Perquè sé bé que a la gent amb diners no li importa com desesperada estiguis per una feina, la feina sempre se l'emporta la que ha tingut èxit a la seva vida. I jo sens dubte no he tingut, per això, quan penso en la quantitat d'entrevistes a les què he anat aquesta setmana, se'm regira l'estómac i, de sobte, tinc unes ganes intenses de vomitar. Fa setmanes que visc al meu opel corsa blau del 75 que gairebé ni arrenca. Aquestes setmanes he anat a més entrevistes de les que puc recordar i a totes he sortit amb la mateixa resposta:

Ja et trucarem.

I una cara que m'asseguren que no ho faran.

Ara, mirant Nina Winchester, sé que obtindré la mateixa resposta. Em mira amb aquests aires de superioritat, amb una arrogància que em fa voler cridar, amb totes les meves forces, i estampar-li la meva bossa d'imitació a la seva cara perfecta, coberta amb un maquillatge que ha de costar més que el meu cotxe.

La gent amb diners com la Nina creu que el maquillatge cobreix totes les teves imperfeccions, per a ells és com un mur que et protegeix del món exterior, que et fa veure perfecta davant de les persones que t'envolten. En canvi, jo crec que no poden estar més equivocats. El maquillatge només et fa veure com totes les altres persones i no hi ha res més avorrit que anar tots iguals, a part que només demostres que tens inseguretats i imperfeccions per tapar. Crec que el millor mur per protegir-se de l'exterior és la indiferència, mostrar com ets en realitat i fer cara de que el que diguin els altres t'és igual, llavors ningú serà capaç de trobar alguna cosa amb què ferir-te.

Ara recordo que m'estava parlant, m'ha dit que li expliqués alguna cosa sobre mi.

Vaig a respondre, però em quedo en blanc. No tinc res interessant per explicar, no hi ha cap manera de guanyar-me-la, perquè no sóc maca, no sóc graciosa, no sóc encantadora i, tampoc, sóc interessant ni educada. Se m'acut la idea de mentir, però la elimino ràpidament, tampoc no se'm dóna bé, m’enxamparia abans d'haver començat a parlar.

La meva vida és un autèntic avorriment, així que li dic l'única cosa que sé amb certesa que és veritat.

_ Sóc una persona re…

_No.

M'interromp la veu aguda i molesta de la Nina.

_ Canvio la pregunta, diu ella. Perquè creus que hauríem de contractar-te? Estàs capacitada per a aquest treball?

Em mira amb aquesta cara tan molesta i amb un somriure que no arriba als ulls.

I uns ulls que diuen:

“No sé qui ets, però no ets prou bona per a aquesta feina, no estàs capacitada i jo ho sé”.

Em cau el món als peus, no em contractarà, ho sé molt bé. Els ulls blaus i la mirada altiva m'ho diuen clarament.

És com si una galleda d'aigua freda em caigués a sobre, no serveixo ni per ser netejadora, no arribaré a res. En aquest mateix moment ho tinc més clar que un vidre recent net.

De petita tenia somnis, metes i una possibilitat molt gran de complir-les.

Fins l'accident que em va treure tot, em va prendre els meus somnis.

Tenia una família que em volia, o això creia, tenia amigues, tenia futur, però com tan ràpid ho vaig somiar, tan ràpid se'n va anar, tan ràpid se’m va esfumar, quan gairebé el tenia entre els dits, em va caure i es va trencar en mil trossos.

Així que simplement dic el que estic pensant, total, ja sé que no em contractarà i estic farta de ser la noia bona que calla tot.

_Saps…

Abans de seguir l'observo, observo cada gest, cada moviment que demostra incomoditat i inseguretat. Veig que té les mans sobre els genolls, sense cap cicatriu, com si no hagués caigut mai. Les seves mans estan entrellaçades, porta les ungles perfectament fetes amb una francesa que diu “sóc rica”.

Però veig una marca blanca que envolta el dit anular, com si hagués portat un anell sobre aquest dit molts anys. Potser no serveixo per a res, però se'm dóna molt bé observar i amb això ja tinc on colpejar per donar-li on li fa més mal, per fer el que més m'agrada: provocar dolor.

Així que continuo.

_ Entenc perquè el teu marit et va deixar, o hauria de dir exmarit.

A ella se li esborra el somriure tan fals que tenia a la cara i ara sóc jo la que té un somriure sarcàstic i amb aires de superioritat. He aconseguit el que volia, però segueixo per provocar una ferida tan profunda que, quan surti d'aquest despatx i estigui a quilòmetres d'aquí, encara li quedi aquesta.

_Es va cansar de suportar-te, oi?, Et creies millor que ell i ara que t'ha deixat et sents buida.

M'atreveixo a especular. Sé com són els ulls d'algú que se sent buida perquè jo els tinc la majoria del temps, però és ella la que els té ara, no jo.

Per la seva cara de pòquer i aquests ulls aquosos sé que estic encertant, que estic clavant una fletxa tan profunda que no es podrà treure mai.

_I ara, quan el veus pel carrer, el veus somrient amb una altra dona, el veus feliç i t'adones que amb tu no ho era.

Tu fas cara de superioritat quan us creueu, però ell sap la veritat, la veu als teus ulls, veu que estàs enfonsada, però no li importa perquè tu ja no ets el seu problema.

Aposto que t'emborratxes cada nit i el truques plorant, suplicant que torni, però ell mai torna perquè mai t'agafa el telèfon, perquè ets un destorb per a ell.

