Al cinquè dia del cinquè mes, feia ja dues llunes que Kinnea havia escapat del palau. Els passadissos semblaven no acabar mai. L’aire era humit i pesant, i cada passa que feien ressonava contra les parets de pedra.

–Aelio… –va murmurar Kinnea amb la veu trencada–. Quant falta?

El noi es va aturar un instant i va mirar enrere, tot i que sabia que no podia veure res en aquella foscor espessa.

–No gaire —va dir finalment–. Si el camí no s’ha ensorrat, sortirem prop del riu.

Aelio feia dies que no menjava. Sabent que la seva nova amiga era una princesa, li donava la meitat del seu menjar perquè no passés fam, encara que ell es moria per emportar-se algun tros de pa sec a la boca.

–Mira! –va cridar la noia.

Aelio va aixecar la vista i va veure una petita brillantor a la llunyania; era la llum del sol. Ja li faltava poc per sortir. El noi va dir que, si acceleraven el pas, arribarien a l’exterior abans que es pongués el sol. I així va ser; a mitja tarda, van arribar al bosc.

–Que bé senta tornar a respirar aire fresc! –va dir Kinnea. Però el noi no la va afigurar, que va continuar caminant cap al bosc. Ella, mig ofesa, va córrer per atansar-s’hi.

El bosc s’obria davant seu com un mar de llum verda. Els raigs del sol travessaven les branques altes dels pins i dels roures antics, dibuixant camins daurats sobre la terra coberta de fulles. L’aire era fresc i feia olor d’herba humida i de resina. A cada racó se sentia el cant dels moixons, que omplia el silenci amb melodies suaus i alegres.

Entre els arbres, gairebé amagada per les heures i el pas dels anys, s’aixecava una antiga estàtua de pedra. Representava una deessa romana, amb el rostre seriós i els ulls mirant cap al cel. La llum del sol li acariciava la cara i feia brillar suaument la pedra blanca, com si encara guardés algun misteri antic.

–Caminarem sobretot a la nit, quan els soldats de Nerva no ens puguin veure…

–... els soldats! –va dir Kinnea, mig incrèdula i mig atemorida–. Creus de veritat que ens estan buscant?

Aelio no va contestar.

–Pel dia –va continuar sense fer-li cas– buscarem algun refugi on amagar-nos i per menjar i beure.

Van continuar caminant fins que es va pondre el sol, sense parlar molt (tret d’alguna indicació aquí o allà per part d’ell).

–Mira –va dir Kinnea.

Al final del camí hi havia un hostal, enmig del no-res. Hi havia una llum tènue i sortia fum per la finestra oberta de la cuina.

–Bé… avui ha estat un dia llarg –va dir ell–. Podem passar la nit aquí per descansar, però demà a la nit haurem de continuar caminant si no vols que ens agafin.

Ella va assentir amb el cap. Kinnea i Aelio van travessar la porta de l’hostal mentre la llum càlida de la xemeneia dansava enmig de les parets de fusta fosca. L’aire feia olor de fum, d’herbes seques i de menjar senzill. L’hostalera, una dona robusta amb els cabells grisos recollits, els va observar un moment abans de portar-los un bol de puré espès i fumejant. No tenia gaire bon aspecte, però per a ells era un banquet: el van menjar amb cullerades ràpides i silencioses, com si no haguessin menjat res en setmanes.

Havent sopat, la dona va agafar una llàntia d’oli i els va guiar pel passadís llarg i tranquil que conduïa a les habitacions. Les ombres es movien suaument per les parets mentre avançaven fins a l’última porta.

–És l’única habitació lliure –va dir amb veu baixa.

A dins hi havia poc més que un llit estret, una petita taula i una finestra per on entrava la llum pàl·lida de la nit. Kinnea, esgotada pel llarg recorregut que havia fet, es va deixar caure sobre el llit. Aelio, en canvi, va somriure i va estendre la seva capa sobre les fredes rajoles del terra i s’hi va estirar sense queixa, vigilant encara en silenci.

–Aelio –va preguntar la princesa amb un fil de veu, intentant trencar aquell silenci incòmode que s’havia creat a l’ambient–. Ets despert?

–Sí.

–He fet alguna cosa malament? –va preguntar ella–. Pareixes enfadat. He fet alguna cosa que t’ha molestat.

Ell fa riure.

–Què podria fer una princesa tan educada com tú per fer enfadar un esclau com jo?

Ella va callar. Després d’uns segons de silenci, va preguntar:

–Digues, què faràs amb tots els diners de Marcia?

Aelio va riure.

–No t’ho imagines? –va contestar ell, somrient. Ella va fer que no amb el cap–. Bé… un noi com jo té les seves necessitats, saps?

