Em dic Joel, i aquesta és la meva història.



Em van estampar contra la taquilla i el primer que vaig pensar no va ser en el cop, sinó que tant de bo el soroll fos més fort. No perquè em fessin mal, sinó perquè algú hagués de mirar.



El metall em va vibrar a l'esquena i l'aire se'm va escapar dels pulmons com si algú l'hagués tret amb les mans. Van riure. Sempre reien. No cridaven, no insultaven gaire fort. No calia. Ja sabien com fer-ho perquè no semblés res.



—Vigila, nano —va dir un d'ells, com si jo fos el que destorbava o molestava.



Vaig recollir la motxilla del terra. A dins hi havia els llibres, una Ilibreta amb la tapa doblegada i entrepà aixafat, el mateix entrepà que acabaria a les seves mans en unes hores.



El passadís continuava ple. Gent que passava, que parlava, i que em mirava. Ningú va preguntar què havia passat. Ningú ho va voler saber. Al col·legi, el silenci és una norma no escrita: si no mires, no ets responsable.



A classe, el professor va començar la lliçó com cada dia. La seva veu era estable, segura, inútil. Jo em vaig asseure a l'última fila, amb l'esquena rígida, intentant que pose'm notés el tremolor de les mans. Vaig aprendre a seure al fons, a no aixecar la mà, a no destacar. Vaig aprendre a parlar poc, a respirar fluix, a ocupar el mínim espai possible. Caminava amb el cap ajupit, pensant que així seria menys visible. Com si això em pogués protegir.



Em deien pel meu nom només quan hi havia adults a prop. A la resta d'espais, jo era una altra cosa. Una paraula curta, fàcil de repetir. Una etiqueta que no m'havia posat jo.



Quan va sonar el timbre del pati, se'm va tancar l'estómac. No tenia por d'anar a l'escola. Tenia por dels moments en què ningú manava. Dels llocs sense normes clares, on sempre hi ha algú que sobra.



Vaig seure en un banc, mirant el mòbil sense mirar res. Fingir ocupació era una forma de defensa. Al cap de pocs minuts, vaig sentir-los darrere meu. No calia girar-me. Els reconeixia pels passos, per la confiança amb què envaïen qualsevol espai.



—Has vist això? —va dir un, ensenyant el mòbil a un altre.



Van riure més fort. El meu nom va sortir de la seva boca com una broma privada. No sabia què havien penjat, però ho sabria. Sempre ho sabia tard. Quan ja no es podia esborrar.



Quan va acabar el dia, vaig sortir del col·legi amb el cap baix. El cos cansat d'aguantar-se dret. A casa ningú em va preguntar com havia anat. Vaig dir "bé" automàticament. Era una mentida entrenada.



Aquella nit, davant del mirall, vaig veure el blau que començava a sortir a l'esquena. No era el pitjor que tenia. El pitjor era la certesa que demà tornaria a passar. I que, probablement, tornaria a passar sense soroll i que ningú mai hi faria res.



Potser ningú m'estava escoltant encara, però jo sí que estava escoltant-me a mi, i potser això era el primer pas perquè algun dia algú més ho fes.



Aquella nit no vaig fer els deures. Em vaig asseure al llit i vaig pensar en tot el que no havia dit mai. En totes les vegades que m'havien empès, insultat, ignorat. | per primera vegada no vaig pensar que fos culpa meva. Encara no sabia què faria. No tenia cap pla. Però vaig entendre una cosa important: callar no m'havia salvat.



La por encara hi era. Però també va aparèixer una altra cosa, petita però ferma: l'idea que jo mereixia alguna cosa millor Que el que m'estaven fent tenia un nom. I que no estava sol, encara que ho semblés.



L'endemà, quan vaig tornar a entrar a l'institut, el passadís era el mateix. Ells també.



Però jo ja no era exactament igual