<div style=""text-align:" justify;"="">Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
El tacte d’aquell sofà és espantós. És d'un teixit aspre, d'aquest que et pica a les mans, com si els mateixos mobles li estiguessin dient que ell no pinta res allà. Tot al seu voltant brilla massa. És un blanc d’hospital, d’aquells que t’enlluernen i et fan sentir que qualsevol taca, qualsevol defecte, ressaltarà com un crit enmig d'un funeral. I ell se sent precisament així: com una taca que algú vol esborrar. Durant mesos, el silenci havia estat la seva armadura. Una capa d'invisibilitat que s'havia anat teixint ell mateix, fil a fil, per sobreviure als passadissos de l’institut. Allà on les rialles dels altres no eren música, sinó ganivets que buscaven la seva esquena. Però ara, assegut en aquella sala buida, l'armadura pesa massa. Ja no el protegeix; l'està aixafant.
Mentre espera, les imatges li venen al cap sense permís. No va ser una sola cosa, no va ser un dia concret. Va ser el degoteig. Primer van ser les mirades que el travessaven com si fos de vidre. Després, aquelles preguntes que feia a classe i que ningú responia, ni tan sols els professors, que semblaven tenir la vista fixada en qualsevol altre punt de l'aula que no fos ell. I al final, el buit. La sensació física, real i dolorosa, de no ocupar ni un centímetre quadrat d'aire. Es mira les mans i es pregunta si la noia de la recepció, si aixequés el cap dels papers, veuria realment un noi de la seva edat o si només veuria una taca borrosa al sofà. Té un nus a la gola, d'aquells que no et deixen ni empassar saliva. Voldria cridar, voldria rebentar el silenci de la sala amb un xiscle, però té por que no surti res. Que la seva veu s'hagi tornat tan transparent com el seu cos.
Les mans li suen i les frega amb força contra els pantalons. És un gest nerviós, gairebé compulsiu. Cada segon que passa és una tortura. Una part d'ell, la part que encara té por, li suplica que s'aixequi i surti corrents. Que torni a creuar el carrer i es perdi entre la gent, allà on ser invisible és la norma i no una maledicció. Però hi ha una altra força que el manté clavat a la cadira. És el cansament. Està esgotat de carregar amb aquest secret que li crema les entranyes. Té l'esperança, gairebé infantil, que la persona que hi ha darrere d'aquella porta tancada tingui una mirada diferent. Alguna mena de visió especial per detectar els nens que s'estan esvaint.
Pensa en els seus pares i la tristesa se li fa més gran. A casa, el silenci ha anat guanyant terreny com si fos una humitat que ho podreix tot. Ells el miren, sí, però només veuen el que volen veure. Veuen un fill que arriba a l'hora, que menja sense queixar-se i que tanca la porta de la seva habitació per estudiar. No veuen les esquerdes. No veuen que el seu fill s'està desfent per moments. S'ha convertit en un actor professional, un mestre de la simulació que somriu quan toca i calla quan la veritat fa massa mal. Però aquí, en aquesta sala freda i asèptica, la funció s'ha acabat. Ha vingut a confessar que el seu superpoder, aquell que tothom voldria tenir a les pel·lícules, és en realitat la seva presó més fosca.
De cop, un soroll sec. El pany. El cor li fa un salt tan fort que gairebé pot sentir-ne el batec a les orelles. Una figura apareix a la porta i diu el seu nom. Així, sense més. El so de les lletres del seu nom en l'aire el deixa sense alè. És la prova que encara és algú. S'aixeca a poc a poc, amb les cames que li flaquegen com si fossin de gelatina. Sap que el que ve ara serà difícil, potser el més difícil que ha fet mai, però ja no pot fer marxa enrere. La porta s'obre de bat a bat i, per fi, sent que potser avui tornarà a tenir una ombra que el segueixi.