–... necessitats?

Aelio va riure. No va contestar, però es va incorporar i va encendre el llum de la cambra. Es va asseure en un petit espai que quedava lliure en el llit de Kinnea.

–Sí, necessitats.

Ella va arrufar les celles, sense entendre molt bé el que volia dir el noi.

–Kinnea…

–Sí? –va respondre ella.

Ell va continuar, indecís.

–El que el teu pare et volia fer… t’ho ha fet algú altre alguna vegada? –Ella no pareixia entendre–. Ja saps… tocar-te d’aquella manera.

–Tocar-me?

–Sí exacte. Arriba un punt en què una noia tan maca com tu necessita ser tocada d’una certa manera.

–No entenc…

Aelio li va posar el dit als llavis, fent-la callar.

–Així que tu mai no…

Ella va fer que no amb el cap.

Es va asseure més a prop d’ella, amb moviments lents, com si temés trencar aquell instant fràgil. Amb delicadesa, li va agafar la mà. Els dits de Kinnea tremolaven lleument.

–No has de tenir por –va dir ell amb veu baixa.

Aelio va apropar-se una mica més. Amb suavitat, va deixar que la seva mà llisqués per la seva cuixa, fent gemegar tendrament a la princesa. Després per la corba del seu maluc, com si descobrís un territori desconegut. Kinnea va contenir la respiració, sorpresa per aquella sensació nova i càlida.

–Així –va murmurar ell–. Sense pressa.

Els seus rostres van quedar molt a prop. Durant un instant només es van mirar, amb aquella timidesa estranya que neix abans que l’amor s’apoderi dels seus cossos.

Finalment, Aelio va inclinar-se lentament fins que els seus llavis van trobar els d’ella. El petó va ser suau al principi, gairebé tímid, però ple d’una tendresa que feia oblidar el món exterior. A poc a poc, el cap d’Aelio va baixar fins a descansar prop de la seva cintura, com si simplement volgués escoltar el seu alè i sentir-la a prop. Va quedar-se així un moment, quiet, amb una calma inesperada.

Kinnea va posar una mà sobre els seus cabells amb timidesa. Aelio va aixecar la mà amb una delicadesa mai vista en algú de la seva classe, i va deixar lliscar els dits fins als tirants del vestit de Kinnea. Ella va contenir la respiració mentre ell els apartava lentament de les seves espatlles. El teixit va caure suaument, com una fulla que es desprèn d’un arbre a la tardor.

Per un instant van quedar en silenci. Aelio també es va desfer de la seva túnica de viatger, deixant-la caure a terra. Kinnea el va mirar amb uns ulls plens de sorpresa i curiositat: era la primera vegada que veia un noi així, tan a prop. La seva mirada es va trobar amb la d’ell, i la por que havia tingut al principi es va transformar en una mena de valentia suau.

–Aelio…

–Ssh –ell la va fer callar amb delicadesa–. No cal que parlis.

La mà del noi va tornar a lliscar per les cames de Kinnea, i lentament la va acariciar, fent-la sentir com ningú mai no l’havia fet sentir abans. Ella va gemegar, ell la va mirar.

–Kinnea…

–Ssh… –Ara va ser ella qui el va fer callar–. Aelio, no et continguis. Aquesta nit, fes-me princesa –va murmurar ella.

Aelio va somriure lleument, amb una tendresa tranquil·la. Es va abalançar sobre ella. Kinnea va sentir tot el seu pes sobre el pit. La va tornar a besar.

–No et vull fer mal... –va dir ell.

Ella va fer que sí amb el cap per tranquil·litzar-lo. D'una vegada, ell li va lliurar la seva virtut. A ella se li van il·luminar els ulls i el va abraçar fortament. I, sota la llum de la lluna i els estels, allunyats de mirades indiscretes i palaus interminables, Kinnea va ser Princesa de Sang per fi. En acabar, els dos van caure en un son profund.

L'endemà al matí, un raig de sol els va despertar. Aelio, tot endormiscat, va besar els dits i el braç de la princesa. Ella va riure.

–Hem d'anar-nos-en –va afirmar la noia.

Ell va riure, i li va acariciar les galtes rosades.

–Ja no ens trobaran mai. Ets lliure, princesa meva.

–Ara tu ets el meu príncep –va dir ella–. El meu emperador.

–I el nostre regne no té final. Ets lliure.

Tots dos es van abraçar.

–On anem ara? -va preguntar finalment Kinnea.

–On anem? –Aelio va mirar per la finestra–. On ningú ens trobi; ni Nerva, ni l'emperador. Marxem a terres desconegudes, terres que encara no tenen nom. El món és nostre ara. Som els únics reis.