc marques, arrugues o taques pel sol, però la seua veu sonava sàvia, antiga.

“On soc?”

Ella va eixamplar el somriure. “Què somies, Asier?”. Al jove se li van formar dos arrugues entre les celles. “Ets tu el protagonista dels teus somnis?”.

“Qui si no?”

“Vine amb mi, vaig a mostrar-te de què estan fets els somnis”. Va estendre la mà en espera que Asier la prenguera. Ho va fer i es deixà guiar a través del forat negre. Tancà els ulls en travessar-lo, només sentia la calor que emanava de la mà d'aquella dona. “Obri els ulls, Asier. No tingues por.” Li va fer cas i, en obrir-los, va esvarar i va caure de cul a terra.

Va veure el món en la seua plenitud, o allò creia Asier. Davant dels seus ulls el món estava partit en rodanxes, cada una amb un fragment de realitat. Un tros era un món d’altes muntanyes amb els cims nevats; un altre, un cel còsmic amb la seua immensitat d'estreles i planetes; seguien un horitzó d’interminables dunes de color roig, un univers de vidre amb grata-cels sense fi, un món a l’interior d’un arbre ple de fulles lluminoses…

Hi havia tants mons, tants llocs on mirar, que Asier no es va adonar del que tenia sota els peus, el sòl on havia caigut. Estava assegut damunt d’un núvol blanc i davall d’ell s’estenia una ciutat encesa per la llum dels fanals, amb cotxes, persones corrent o caminant d’un costat a un altre. Hi va reconèixer el món al qual pertanyia amb una sola ullada. No havia canviat res.

Es va dur els genolls al pit i va envoltar seues cames amb els braços mentre mirava la seua terra des de dalt.

“Què penses?” Digué la dona, que el mirava de reüll.

“On som?” Va repetir ell. “Jo no vull ser ací, torna'm a casa, per favor.”

Lentament les comissures dels seus llavis es van elevar. Va doblegar els genolls fins a quedar a l'altura del jove descansant-hi els braços. Va decantar el cap, encara mirant l’Asier.

“Tornaràs a casa.” Va assegurar. Ell tancà els ulls, deixà caure el cap entre les cames. “El teu destí encara no és ací.”

“Encara?” Va repetir fatigat. La va mirar amb els ulls molt oberts. “Sempre parles així? No mola. No respons les meues preguntes.”

“Aleshores, fes les preguntes adequades.” Asier no va dir res. “Esteu tan acostumats a rebre informació tan fugaç que la seua vàlua esdevé miserable.” Agafà el cap d’ell i va fer que mirara al voltant. “Amb l’ànima es veu millor que amb els ulls, prova-ho i dis-me on ets.”

Una veu interior li deia que havia de fer-ho, la del costat li deia que no serviria per a res i una altra veu, una tercera que mai no havia sentit, es va obrir un camí amb murmuris dient-li que no n’escoltara cap.

Asier tancà els ulls.

Va aparèixer enmig d'unes dunes tenyides de taronja, les xicotetes muntanyes d'arena s'alçaven serpentejant cap a un horitzó indefinit. L'arena se li enganxava a la pell, se li ficava entre els dits dels peus i li feia afonar-s'hi. El vent bufava lleuger, li regirava el cabell, portava una olor càlida com una vesprada assolellada d'estiu. Va girar el cap cap a la figura que ara també el mirava. Va alçar una mà i la figura opaca va fer el mateix. Ho sabia, ho havia notat en el moment en què hi va arribar. Va avançar uns passos confiat, la figura va fer el mateix sense deixar rastre en l'arena. Els dos van alçar la mà del mateix costat i van ajuntar els palmells, que van quedar separats per una barrera invisible.

La duna es va esvair i es va convertir en una casa buida sense sostre. Les parets eren altes, d'un color quasi groguenc, els mobles de fusta vella, rosegats i descol·locats, alguns moguts, com si algú haguera estat assegut en les cadires sense braços o en les butaques amb els coixins descolorits fins a la seua arribada. Sabia que cap d'aquelles portes conduïa a una altra habitació, més enllà de les finestres tampoc no hi havia res, en realitat, encara que s'esforçara a pensar que així era; les escales amb la barana metàl·lica el convidaven a pujar a un segon pis inexistent.

De nou, en ajuntar les mans amb el seu reflex, la casa es va esvair i va deixar un buit negre al seu lloc.

Amb les restes de la pols en què s'havia transformat la casa, una plaça redona envoltada per edificis de pedra es va materialitzar al seu voltant. El terra estava compost per fragments de pedra grisenca, l'aigua de la gran font central brillava com els fanalets que s'estenien de costat a costat de la plaça en forma de ziga-zaga per damunt del seu cap.

Va fer mitja volta i es va encaminar cap a un carreró entre dos edificis. Va mirar cap arrere, el seu reflex seguia aturat enmig de la plaça. Va alçar una mà per a acomiadar-se i es va esvair en travessar l'inici del carreró.

Ja tenia la resposta i la pregunta correcta.

Asier va obrir els ulls.

La dona continuava acatxada al ser costat. L’observava sense parpellejar, a l'espera de la pregunta que havia d’haver-li fet en un primer moment.

“De què estan fets els somnis?”

Ella va estendre les seues mans de dits llargs cap a Asier somrient mentre s’alçava. El va ajudar a posar-se dret i li va prendre la cara amb les mans.

“Dels records de l’ànima.” Va posar-li els dits en les temples i, al contacte, el seu cos es va contraure, absorbit des del seu propi interior. El seu ésser es va cargolar sobre si mateix i es va plegar milers de vegades fins a quedar convertit en no res.

Asier mai hauria pogut desxifrar per si mateix el que era el no-res sense aquell moment. Podia comparar-ho amb ser un núvol, amb ser l'aire mateix o fins i tot l'aigua. La vertadera qüestió era que ningú, cap humà o ésser vivent, estava destinat a conèixer el no-res o a ser-hi convertit. Era un concepte que ningú entendria; ni tan sols ell, convertit en la infinitat que era el no-res per uns segons, arribava a comprendre-ho del tot.

Així, sense la capacitat d'usar els sentits, convertida la seua essència en part del cosmos, va ser portat de tornada als seus somnis, als records de la seua ànima.