Cada vegada més pressió al cos d’en Daniel, a la sala de control, a la sala de la nau i sobretot al cos dels dos mecànics que estan quasi, però que els hi falta molt poc temps.
- Cinquanta segons.
- Senyor, falten (00:50) cinquanta segons perquè la nau enlairi, hem d'anar cap al refugi de seguretat, tu i tothom. - va dir el cap de seguretat al Daniel.
- Ho sé, ho sé - deia estressat - però ja estan a punt de treure el detonador i no puc deixar que aquesta nau acabi feta pols, aghhhh.
- D'acord, deixo que us quedeu, però quan quedin (00:30) trenta segons us n'aneu sí o sí.
- D'acord, gràcies.
- Quaranta segons.
- Tothom que no estigui fent res, que se'n vagin cap al refugi de seguretat. Els guàrdies també. - anava dient el cap de seguretat.
- Trenta segons.
- Ja esteu?! - va dir en Daniel als mecànics desesperat
- No - va contestar un d’ells
- Ho sento Daniel, però han d'anar els mecànics al refugi de seguretat, i tu també - va dir el cap de seguretat amb tristesa. - Va.
Els mecànics van recollir tot el seu material i van anar cap al refugi. En Daniel es va parar a mirar la seva nau, i va dir:
- Ho sento, no sé qui ha sigut en posar-te el detonador, el que sí que s'és que ho trobaré. Ho sento, ho he intentat, he fet tot el que he pogut, i ara…
- Vint segons.
- I ara, enlairessis amb aquest detonador, no volia que acabés així.
- No passa res, sé que ho has intentat, però tranquil, sobreviure. Daniel, escolta'm, ara no et preocupis per mi, busca qui ha posat el detonador, jo et puc dir qui ha sigut.
- Com… com… com que saps parlar, i tens ulls, i és que tinc un munt de preguntes.
- Deu segons.
- Daniel, te n'has d'anar, ha sigut en Pol, busca’l, encara està a les instal·lacions, però si no et dones presa se n'anirà, té una altra cosa…
- Vuit…, set…
- Daniel, corre!! - va cridar el cap de seguretat
- Adeu - va ser l'última paraula de la nau.
- Sis…, cinc
Daniel estava corrent tot el que pugi.
- Quatre…
- Tres, dos, un…
En Daniel va entrar de pressa al refugi de seguretat i va tancar la porta just a temps perquè un segons després va venir una tempesta de núvols blancs.
I llavors, just abans de l’enlairament, la nau va fer una cosa que ningú no havia vist.
Va obrir els ulls.
Uns ulls enormes, lluminosos, impossibles d’estar allà, i van mirar fixament a en Daniel.
Va haver-hi un silenci incòmode d'un part de segons i després es va sentir algú que deia amb una veu temorosa:
- Soc jo o ho ha vist tothom aquests ulls gegants, i… i mirava en… en Daniel.
- Tranquil, encara no ets boig, tothom ho ha vist. - (ho diu amb una mica de broma)
- Daniel, per què et mirava fixament a tu?
- Després ho explico tot, però ara reviseu tota la instal·lació tots els guàrdies, els de càmeres mireu si hi ha activitat en algun lloc, la nau m’ha dit que ha sigut en Pol qui ha posat el detonador, que segueix a les instal·lacions, que té alguna cosa més. Correu!!
I ell va treure el cap per veure el cel, s’esperava veure com la nau que li havia parlat fa uns moments, feta pols al cel i caient tota velocitat, però no va ser així, no va veure res, va veure com la nau seguia recte i de cop i volta, abans d’entrar al cel lunar.
- Ei, nois, la nau, ha canviat la trajectòria que tenia prevista, s’ha desviat i no va cap al cel lunar, ha pres una ruta pròpia. Es dirigeix cap a…, cap a… Girona.
Girona?? Què tenim allà? - va dir l’oficial de dinàmica de vol.
De cop i volta la cara d’en Daniel s'il·lumina, respira profund i diu:
- No és que tenim allà, és qui viu allà.
- Qui viu allà?
- Jo - diu ràpidament en Daniel
- I per què voldria anar a casa teva?
- No ho sé
Hi ha un silenci profund i de fons sona un telèfon. Tothom comença a mirar 360° fins que veuen que ve del despatx d'en Daniel. Tothom es gira i mira cap en Daniel.
- Potser és l’administrador - va dir una noia
- I que voldria? - va contestar una altra persona
- Ja basta, potser té veritat ella, potser no, i per això ho agafaré. - va dir en Daniel segur de si mateix
En Daniel va anar cap al seu despatx i va agafar el telèfon.
- Hola?
- Hola, Daniel
- Qui és? Què vol? - va dir molt decidit.
|
