Només em fa falta una mirada vaga entre el públic per saber que no hi és, no veig aquells ulls blaus que em produeixen calma.

M’ha mentit una altra vegada, em va prometre que seria aquí, em va prometre que em veuria guanyar el concurs d’escriptura més prestigiós de Nova Jersey. Sóc una idiota per haver-la cregut, per haver-me permès tenir esperança. En el fons sabia que no hi seria aquí, sabia que em decebria una altra vegada, sempre ho fa.

La gent diu que la família és el més important, jo en canvi no ho veig així. Com podria veure-ho així si els meus propis pares, els que se suposava que m’haurien de protegir, em van enviar a un internat a l’altra punta del país. Per què? Per centrar-se en la seva feina. És just en aquell moment que em vaig jurar una cosa: si no em puc fer càrrec d’uns nens, no tindré fills. No els enviaré lluny de casa seva, mai.

Anuncien que comença el temps per escriure el relat. Almenys puc enfocar tota aquesta ràbia i decepció per fer el que millor sé fer, així que em poso a escriure. Les paraules flueixen soles, escric sobre això: decepció, desamor i solitud, perquè en el fons em sento molt sola. Canalitzo tota aquesta energia cap al full de paper que tinc davant, em concentro que aquest relat sigui perfecte, que transmeti alguna cosa, perquè què és un relat si no et fa sentir? Un text, només un text sense cap mena d’importància.

Quan acabo tinc clar que el trofeu serà meu, sé que he guanyat fins i tot abans d’acabar d’escriure’l.

Quan m’anuncien guanyadora no sento res, perquè sé que és un dia normal. No tinc ningú a qui abraçar, no puc celebrar-ho perquè en el fons jo he perdut. Tots els nens que semblen tenir al voltant de la meva edat, 12 anys, estan abraçant les seves famílies, somrient o plorant, però envoltats dels seus pares. En canvi jo soc l’única nena sola, admirant el meu trofeu, però sola.

En arribar a la meva habitació estic cansada de fingir un somriure a tots els que em venen a felicitar, així que el meu pla és estirar-me directament al llit.

Sé que alguna cosa va molt malament quan, en encendre el llum, veig el meu pare assegut damunt del meu llit. Ell és tot el contrari que la meva mare: si ella em produeix calma, ell em produeix pur terror.

—Emilie, fes les maletes, marxem d’aquí.

No m’ha felicitat pel trofeu que porto a sobre, tampoc és que m’importi, sabia que no ho faria.

—Què ha passat, papa?

Li corren llàgrimes per les galtes. Alguna cosa dolenta passa, mai he vist plorar el meu pare.

El meu cos està tremolant per l’anticipació, per la por. No sé què em dirà, però sé que no és res de bo.

—El teu estúpid concurs, això ha passat. La teva mare venia en un vol de camí aquí per veure el teu concurs de pacotilla, però el seu vol s’ha estavellat.

Sanglota i a mi se’m cau l’ànima als peus. Ja sé el que dirà fins i tot abans que obri la boca, i em sento extremadament culpable. Sento que m’estic ofegant, sento que m’estic morint. Ara és la meva cara la que està plena de llàgrimes.

—No hi ha supervivents. Estàs contenta? Has aconseguit el que volies, has matat la teva mare.

—No —crido. Estic plorant a mocs i llàgrimes, de genolls a terra, ni tan sols recordo com hi he arribat. M’agafo els cabells i estiro, estiro tan fort com puc. Vull arrencar-me el cap per deixar de pensar que la meva mare és morta, que jo l’he matat.

M’incorporo amb el cor a un ritme perillós.

Obro els ulls i veig que estic al meu Opel Corsa. Tot ha estat un malson. No, un malson no: un record. Tinc llàgrimes als ulls, però parpellejo per apartar-les.

A partir d’aquell dia tot se’n va anar en orris. La meva vida, que ja era prou dolenta, va empitjorar mil vegades més. Jo era la culpable que la meva mare fos morta i el meu pare s’encarregava diàriament que me’n recordés, ja fos amb crits dient-me que l’havia matat o amb alguna nova ferida que m’ho recordés, tot i que normalment eren les dues coses.

Però ell tenia raó, així que jo deixava que es desfogués i després me n’anava a la meva habitació, agafava una fulla d’afaitar i sumava una nova cicatriu al meu cos ja demacrat.

I així va ser tota la meva infantesa i adolescència, fins gairebé morir-me. Em vaig adonar que, per més culpable que fos, viure així m’estava matant, i jo no volia morir encara, no. La meva mare no volia això per a mi, així que me’n vaig anar.

I ara començo a penedir-me’n. Almenys allà tenia un llit i prou menjar per no morir-me de gana.

Miro per la finestra. Encara és de nit, però jo sé que no podré tornar a adormir-me, així que agafo un caramel i me’l poso a la boca.

Agafo el diari que hi ha a la zona bruta del seient del copilot i em poso a mirar quines feines hi ha, tot i que sé perfectament que no en trobaré cap.

Em sorprèn veure una feina en un internat, en el meu internat. Crec que tinc alguna possibilitat que em contractin. És una feina com a professora de llengua i, al cap i a la fi, jo guanyava els concursos, jo era la millor, abans de l’accident.

Així que vaig a la benzinera més propera, omplo el dipòsit, entro a la botiga i agafo un parell de paquets de sopa en pols. No és que m’encanti, però són barats i és per a l’únic que em dóna.

Quan ho tinc tot, poso el cotxe en marxa i me’n vaig cap a l’altra punta del país, al lloc on vaig créixer.

Deu hores després, quan veig aquell edifici esvelt, tinc una allau de records que havia oblidat, perquè al cap i a la fi jo vaig ser feliç aquí. Hi va haver rialles i somriures, però també moltes llàgrimes.

Recordo que, en deixar aquest lloc i anar a casa, el papa va perdre la feina. Ens vam haver de mudar a una caravana on gairebé no hi cabíem. Vaig haver de deixar l’escola i posar-me a treballar perquè el papa es passava els dies borratxo.

Però també recordo que en aquest lloc no tot va ser dolent. Recordo la meva millor amiga Lizzie, les rialles i les tardes de pel·lícules. Però també recordo que el papa em va tirar el telèfon al vàter i vaig perdre el contacte amb ella. Probablement vaig deixar de contestar-li i ella m’odiï per això, o simplement li soc indiferent i s’ha oblidat de mi, perquè m’he adonat que passo per la teva vida i ni te n’adones, perquè no soc una persona que deixi empremta. Soc una persona que oblides amb una facilitat terrorífica.

Aquest era un dels meus majors temors de petita, però ara s’ha complert, així que ara tinc una por menys.

Però encara tinc l’oportunitat de deixar empremta, perquè això no s’ha acabat encara.

Encara soc aquí, amb una oportunitat entre els dits, i em juro a mi mateixa que l’aprofitaré.

Així que respiro profundament i entro a l’internat que un dia vaig anomenar casa.