L’endemà al matí, la llum del sol s’escolava tímidament dins la cova, projectant ombres llargues sobre les parets humides. El silenci era gairebé sacre, només trencat pel xiuxiueig distant d’una font que gotejava a l’exterior i pel vent que jugava amb les branques de l’entrada. Catalina va ser la primera a despertar-se, amb els ulls encara adormits, observant la Teodora que respirava lentament, profundament, com si cada sospir fos una batalla silenciosa amb la fatiga que carregava. La seva pell, blanquinosa sota la llum matinal, semblava fràgil, i Catalina va notar com un nus es formava al pit: un dolor dolç, carregat d’una preocupació que no sabia com contenir. Si alguna cosa li passava a Teodora, el món sencer perdria la seva llum.

Per uns segons, es va quedar quieta, deixant que aquell moment s’allargués, gravant cada línia del rostre de l’altra en la seva memòria. Després, amb un sospir que no volia fer soroll, va aixecar-se i va preparar el poc que tenien per continuar el camí. Cada moviment era mesurat, cada pas carregat d’una tensió que només aquells que viuen fugint poden comprendre. Van reprendre la marxa cap a Olite evitant els camins principals, amagant-se sota arbres, creuant camps deserts, sempre alerta a qualsevol soroll que pogués trair la seva presència. El vent que feia moure els pins semblava un crit de perill constant, i cada figura que es dibuixava a l’horitzó era un possible emissari del pare de Teodora, un recordatori que la llibertat era només una il·lusió fràgil.

Els dies avançaven amb una lentitut desesperant. El cansament s’acumulava als músculs, i la gana, feia que els pensaments es convertissin en un remolí confús. Quan trobaven un racó segur, s’asseien juntes, compartint el poc menjar que aconseguien, mirant-se als ulls com si en aquell instant tot el món desaparegués. Catalina sovint acariciava els cabells de Teodora amb un gest que era simultàniament protector i desdeperat, mentre la Teodora no somreia quasi, intentant semblar forta, pero als ulls es notava la por i el cansament. Aquells moments eren els únics en què podien respirar sense que el terror s’infiltrés entre elles, els únics en que podien sentir-se humanes més enllà de la fugida.

Teodora observava a la Catalina amb una barreja d’admiració i dolor. Sense ella, hauria estat morta feia temps. L’havia salvat sense demanar res a canvi, i això convertia l’amor que sentia en una cadena invisible que la lligava a ella per sempre. Però aquell sentiment era un perill constant. Cada cop que somreia amb aquella tendresa, Teodora sentia com un foc interior creixia i la feia desitjar una vida que mai podria tenir. Sabia que el món no estava preparat per acceptar-les, i que qualsevol mostra de debilitat podria costar-les la vida. Era una advertència constant: desafiar el poder podia significar la mort.

Una nit, mentre el vent bufava amb força i les branques xocaven contra les parets del carruatge, Catalina va tindre un malson. Es va despertar tremolant, la respiració exaltada i el cor disparat, i Teodora, adormida al seu costat, es va incorporar instintivament. Sense pensar en les conseqüències, la va abraçar, i Catalina va amagar el seu rostre al seu coll, buscant refugi en aquell contacte que era, a la vegada, consol i confessió muda d’amor impossible. Les mans de Teodora es van tancar suaument al voltant de la seva esquena, i durant uns instants, van compartir un silenci carregat de significat, un silenci que parlava més fort que qualsevol paraula.

-No em deixis mai -va murmurar Catalina, amb una veu que trencava la foscor i s’infiltrava en l’ànima de l’altra.

Aquelles paraules van quedar gravades al cor de Teodora. Va entendre que el seu amor no era només un sentiment, sinó una responsabilitat. Cada decisió, cada pas que feia, havia de ser meditat no només per ella mateixa, sinó per protegir la vida i la llibertat de Catalina. I va saber que, tard o d’hora, hauria de sacrificar alguna cosa, potser el seu futur, potser la seva pròpia vida, per mantenir aquella persona que estimava fora de perill. El pensament la va carregar d’una tristesa dolça, un pes que la feia sentir viva i morta alhora, mentre el vent continuava xiulant fora, portant amb els secrets i perills invisibles.