Vaig caminar amb aquella sensació estranya a l’estómac, com si alguna cosa dins meu s’hagués mogut durant la nit. No era coratge, però tampoc era la mateixa por d’abans. Era una mena de consciència nova, com si hagués descobert que podia escoltar-me a mi mateix encara que ningú més ho fes.



Quan vaig arribar a la taquilla, vaig notar que un dels professors vigilava el passadís. No em mirava directament, però era allà. I per primera vegada en molt temps, vaig sentir que potser no estava completament sol. No perquè ell sabés res, sinó perquè jo començava a voler que algú ho sabés.



Vaig obrir la taquilla amb cura, preparat per trobar-hi qualsevol broma de mal gust. Però aquell matí no hi havia res.



Ni papers, ni insults, ni llibres malmesos. Només el meu material, tal com l’havia deixat. I això, en lloc de tranquil·litzar-me, em va posar tens.

Quan estan massa tranquils, és perquè estan preparant alguna cosa.



A classe, em vaig asseure al fons com sempre, però aquesta vegada vaig aixecar la mirada un moment. Vaig veure cares que coneixia de tota la vida, però que mai havia mirat de veritat. Alguns parlaven, altres escrivien, altres simplement esperaven que passés l’hora. I em vaig preguntar quants d’ells sabien el que passava. Quants ho intuïen. Quants preferien no saber-ho.



Quan va sonar el timbre del pati, vaig sortir amb el cor accelerat. No perquè tingués por del que em faran, sinó perquè, per primera vegada, estava pensant en què faria jo.



Vaig anar al mateix banc de sempre, però no em vaig asseure. Em vaig quedar dret, amb la motxilla penjant d’una espatlla. No sabia exactament per què. Només sabia que no volia repetir el mateix ritual de cada dia.



Els vaig veure venir de lluny. Tres d’ells. Els de sempre. Caminaven amb aquella seguretat que només tenen els que mai han estat qüestionats. Quan es van aturar davant meu, vaig notar com el cos em demanava que abaixés el cap, que fes el de sempre. Però no ho vaig fer.



—Què, avui no seus? —va dir un, amb un somriure que coneixia massa bé.



No vaig respondre. Però tampoc vaig moure’m.



Ells es van mirar entre ells, com si no entenguessin què estava passant. No era una rebel·lió. No era un desafiament. Era només… no retrocedir. I això, per a ells, ja era estrany.



—Tens algun problema? —va dir un altre, acostant-se una mica més.



Vaig notar com la gola se m’estrenyia, però vaig aconseguir parlar. La veu em va sortir baixa, però estable.



—No.



Una paraula. Res més. Però era la primera vegada que els contestava sense tremolar.



Ells van riure, però no amb la mateixa confiança de sempre. Hi havia una ombra de dubte, petita però visible. I això em va sorprendre. No perquè penses que els havia fet por, sinó perquè m’havia adonat que no eren tan invencibles com semblaven.



Quan va acabar el pati, vaig tornar a classe amb una sensació estranya. No havia passat res espectacular. No havia canviat el món. Però havia canviat alguna cosa dins meu. Una cosa mínima, però real.



Aquella tarda, a casa, vaig obrir la meva llibreta. Vaig afegir una frase nova, curta, gairebé insignificant:

"Avui no he retrocedit."

I en escriure-la, vaig sentir que potser, només potser, això era el principi d’alguna cosa que encara no sabia com anomenar.



Era una cosa petita, però em donava seguretat, vaig pensar que cada dia podria fer una petita cosa per assolit aquest assetjament que rebia sense haver fet res mai.



En la resta del dia, em vaig sentir ple, la meva mare em va preguntar a què venia tanta alegria, només li vaig dir que estava feliç amb mi mateix i se li va notar com la cara li canviava a un color d’orgull.



Recordo que aquell dia va ser la primera nit que vaig dormir amb tranquil·litat després de molt temps amb insomni per pensar que em passaria l’endemà i que si seria capaç de sortir d’allà.



Al matí, em vaig aixecar i em vaig mira al mirall i em vaig acordar no estar pendents d’ell, potser em feia no pensar-ho i per fi poder pensar en mi i poder-me moure per al col·legi amb total llibertat.



Sabia que aquell dia hi era lluny, però que si continuava així, veurien que soc un altre, que no soc el Joel que mira a terra i no en diu res, que ja no soc el Joel que s'amagava de tot i fins i tot controlava com respirava perquè ningú ho mires.



Mai havia pensat en un futur amb pau, i per una vegada que ho pensava , sabia que significava alguna cosa i ho volia aprofitar.