La ciutat respirava amb dificultat. Les campanes van començar a tocar a l’hora nona, lentes, greus, com un presagi. El so s’escampava pels carrers empedrats, s’enfilava per les columnes dels temples i s’escolava per les finestres tancades dels palaus. Roma sabia que l’emperador tornava. I Roma sempre s’agenollava.

–Constantí està a les termes–va anunciar l’emperadriu–. Arribarà a la nit.

Kinnea va alçar el cap. Portava els cabells recollits en un elaborat monyo ple de pedres precioses, perles i decoracions. Alguns flocs arrissats li queien per les espatlles, nues i blanques com la llet. Portava una llarga túnica de seda blanca, gairebé transparent, per on se li insinuaven els pits incipients i la silueta delicada. Els seus dits, fins aleshores entrellaçats damunt la falda, van tremolar lleugerament.

Aurèlia no la va mirar. Cassia sí, només un instant, prou per veure-li els ulls oberts de bat a bat, massa grans per a una cara encara jove.

–Ja és l’hora –va dir Cassia, amb la veu seca–. Vine.

Kinnea va avançar lentament, atemorida. Cassia li va envoltar la cara amb unes mans fredes i ossudes. La princesa les va notar gelades com les mans d'un cadàver. La dona de companyia la va mirar als ulls i va somriure.

–Estàs a punt? Estàs preparada per convertir-te en princesa de sang?

Kinnea va intentar assentir, però el coll estava quiet; no es podia moure.

–Aurèlia. –Cassia va cridar l'emperadriu.

Aurèlia es va aixecar i va anar a acompanyar-les. Kinnea va notar els seus artells entumits al clatell: li va descordar el vestit, que va caure a terra, deixant-la completament descoberta. Feia fred. Un calfred li va recórrer tot el cos, des de l'esquena fins al coll, i va fer que s'estremís. Se li va posar la pell de gallina, va deixar anar un sospir i es va cobrir l’abdomen amb els braços.

Cassia va agafar un petit pot color òpal de damunt l'escriptori. Li va treure el tap de suro i el va llençar a la xemeneia; el foc va crepitar. La dona, seriosa i intocable, va ficar els dits dins del pot i, quan els va treure, estaven banyats en una substància llefiscosa que emetia una olor penetrant i embafadora de rosa.

–L'olor de feminitat–va dir amb una veu ronca–. Us farà desitjable per a l'emperador.

Li va ruixar unes gotes a cada mugró i una a cada perna i a l’engonal. Quan va acabar, la va mirar de dalt a baix amb posat pulcre.

–¿Ets pura? –va preguntar.

Kinnea va contestar fent que sí amb el cap.

–Bé –va dir Cassia–. Has de ser-ho, l’emperador així ho vol. La filla que jegui amb ell ha de ser seva i de ningú més.

Entre Aurèlia i Cassia, la van vestir amb més sedes transparents i perfumades. Quan van acabar, se la van mirar i, satisfetes, van marxar. Es va sentir la porta tancar-se darrere d’elles i el soroll de la clau girant al pany.

Kinnea es va mirar a l’espill. No es reconeixia.

La llum de les torxes tremolava darrere seu, i el reflex li retornava una figura que semblava feta d’alabastre i ombres. Els seus ulls, enormes, brillaven amb una lluentor que no era de joia sinó de por continguda.

On era la noieta que corria pels camps de Roma quan era petita, amb un somriure a la cara? On estava aquella nena riallera que sempre reia i mai plorava? Va allargar la mà i va tocar el mirall amb la punta dels dits, com si volgués comprovar que aquella jove nua sota la seda era real.

A fora, les campanes van emmudir. El silenci que va seguir fou més pesant que el bronze. Des del pati interior arribava l’eco de passos, el fregadís d’armes, les ordres dites en veu baixa. La ciutat contenia l’alè.

Constantí.

El seu nom era murmurat com una pregària i com una condemna. Fill de la por i del poder. Hereu d’un imperi que s’estenia des dels deserts d’Orient fins als boscos humits del nord. Kinnea no l’havia vist mai de prop, només de lluny, un dia al fòrum, envoltat d’estendards i soldats, amb el rostre dur com el marbre dels bustos antics.

Va tancar els ulls.

—Princesa de sang —va repetir en un xiuxiueig, com si tastés les paraules.

La sang. La seva sang. No era romana del tot. La seva mare havia vingut d’una terra d’oliveres i vent salat, promesa en matrimoni per segellar una aliança. A palau sempre li havien recordat que era valuosa, però mai lliure.

Un cop sec a la porta la va fer estremir.

—És l’hora? —va preguntar.

Kinnea va inspirar profundament. L’olor dolça i pesada del perfum li va omplir els pulmons. Va redreçar l’esquena, va eixugar-se amb la mà una llàgrima traïdora i va caminar cap a la porta, que es va obrir abans que hi arribés.

I per a sorpresa de la princesa, no va trobar Cassia a l’altra banda de les fustes. Ni Cassia ni sa mare Aurèlia, ni el Corb.

