L’arribada a Olite no va ser una fugida, sinó una rendició. Rendir-se al cansament, a la necessitat de viure, a aquell fil invisible que les havia mantingut juntes durant el camí. Després de la nit del malson, de l’abraçada amb la súplica-no em deixis mai-, res entre elles tornava a ser igual.



Van anar a una petita casa a les afores. De pedra antiga, una llar de foc i un llit gran que ocupava gairebé tota l’habitació. La primera tarda, mentre tancaven la porta, Teodora va sentir com si el món exterior quedés enrere. No hi havia passos, ni veus, ni persecució. Només Catalina, dreta davant seu, amb els ulls foscos i el cos tens.



-Aquí no ens veu ningú- va dir Catalina, gairebé en un xiuxiueig.



Aquelles paraules van encendre alguna cosa. Teodora va avançar un pas. Després un altre. La distància entre elles es va dissoldre sense presses, però sense dubtes. Quan les mans es van tocar, no va ser tímid. Va ser necessari. Catalina va agafar-la pel coll, apropant-la amb una fermesa que no havia mostrat mai, i la va besar. No era un petó suau, era profunt, carregat de fam, de tot el desig reprimit durant setmanes de por.

Teodora va respondre amb el mateix foc. Les mans li van recórrer l’esquena, la cintura, com si necessités confirmar que era real que aquell cos no desapareixes en la foscor. els cossos es van enganxar, les respiracions barrejades, batecs desordenats. El món s’havia reduït a pell contra pell.

Van arribar al llit gairebé sense adonar-se’n. No hi havia delicadesa fingida. Hi havia una atenció intensa, una escolta profunda del cos de l’altra. La roba va anar desapareixent lentament, amb gestos decidits, amb mirades que cremaven. Catalina va estremir-se quan les mans de Teodora la van explorar sense por, amb una seguretat que parlava d’amor i desig alhora. Cada caricia era una promesa complerta.



Quan finalment es van unir, va ser amb un gemec contingut, amb els cossos buscant-se, trobant-se, encaixant amb una naturalitat que ni s’hi imaginava. No hi havia presses, però tampoc contenció. El ritme va néixer sol, profund, compartit. El plaer no era només físic, era alliberament. Catalina va enfonsar el rostre al coll de Teodora, els dits clavats a la seva pell, mentre el foc les recorria. Teodora va tancar els ulls, sentint com aquell moment es gravava per sempre dins seu. Quan el plaer les va travessar, ho va fer com una ona, deixant-les tremoloses, exhaustes, però completes.



Van quedar estimades, suades, amb els cossos encara units, respitant juntes. Durant uns segons, ningú va parlar. Després Teodora va trencar el silenci. -T’estimo- va dir amb una veu baixa però absoluta-. No com una promesa buida. T’estimo perquè ets a casa, Perquè amb tú no tinc por.

Catalina va aixecar-se lleugerament, mirant-la amb els ulls humits i un somriure petit, sincer.



-Jo també -va respondre-. I no vull una vida on això sigui un secret. Es van besar de nou, més lentament, amb aquella intimitat que només arriba després d’haver-se adonat de tot. A partir d’aquella nit, el sexe va ser part del seu llenguatge quotidià. A la matinada, contra la pared freda de la cuina, a la tarda amb la brisa de la finestra oberta. No era només desig, era reafirmació, era dir-se encara som aquí.



El pare de Teodora va deixar de ser el centre de la seva por. Olite va esdevenir l’espai on els seus cossos i les seves vides podien existir sense demanar perdó. Van construir una felicitat intensa, imperfecta, real.



I aixi van viure, amb amor, amor carnal, amb foc. No amagades. No trencades. Juntes. Però la filicitat quan es tan viva també exigeix aprendre a sostenir-la. Els dies no van ser només pell i promeses, van ser també silencis nous, d’aquells que no fan mal, sinó que responen. Teodora es llevava abans que sortís el sol i encenia la llar de foc. Catalina la mirava des del llit, amb els cabells escampats sobre el coixí, pensant que mai hi havia vist tan seu com aquella esquena nua il·luminada per les brases.



Van començar a caminar pels voltants del poble, agafades de la mà només quan no hi havia ningú a prop. No per por, sinó per prudència. Encara no sabien fins a quin punt el món estava preparat per a elles. Però a casa, radere la porta de fusta de roble, no hi havia cap ombra. Nomès rialles, discussions petites sobre qui havia d’anar a buscar aigua al pou, petons robats mentre una tallava pa i l’altra intentava concentrar-se.



Una tarda de pluja, Catalina va confessar una veritat que li pesava fa mesos.-Tinc por que un dia tot això s’acabi -va dir, asseguda al terra, l’esquena recolzada al llit-. Que ens trobin. O que el món ens reclami.



Teodora es va agenollar davant seu i li va agafar la cara amb les dues mans. -El món sempre reclama. Però nosaltres triem si responem-.

Aquella nit van donar-se amor amb la urgència del primer dia. Va ser lent, com si cada caricia fos una manera de dir: encara hi som, encara ens escollim. I quan els seus cossos es van fondre una altra vegada, no hi havia fam, sinó profunditat. Un vincle que no depenia només del desig, sinó de la decisió diària de quedar-se.



Amb el temps, Olite va començar a reconèixer-les com a presències habituals. Les dones del mercat les saludaven amb una curiositat amable, un fuster els hi va arreglar una finestra, sense fer preguntes. No era una acceptació declarada, però tampoc hostil.



Van plantar herbes al darrere de la casa. I tambè un taronger i un llimoner. Catalina deia que la terra també necessitava sentir-se estimada. Teodora reia, però la mirava amb aquella admiració que no s’esgota. A les nits, estirades sobre la manta al pati, parlaven del futur com si fos una criatura fràgil, amb respecte, amb cura.



-Si algún dia hem de marxar -va dir Teodora una nit d’aquelles-, vull que sigui perquè ho hem decidit nosaltres. no perquè ens obliguin.



Catalina va assentir, entrellaçant els seus dits. No tot era perfecte. Van discutir, per gelosia, per cansament. Teodora de vegades es tancava en si mateixa quan pensava en el pare, Catalina, volia cremar tots els ponts amb el passat. Però sempre tornaven una a l’altra, sempre hi havia un moment, una mirada, un gest petit que desfèia la distància.



Una matinada, mesos després d’aquella primera nit, Teodora es va llevar i va trovar a Catalina observat-la.



-Què mires? -va murmurar, encara mig adormida.



-El que vaig triar -va respondre Catalina.



I aquella frase hi havia tot: La por superada, el desig sostingut, la vida complerta. No sabien els què els esperava més enllà dels turons que envoltaven el poble. Però sabien això: que el seu amor no havia nascut de la comoditat, sinó de la resistència. I que precisament per això tenia arrels profundes.

Olite no era només un refugi. Era el lloc on havien après que estimar-se no era una debilitat, sinó una força. Que el foc que les unia no les consumia, les il·luminava.



I mentre el món continuava girant, amb les seves lleis i els seus judicis, elles continuaven triant-se. Cada dia, cada nit, amb paraules, amb silencis, amb cossos entrellaçats sota la llum tremolosa del foc.



Juntes, no només per resistir, sinó per viure.