Avui l’Àlex havia tornat a somiar amb la nau i en Daniel, no sabia el que passaria amb ell i aquella curiositat malaltissa la carcomia i omplia de preguntes sense resposta, havia buscat moltes vegades si era normal somiar sempre el mateix, però no havia trobat ningú que li hagués passat alguna cosa semblant, obsessionar-se amb una cosa així era absurd va apartar totes les preguntes per concentrar-se en l'important, qualsevol altra cosa que no tingués a veure amb els somnis.
La mare de l’Àlex va entrar a l’habitació i la va veure incòmoda, però per a la seva sort no va preguntar. La va animar explicant-li el que havien arribat la carta d’admissió a la universitat, feia setmanes que esperaven al que a ribes. Totes dues van seure a taula on encara quedaven restes del sopar, i l’Àlex va obrir la carta. Era un gran paper ple de certificats i firmes per tota reu, però, al cap i a la fi, l’important era el resultat, que en el cas d'Àlex va ser positiu, ja que va veure que finalment havia aprovat l’examen.
Ràpidament, es va posar a plorar d’alegria fins que el timbre va sonar, quan va obrir la porta es va sobresaltar en veure el noi del cotxe luxós, l’Àlex sospitava que estava allà per la mateixa Raó per la qual ella estava plorant. El noi sobresaltat, hi va fer un gest amb la mà per saludar-la ella ràpidament el va interrompre preguntant-li -com et dius?-ell va respondre -Hola a tu també gràcies per convidar-me a passar (ho va dir amb to irònic)-Et ve de gust anar a esmorzar? -ella es va quedar parada (només feia unes setmanes que l’havia conegut), en aquell moment la mare que havia estat escoltant va respondre per ella -És clar que si -propinant-li una petita empenta perquè surtis de casa. El noi havia vingut en un cotxe diferent, aquesta vegada era un petit mini Cooper vermell, semblava nou.
En arribar a la cafeteria van agafar una taula per a dues persones, sense poder reprimir les preguntes que s’acumulaven en el seu cap, va començar a donar petits cops a terra amb el peu. Ell va començar a riure-Bé em diràs ara al teu nom o ho he d'endevinar?-va dir ella -Endevina-ho-va ser la seva resposta, s’estava rient d'ella?-ho puc intentar, però no crec que t’agradi… Antoni -Creus realment que tinc cara d’Antoni-no baix poder reprimir la meva satisfacció en haver-lo ofès-He pensat que si no m’ho dius és perquè sona fatal.- la va sorprendre les franques de la seva riallada. Però no va arribar a dir li'l seu nom, en aquell moment van esclatar les finestres. El noi la va tirar cap a terra sota la taula abans que s'adonés del qual estava passant. Unes persones amb la cara tapada i vestides de negre van entrar armats fins a les dents. Un home que li duplicava l’edat la va immobilitzar i li va posar una pistola al coll va intentar zafarse del home, però li va ser impossible en aquell moment va notar com li flaquejaven les cames i tot el seu voltant es va enfosquir.
Quan va recuperar una mica la consciència es va adonar que l’avian drogat, el noi estava al seu costat ja s'havia despertat.-Estàs bé?-la seva pregunta la va descol·locar, on estaven? Què havia passat?-Escolta aconseguirem sortir, però tas de relaxar, sí?-en aquell moment va notar com el verí se la tornava a emportar, i tot es va tornar fosc. Sentia com el noi cridava, però no aconseguia trobar el sentit de les seves paraules. Al cap d’unes hores es va despertar sobresaltada i trucant al Daniel que la continuaven perseguint en somnis. El noi estava observant-la fixament- Què?- va preguntar ella- No res, és que no recordo haver-te dit el meu nom- No me l'has dit -va respondre ella ja amb poca paciència-i que importa això ara els havien segrestat- Estaves cridant el meu nom-va dir ell- en aquell moment es va quedar parada, totes les vegades que havia somiat amb el Daniel i ara s’adonava que era exactament igual que el noi que tenia davant.Però on estaven?, perquè els aviant segrestat a ells?, la cafeteria estava plena. El Daniel ara la mirava amb una curiositat notable, tots dos es feien la mateixa pregunta. I ara que fem?
