La porta s’ha tancat darrere meu amb un clic que m’ha fet saltar una mica. Ja no hi ha escapatòria. Ara estic assegut davant d’una persona que em mira com si volgués llegir el que tinc dins del cap. Jo només voldria ser aire, desaparèixer de veritat, però no com a l’institut. Allà sóc invisible de mala manera, com si ningú em veies encara que estigués cridant. Aquí, en canvi, em sento massa observat.

Com li explico a un adult que m’he tornat invisible? No és com a les pel·lis, on et poses una capa i ja està. És una cosa que et va passant a poc a poc. És quan et mires al mirall pel matí i et preguntes si la teva cara encara és la mateixa, perquè pel carrer la gent et travessa amb la mirada com si fossis un fanal o una paperera. No t'aturen, no t'ajuden, no et veuen.

Tot va començar per culpa del monstre. Però compte, el monstre no té banyes ni surt dels armaris a la nit. El monstre va a la meva classe, porta roba cara i sempre té un grup al voltant que li riu totes les bajanades que diu. El monstre té un nom, però em fa por dir-lo, com si en pronunciar-lo li donés permís per aparèixer aquí mateix. Des que ell em va posar l'ull a sobre, la meva vida és una porqueria. Abans tot anava bé, m'agradava anar a l'escola, però ara cada pas que faig pel passadís em fa sentir que estic caminant sobre vidres.

Recordo el primer dia que vaig sentir que m’esvaïa. Estàvem al pati. Una pilota em va tocar i, quan la vaig anar a buscar, algú em va donar una empenta que em va tirar a terra. En comptes de demanar perdó, em van dir: "Ai, perdona, és que no t'havia vist". I es van posar a riure. Aquella frase se m'ha quedat gravada: "No t'havia vist". Al principi em feia molta ràbia, però després vaig pensar que potser era millor així. Si no em veien, potser deixarien de picar-me o d'insultar-me. Quina ximpleria, oi? Perquè encara que diguin que no et veuen, els cops els sents igual.

Ara, aquí assegut, noto com si portés una motxilla plena de pedres. Dins d’aquesta motxilla hi ha totes les vegades que he callat, totes les vegades que m’he tancat al lavabo per no haver d’aguantar les burles. També hi ha la pena de veure com els meus amics s’han anat apartant. El Zico, la Luna... abans rèiem junts, però ara em miren com si tingués una malaltia contagiosa. Suposo que tenen por que el monstre també els agafi a ells si estan amb mi. I això fa mal, molt més mal que una empenta al pati.

Penso en els meus pares. A casa tot és rar. El silenci ha crescut tant que ja no sabem de què parlar. Ells em veuen sopar, em veuen fer els deures, però no s'adonen de res. S'han cregut el meu paper d'actor. Els somric una mica i ja es pensen que tot va bé. No veuen les marques que tinc per dins. M’he tornat un expert en fer veure que no passa res, però la veritat és que estic fatal. He vingut aquí perquè ja no puc més. La meva invisibilitat m'està ofegant.

És una sensació molt estranya. Ser invisible et permet saber què diu la gent quan pensa que no hi ets, però també et fa sentir molt sol. Estàs com tancat en una caixa de vidre: tu ho veus tot, però ningú et sent quan piques les parets. Estic cansat de tenir por, cansat de buscar llocs per amagar-me. Perquè el monstre, encara que jo intenti ser invisible, sempre em troba. Té un nas especial per olorar la gent que té por. I cada cop que em troba, em fa una miqueta més petit.

M'he adonat que he arribat al límit. O parlo ara o desapareixeré del tot. La persona que tinc al davant m'ho torna a preguntar, vol saber com em sento. Tanco els ulls, agafo aire i noto que la llengua em pesa molt. Però he de fer-ho. Amb una veu molt fluixeta, gairebé com un sospir, començo a explicar-ho tot.

— Tot va començar quan em van dir que no em veien — dic.

I per fi, sento que les paraules surten de la meva boca i es queden a l'habitació. Ja no són només meves. Algú les està escoltant i, potser, només potser, avui deixaré de ser invisible per a tothom.