No el culpo, jo tampoc t'agafaria el telèfon, deixaria que et podreixis sola, perquè estàs sola, ric.

Ara sí, la meva feina aquí s'ha acabat. Ella està plorant, té el rimel corregut, tant que sembla un ós rentador. Això em fa entendre que he encertat amb cadascuna de les meves suposicions i això em provoca un somriure encara més gran del que ja tenia, un que sí que m'arriba als ulls. M'encanta fer plorar la gent, em provoca… no sé com descriure-ho, com una calidesa al pit, ganes de cantar i ballar.

M'aixeco, m'alliso el vestit que porto posat i li somric una darrera vegada.

_ Que li vagi bé el dia, senyora.

Agafo uns caramels que hi ha a l'escriptori i me'ls guardo a la butxaca del vestit, però no sense abans obrir-ne un, posar-me'l a la boca i llençar l'embolcall al terra blanc, causant així un estrall en aquest despatx perfecte i impecable, perquè sento la necessitat de causar mal a tot allò perfecte. I llavors sí, en surto havent deixat flors pansides pel camí.

En pensar en el que acabo de provocar començo a riure'm a riallades.

Quan pujo al meu oppel corsa em fa mal la panxa de tant riure.

El poso en marxa i, com sempre, li costa arrencar. El motor fa un soroll preocupant, però arrenca igual i no tinc diners per portar-lo al mecànic.

I llavors començo a conduir, poso una emissora i vaig cantant totes les cançons que em sonin, com la boja que sóc, perquè sí, sóc una sàdica de manual i no m'importa res ni ningú, menys jo.

No vaig néixer amb sadisme, no vaig créixer amb ell, però em van humiliar, em van fer perdre el control i em van destrossar, així que vaig aprendre a desconnectar-me del dolor de les persones perquè ja en tenia prou amb el meu.

De fet, vaig aprendre a causar dolor i gaudeixo infringint-lo, em fa sentir viva i no buida com la majoria de les coses.

M'agrada causar dolor perquè la gent s'ho mereix. M'han dit mil vegades que això és cruel, que jo sóc cruel, però no ho sóc. Als neurotípics els costa entendre la dita “d'ull per ull”, creuen que està malament, al contrari que jo, que crec que és una de les frases més intel·ligents que ha dit un ésser humà.

Si tu em fas mal, jo t'ho torno, et causaré una ferida que mai no podràs tancar i no em sentiré culpable per això, ningú hauria de sentir-se culpable per defensar-se.

Condueixo sense rumb, no tinc cap lloc on anar, perquè no tinc cap llar, pertanyo a tots els costats i alhora a cap.

Em concentro en un punt fix de la carretera i, de cop i volta, desconnecto.

Estat dissociatiu

Sento el so d'una bufetada, la meva cara crema, noto un líquid espès corrent-me per la galta. De cop ja no sento el meu cos, no em puc moure, estic paralitzada per la por.

_ Tu la vas matar, Emilie.

Sento llàgrimes corrent pel meu rostre, barrejant-se amb la sang de la galta.

_ Ets una assassina, la vas matar tu, quan acabi amb tu desitjaràs que t'hagués matat.

Sé que té raó, jo la vaig matar. Sento la necessitat d'agafar una ganiveta, però no em puc moure. Sento un altre cop, aquesta vegada un cop de puny a l'ull, estic segura que demà tindré un bon blau, pero no aconsegueixo que m'importi.

A la vida real

Comença a sonar una cançó de fons, la reconec.

“M'ha agafat per les banyes el toro

Ja no dono la mà perquè m'agafin el colze”.

Merda, estava dissociada. Des d'aquella nit em passa força, és com si fos una espectadora del meu propi trauma, ho revisc fins que alguna cosa em treu d'aquí. Normalment sol ser alguna cançó amb la què em sento identificada.

No tinc ni idea de quanta estona porto al cotxe, així que miro l'hora, són les 20:39. M'adono que porto mitja hora dissociada, conduint sense cap rumb.

La dissociació és un mecanisme de defensa de la ment què passa quan algú no pot processar experiències molt doloroses o traumàtiques com la meva.

Hi ha molts tipus de dissociacions. En el meu cas tinc despersonalització, és a dir, repeteixo el trauma com a espectadora i automatismes, mentre estic en aquest estat faig les coses automàticament, sense pensar què estic fent.

En recordar el que va passar em puja la bilis a la gola.

Freno el cotxe, baixo i em poso a vomitar. Quan acabo agafo el raspall de dents del maleter i em rento les dents. Després em tombo al mig de la carretera. No em vull suïcidar, però si la vida decideix acabar amb mi, qui sóc jo per dir que no, però sembla que encara em vol aquí perquè no ve cap cotxe, cosa que m'acaba frustrant força. Així que, al cap de 10 minuts, torno al meu cotxe i condueixo fins a una àrea de servei propera. Quan arribo aparco i m'estiro a la part del darrere del cotxe.

Hi passen les hores perquè el temps no t'espera, segueix i segueix encara que tu estiguis estancada en el passat, en el dolor. Per això has d'aprendre a seguir encara que tot et pesi, perquè l'altra opció és seguir estancada mentre el món avança sense tu, però tingues en compte que després, quan et vulguis pujar de nou al tren de la vida, et serà gairebé impossible. Jo ho intento cada dia i fracasso cada dia.