… I de cop el tub es va acabar.



El Pere va caure de genolls en un lloc que coneixia massa bé. Era el menjador de casa seva. El sofà gris, la taula de fusta amb aquella taca de suc que mai marxava, la foto familiar damunt del moble. Però tot estava en silenci, com si el temps s’hagués congelat.



—Pare… —va dir amb la veu tremolosa—. Aquest és el dia…



El seu pare va assentir, seriós.



Era el dia de l’accident.



A la televisió sortia un partit de futbol sense so. La seva mare estava a la cuina. I el seu pare… el seu pare s’aixecava del sofà, agafava les claus del cotxe i somreia.



—Torno d'aquí a una hora, campió —va dir el record del seu pare.



El Pere es va quedar paralitzat. Recordava perfectament aquell moment. Recordava que li havia contestat malament. Que no havia volgut anar amb ell a comprar perquè estava enfadat per una tonteria.



—No vull venir! Deixa’m en pau! —va cridar el Pere del passat.



El Pere del present va notar una punxada al pit.



—Va ser culpa meva… —va murmurar—. Si hagués anat amb ell… potser no hauria passat…



El seu pare li va posar una mà a l'esquena.



—No, fill. No funciona així.



Però el forat negre va aparèixer de nou al fons del menjador. Aquesta vegada era més gran. S’empassava les parets, els mobles, els records. El terra començava a trencar-se.



—Hem de trobar el glitch! —va cridar el pare.



El Pere mirava desesperat. Tot semblava normal. Exactament com ho recordava.



Llavors ho va veure.



Damunt del moble hi havia la foto familiar… però en aquella foto, el Pere del record somreia.



I ell sabia que aquell dia no somreia. Estava enfadat.



—Aquesta foto està malament! —va cridar.



Van córrer cap a la imatge. El forat negre ja estava a pocs metres. El Pere va tocar la foto i tot es va trencar com un mirall.



Van tornar a la sala blanca infinita de les neurones.



La tempesta elèctrica era més intensa. Els llamps queien per tot arreu.



—Pere —va dir el seu pare, ara amb veu més llunyana—, el dubte que havies de resoldre era aquest.



—Quin dubte?



—Que no va ser culpa teva.



El Pere va començar a plorar.



—Però si jo hagués anat amb tu…



—Potser hauria passat igual. Potser pitjor. La vida no funciona amb “i si…”. Tu eres un nen. No podies controlar el destí.



Un altre llamp va caure davant seu. Una nova esfera es va formar. Aquesta vegada, dins l’anell blanc, es veia la seva mare somrient mentre el mirava jugar al parc, feia anys.



—Els records no són per castigar-te —va continuar el pare—. Són per aprendre i continuar endavant.



La figura del seu pare començar a desaparèixer a poc a poc.



—No! No te’n vagis! —va cridar el Pere.



—Sempre estaré aquí —va dir acariciant-li el cap—. Però no com un monstre. No com una ombra que et fa por. Estaré com un record que et dona força.



La sala va començar a tremolar.



Mentrestant, al psiquiàtric, les màquines van començar a sonar diferent.



—Pols estable! —va cridar una doctora.



La mare del Pere li agafava la mà amb força.



—Si us plau, desperta’t… si us plau…



A la ment del Pere, tot es va omplir de llum blanca.



—És hora de tornar, fill —va dir la veu del seu pare per última vegada.



—T’estimo, papa…



—Jo també t’estimo, campió.



Tot es va apagar.



…



El Pere va obrir els ulls de cop, respirant fort.



La llum de l’habitació era suau. La seva mare estava allà, amb els ulls vermells de tant plorar.



—Pere? —va dir gairebé sense veu.



Ell la va mirar. Aquesta vegada no sentia por. No sentia crits dins el cap. No hi havia cap monstre.



—Mama… —va dir amb veu apagada.



La seva mare es va posar a plorar, però aquesta vegada d’alegria.



—Estàs bé? Em sents?



El Pere va assentir lentament.



—No estic boig, oi?



La seva mare li va acariciar els cabells.



—No. No ho has estat mai.



Ell va mirar el sostre. Ja no hi havia ombres estranyes. Només silenci.



Va pensar en el seu pare. No com un fantasma. No com una al·lucinació. Si no com un record que vivia dins seu.



Potser encara necessitaria ajuda. Potser encara tindria dies difícils. Però ara entenia una cosa important: el monstre no era real. Era la culpa, la por i el dolor que no havia sabut explicar.



I per primer cop en molt temps, el Pere va somriure de veritat.



I aquesta vegada, el record era correcte.