–Princesa –va dir Marcia Livia, l’esposa oblidada, amb veu baixa i cautelosa–, encara ets aquí. –No va esperar resposta, li va dir que sortís amb la mà–. Vine.

Kinnea no entenia res. Estava ja ben vestida, esperant son pare arribar de la batalla. ¿Què feia Marcia allí? Però no va poder preguntar-li res, que Marcia va sortir caminant. La princesa la va seguir, indecisa.

Ràpidament, la dona caminava per passadissos i camins, creuava per cantons foscos que Kinnea ni coneixia. A la princesa li costava seguir-li el ritme, tal com anava vestida. Li va agafar la mà, fent-la frenar amb la respiració agitada.

–¿Què fas, falsa esposa? –li va preguntar–. He de tornar, he de tornar ara! Si arriba i no em veu allí… No puc…

–Kinnea –va dir ella, calmada–. No seràs princesa de sang avui.

La princesa va parpellejar, sense entendre.

–Però hi ha cendra al vent! L'emperador ja ve!

–I l’olor de mort impregna el cel fosc i ennuvolat. Però això no és excusa perquè ton pare profani la teva puresa. –Kinnea, tremolosa, va dirigir la mà entre les cuixes, a la humitat, i un calfred li va recórrer tot el cos–. Sí, exacte –va dir, forçant un somriure per tranquil·litzar-la–. Com he dit abans, no seràs princesa de sang aquesta nit, Kinnea.

Kinnea va plorar, atemorida.

–Però Cassia i Aurèlia…

–... Cassia i Aurèlia no ho sabran fins que ja siguis massa lluny d’aquí –va respondre Livia–, i aleshores ja serà tard.

A l’altra banda del passadís, una porta es va obrir lentament fent soroll de rovellat. Un noi jove, d’uns disset o divuit anys, va treure el cap en sentir les nostres veus. Era un noi que a vegades havia vist per les cuines del palau, pelant patates o rentant els plats.

–Aelio! –va cridar Marcia–. Vine cap aquí, ràpid.

El noi es va apropar sigil·losament.

–Aquí la tens –va dir ella, mirant-se a Kinnea–, la princesa. –Ell també se la va mirar de dalt a baix. Va fer que sí amb el cap.

–Per què va vestida així? –va preguntar Aelio, arrufant el nas–. On vols que la porti, amb aquestes faldes? No podrà córrer bé.

Marcia Livia va negar, movent el cap d’un costat a l’altre.

–Tu emporta-te-la –va dir al final–, ben lluny, on no la puguin trobar. I queda’t allí amb ella fins que vegis que està segura. –Va veure que el noi feia cara de desaprovació, així que es va endur la mà a la butxaca i en va treure un sac ple de monedes–. Pren, això és per tu.

Aelio va somriure i es va guardar el sac. Livia va mirar a Kinnea, que estava trista. Es va acomiadar d’ella i va marxar per on havia vingut. Aelio no va dir res fins que eren sols.

–Vine –li va dir a Kinnea. Ella el va seguir–. Anirem pels passadissos subterranis que connecten el palau amb el bosc.

–Passadissos? –va preguntar ella, estranyada.

–Sí –va contestar el noi–. Els criats els van construir amb els anys, per anar als bordells de la ciutat sense ser vistos. Però nosaltres no anem a la ciutat.

Aelio li va agafar la mà, menuda i tremolosa, i la va portar per dins de la porta per on havia arribat ell. Van començar a caminar, però tot era foscor i no es veia el final del camí. Quan es va girar, tampoc podia veure la porta per on havien entrat. La foscor era total.

Però mentrestant, per dalt dels seus caps, on encara brillava el sol, les trompetes sonaven per a rebre l’emperador, que tornava de la batalla.

–Adesa el meu cavall, Nerva! –va cridar Constantí–. Renta’l i dona-li menjar. I després ves a sopar amb Aurèlia. Avui no us acompanyaré. –Se’n va riure–. No, avui no.

Va pujar les escales, els seus passos se sentien forts i contundents contra el terra. Es va parar davant la porta de les habitacions de Kinnea, princesa de cendra.

–Cassia, obre la porta –va dir.

Es va sentir el soroll de les claus i el grinyolar de la porta en obrir-se i en tancar-se. En la foscor total, Constantí va soltar un gemec sorollós i retronant. Es va atansar al llit de la princesa. Tot seguit, es va llevar la llarga túnica i la va llençar a terra. D’un salt va anar a parar al llit i s’hi va gitar.

Però, just quan va anar a acariciar a sa filla, es va adonar que alguna cosa no anava bé. Kinnea no contestava, no sentia la seva respiració.

–Cassia! –va cridar Constantí–. CASSIA, VINE! Crida a Lucius! I a Valens!

Perquè Kinnea no jeia al llit. En aquells moments, la princesa recorria tot un laberint de parets estretes i angoixoses, tota xopa de suor i llàgrimes, de camí a terres d’exili, salvatges i desconegudes.