—On soc? Què fem aquí? Per què estàs tu aquí? —Mira, fill, som a la nostra ment. —La nostra ment? Com pot ser? —Sí, aquest és el lloc on s'emmagatzemen tots els nostres records. Ets aquí perquè has de resoldre un dubte. —Resoldre un dubte? —No hi ha temps per explicar-ho, vine amb mi!

Mentrestant, a la consulta de la psiquiatra:

—Infermera, què està succeint? —preguntava la mare mentre plorava descontroladament davant del llit on el seu fill està en coma. —Escolta, Mireia, no sé què està passant! —responia la infermera, visiblement espantada. —Ets la infermera! Hauries de saber què li passa al meu fill! —Mireia, necessitem ajuda urgentment, això no és normal! Ajuda, ajuda! —cridava la infermera pels passadissos de la clínica.



Mentrestant, al subconscient del nen:

—Pere, ara et mostraré on són tots els records. El Pere es va quedar desconcertat en veure aquell lloc. Era una sala immensa, com si fos un espai infinit; de tan blanc com era, no es veia ni l'entrada ni la sortida. En mirar cap al sostre, va veure el que semblava una tempesta elèctrica. —Pare, què és això? —Això, fill, són les neurones. Són les encarregades de mantenir tots els records i de crear-ne de nous.



De sobte, un llamp va caure a pocs metres d’on es trobaven. Fruit de l'impacte, va sorgir una gran esfera rovellada amb una aura blava i verda. Al seu interior hi havia un anell blanc on es podia veure reflectida una imatge: la seva mare plorant a terra, al costat del llit on el Pere estava en coma. —Pare, què és això? —Mira, Pere, això és un record nou que les neurones acaben de crear ara mateix. —Però no ho entenc... què significa? Sense rumiar-s'ho, el pare va agafar el Pere del braç i van travessar el portal.



Mentrestant, a la clínica:

La mare marcava amb mans tremoloses el telèfon d’emergències des d'un aparell que, per la seva mida, semblava un maó blanc. —Hola? Aquí l’Hospital d’Emergències de Barcelona. Quina és la seva urgència? —És... és el meu fill! —deia ella amb veu entretallada i nerviosa. —Tranquil·litzi’s, senyora. Què està passant? —No ho sé! De sobte era a terra, no parlava... la infermera no sap què li passa i estic molt nerviosa. Ajudeu-nos! —Mantingui la calma. Ara mateix hi enviem un equip d'especialistes. —Si us plau, de pressa!

Mentrestant, el Pere i el seu pare travessaven el record:

—Aaaaaaaaaaaa! El Pere mirava espantat el seu entorn. Era com un tub ple de colors. Sentia com si els ossos, els músculs i els òrgans se li separessin i es tornessin a ajuntar; un dolor tan fort que no podia ni explicar-lo. De cop, es van trobar dins de l'escena, com si hi fossin presents però invisibles. —Això és real, pare? —No, tot el que veus aquí és un simple record, tot i que se senti real. Però ràpid, Pere, espavila! —Per què? Quina pressa tenim? —Aquest no és el teu lloc. Si t'hi quedes gaire més temps, quedaràs atrapat i els teus records desapareixeran a poc a poc. —I què vol dir, això? —Que no podràs tornar a la teva vida normal. Moriràs!

De sobte, un soroll eixordador els va deixar atònits. Al fons de l'habitació va aparèixer una mena de forat negre. —Pare, què és això? —És el que t'he dit! El teu record s’està esborrant. Per sortir d'aquí hem de trobar el glitch. —Glitch? Què és això? —És una anomalia. Una cosa que no hauria de ser en aquest record. Fixa-t'hi bé: pot ser un quadre que no hi era, un objecte, un color, una persona... qualsevol cosa fora de lloc!

El forat negre s’apropava ràpidament, engolint tot el que trobava al seu pas i deixant un buit fosc. —Pare, l’he trobat! Estic segur que aquest quadre no hi era! Van córrer cap al quadre i, a l'instant, van tornar al tub colorit. —On anem ara, pare? —Anem on tot va començar…